“Amb el pas dels anys, la figura de Tarradellas creix”

Aquesta etapa és d’una gran transcendència històrica. Van ser uns mesos d’una intensitat política insòlita que van determinar, en part, el sistema polític de l’autonomisme, que ha durat fins fa poc. D’aquí que es decidís dedicar-hi tot un volum. Han passat quaranta anys i ara es pot tenir una visió més distanciada i equànime. Això sol ja és una gran novetat. Els historiadors també podem disposar de més volum de documentació. No paren de sortir coses noves.

Els textos reproduïts provenen de l’Arxiu Tarradellas de Poblet. Un dels més destacats és la transcripció d’una gravació que va fer el mateix Tarradellas pocs dies després del seu viatge a Madrid, quan va aconseguir el compromís que el govern espanyol reconegués la Generalitat i a ell com a president. És molt interessant perquè evidencia que ell mateix encara no sabia com se n’havia sortit. I contrasta vivament amb el que explica, anys més tard, en les seves memòries, on tot quadra i tot té la seva explicació. Per cert, que també incorporem aquestes memòries, que s’havien publicat de manera parcial.

Era molt difícil que una iniciativa així es consolidés en aquells moments. El diferents partits volien veure la força i representativitat que tenien en aquella nova conjuntura. El que encara avui sorprèn és que Tarradellas se’n sortís a l’hora de fer un govern de la Generalitat unitari. I crec que això no s’ha valorat prou. De fet, ha estat l’únic d’ençà de tots aquests anys. Aconseguir la unitat interpartidista va ser el gran objectiu polític de Tarradellas.

Això va ser així sobretot un cop fetes les eleccions del 15 de juny. Malgrat que tots els partits democràtics demanaven el restabliment de la Generalitat i el seu retorn com a president, molts el veien com un cadàver polític. El fet que Suárez no s’entengués amb els socialistes, que havien guanyat les eleccions a Catalunya, va permetre que ell pogués establir una negociació amb Madrid. I va ser mèrit seu que aconseguís els seus propòsits. La clau va ser la feblesa del govern Suárez i del rei d’Espanya, que aleshores era molt difícil de copsar.

És difícil de saber, com reconeix el mateix Bricall. Però la veritat és que se sentia contrariat. És possible que esperés un resultat més favorable per a ERC, que històricament havia estat el seu partit fins a ser president de la Generalitat. O potser perquè encara valorava el caràcter nacionalista del partit de Jordi Pujol. De seguida, però, a instàncies dels seus assessors, va canviar d’opinió.

En aquesta reunió eren tots dos sols i només disposem dels seus testimonis. Gràcies a la gravació esmentada en sabem més aspectes. N’hi ha un que considero molt rellevant. En un moment de la discussió, que va ser molt agra i dura, Suárez va recriminar a Tarradellas que no valorava prou l’esforç que ell i el seu govern havien fet en rebre’l. Li va dir que la legalització del partit comunista va ser difícil, però que molta gent a Espanya ho volia. I hi va afegir: “Mentre que legalitzar la Generalitat o parlar amb vostè, ho vol Catalunya, però la resta d’Espanya no ho vol.” Això explica moltes coses de les que han passat després.

Sí. És fruit d’una negociació bilateral molt anterior a la discussió i aprovació del text. En el fons, és un reconeixement dels drets històrics catalans. I una excepció absoluta pel que fa a l’establiment d’una continuïtat amb la Generalitat republicana. Va ser l’acte de ruptura democràtica més clar de la Transició.

Això va ser força abans de les eleccions del 15 de juny. Catalunya, en el conjunt de l’oposició antifranquista espanyola, era una minoria. Tarradellas pensava que en una negociació bilateral, d’institució a institució, entre ell com a president de la Generalitat i el govern de Madrid, seria molt més fàcil l’obtenció d’un autogovern amb competències importants. Òbviament, de fons hi havia també un problema de lideratge entre ell i Jordi Pujol.