Turull rebutja dubtes i temeritat
El conseller de la Presidència diu que el repte és omplir urnes i un error enredar-se en com seran L’exlehendakari proposa comprometre el Congrés a no usar la força per l’1-O
Compartir amb Estònia i Xipre sobirania però no amb Catalunya
Habituat a la batalla parlamentària amb l’adversari polític basada en l’atac i la defensa, ara ja com a conseller de la Presidència, Jordi Turull, va fer ahir una desacostumada reflexió autocrítica amb l’actitud d’una part dels independentistes a les portes de culminar el procés. En un dels advertiments més explícits durant l’últim debat de la temporada del Moment Zero coorganitzat per El Punt Avui, Turull no va dubtar ahir a demanar als “hiperventilats i als tiquismiquis que s’agafin 76 dies d’excedència” fins a l’1-O. El portaveu del govern va reclamar “més rigor, serenor i autoexigència que mai” per no abandonar el debat polític i no deixar-se enredar en el “dret administratiu” sobre “com tenim les urnes en comptes de com les omplim”. En aquest sentit, va voler recordar que el govern espanyol tampoc explica quins passos pensa fer i fins on està disposat a arribar: “Cada dia coneixem una manera diferent d’intentar parar el que no podran parar.” Amb referència a la disposició d’actuar contra els voluntaris que va expressar ahir mateix el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, Turull ho va qualificar d’“animalada” i va advertir l’Estat de l’estratègia equivocada d’“apagar el foc amb més benzina” quan el que vindrà serà, segons ell, un tsunami: “El foc es pot parar però ningú no pot parar l’aigua.”
En un símil alpinista compartit amb el company de debat, l’exlehendakari Ibarretxe, Turull va defensar que govern i majoria parlamentària “van molt ben equipats per fer l’ascensió”. Va deixar clar que hi haurà tempesta i llamps però hi va afegir que el més important és “anar amb compte perquè et pots trencar un peu; a la muntanya, la distància més curta entre dos punts no és la línia recta”.
Problema democràtic
Comparant-ho amb el seu pla sobiranista tombat per la majoria del PP i el PSOE al Congrés, Juan José Ibarretxe va defensar que van arribar fins al campament 1 però una nevada molt forta els va obligar a tornar al campament base: “Vosaltres ja esteu al campament 2 i voleu arribar al cim de l’Everest. I, si no hi arribeu, baixareu a Katmandú.” “No passa res si no s’aconsegueix fer cim perquè hi haurà noves oportunitats per intentar-ho en el futur”, va defensar. Per l’exlehendakari, “Espanya no té un problema amb Catalunya sinó amb la democràcia”, i va recordar que es va tramitar el pla Ibarretxe amb el PSOE en el govern espanyol i aleshores s’acusava el govern basc de “racista, separatista i radical” mentre se li demanava prendre exemple del seny i la moderació del govern català. Ara, va recordar, han canviat les tornes. Amb relació a la resposta de l’Estat al referèndum de l’1-O, l’exdirigent basc es va mostrar incapaç de dir “fins on són capaços d’arribar” però va defensar: “Un estat que desnaturalitza el que està passant, espia, amenaça i usa la justícia contra els rivals ideològics no és un estat fort, sinó dèbil.”
La debilitat de l’Estat és, segons ell, que ningú es va qüestionar al Regne Unit que 62 milions de britànics no podien decidir el futur de 2,5 milions d’escocesos. “Ni al Regne Unit, ni al Canadà, ni a Kosova, ni enlloc del món”, va defensar. Per Ibarretxe, a Catalunya es donen les mateixes condicions que es van acceptar internacionalment en la declaració d’independència de Kosova: un procés iniciat per institucions democràtiques, fet pacíficament i després de molts intents “que l’altra part segui a la taula”. “La unilateralitat no existeix si l’altra part es nega una vegada i una altra a asseure’s”, va concloure.
La clau és a Catalunya
Per Ibarretxe, un estat demostra debilitat quan la seva única actitud és “generar por de la democràcia” i va advertir que la clau de l’èxit del procés és a Catalunya, no a Madrid: “Els cavalls de Troia han entrat a la Rambla i a la Gran Via, no al passeig de la Castellana.” Ibarretxe va plantejar una possible via d’actuació al Congrés dels Diputats tenint en compte que no hi ha prou força a favor del referèndum: obligar les Corts espanyoles a votar una resolució que comprometi a no usar la força per impedir el referèndum. “Potser aquesta es guanyaria”, va indicar.
El conseller de la Presidència va dir que Catalunya forma part de la UE i que el català és un govern democràtic europeu, davant del qual creu que el govern espanyol no pot adoptar “segons quina animalada”, i va comentar que la reforma del TC que li atribueix la competència per suspendre càrrecs públics no està desenvolupada sobre el què i com es fa. Segons ell, l’estratègia de l’executiu de Rajoy és “desactivar 15 persones” per aturar-ho tot, i va recordar que el 9-N van querellar-se contra la consellera Irene Rigau per obrir les escoles per votar però no ho van fer contra “450 alcaldes que van obrir” els locals. Turull va reivindicar que la fortalesa s’ha de mostrar l’endemà de l’1-O. És aleshores, segons ell, que s’haurà de manifestar en govern, Parlament i ciutadans si ha guanyat el sí: “Hi haurà una llei de transitorietat, ja no serà un afer intern. Hi haurà carpetes de Catalunya a les cancelleries.” Però per fer-ho possible cal aconseguir una bona participació l’1-O, de la qual es va mostrar optimista: “Hi ha gent que votarà que sí per dignitat i per defensar la democràcia, no perquè sigui independentista.” Segons ell, els aparells de l’Estat espanten perquè saben que, “quan hi hagi les urnes, la gent anirà a votar”. Turull va qualificar el referèndum d’acte de “radicalitat democràtica en què el més important és la gent” i davant el qual el govern espanyol té la fiscalia, el TC, el Tribunal de Comptes i l’opinió mediàtica, però no el suport ciutadà.
Les clavegueres
Respecte al documental sobre la guerra bruta del Ministeri de l’Interior que ha emès TV3 però cap televisió espanyola, Turull va advertir que l’exministre Fernández Díaz i “la seva banda” van aconseguir fer perdre l’alcaldia a Trias, i del risc que facin “doblet” si l’Ajuntament de Barcelona “no posa les urnes”.
Ibarretxe, que defensa les sobiranies compartides, va fer una reflexió final sobre el fet que potser la independència és incerta però els perjudicis de la dependència es poden mesurar: “Jo sempre deia a Aznar i Zapatero: «Com pot ser que estigueu disposats a compartir la sobirania amb Estònia, Letònia, Malta o Xipre i no amb Euskadi o Catalunya?»”
