MIKEL AYESTARAN
PERIODISTA I AUTOR D’‘ORIENTE MEDIO, ORIENTE ROTO’
“Els palestins no tenen lideratge ni diners; estan escapçats”
“Els assentaments són els quibuts del segle XXI”
“L’ONU no té capacitat d’acció a Síria”
“Les ‘primaveres àrabs’ han resultat bastant nefastes i han deixat guerres obertes a Líbia i el Iemen”
La derrota gihadista a Mossul eleva el risc d’atemptats, l’única via que tenen ara per atraure fons i fidels
No és fàcil trobar una anàlisi tan entenedora i entretinguda sobre el trencaclosques que s’estén del nord de l’Àfrica fins al Pakistan com Oriente Medio, Oriente roto (Ed. Península), del periodista Mikel Ayestaran. La reescriptura en present i primera persona d’un grapat de cròniques del reporter basc se centra en els llocs i les persones i busca el nord de l’actualitat en un tros de món ple de ferides. Corresponsal de la televisió ETB i del grup Vocento, Ayestaran viu a Jerusalem, a què dedica les últimes pàgines, tot i que és conscient que, per respondre la pregunta de la seva filla de 8 anys “Qui ha començat la guerra?” li caldria un llibre sencer. O dos.
El Pròxim Orient està més trencat que mai?
El que més arriba a l’opinió pública són els combats puntuals a ciutats com ara Alep o Mossul. Ens queden a la memòria la destrucció física, les ruïnes i els civils fugint, però quan aquestes imatges desapareixen dels diaris, ens n’oblidem. El que no tenim temps de transmetre els corresponsals és la ruptura entre confessions i ètnies que tenien una convivència mil·lenària.
Potser hi podrà haver una reconstrucció com ara la de Beirut després de la guerra, amb una aparent normalitat, però serà impossible recompondre les divisions entre les comunitats que convivien en països com ara Síria i l’Iraq.
La crisi a l’esplanada de les Mesquites és una topada més d’un llarg conflicte?
És un capítol més; no serà decisiu i no és una victòria per als palestins. El problema ve de fa anys i en surten brots de forma periòdica. Estan empipats, però els palestins estan escapçats, no tenen lideratge, ni diners ni armes, i així és impossible intentar fer cap moviment seriós.
Pot canviar el govern a Israel?
El govern de Netanyahu és un reflex de la societat israeliana, que ha passat de tenir aspiracions socialistes amb la creació de quibuts a viure en un país més conservador el què els assentaments són els quibuts del segle XXI.
Per què costa tant d’explicar bé la guerra de Síria?
El problema és el total desconeixement del país en general i per part dels qui intentem explicar-lo. Hi ha un altre factor important: la radicalització de les zones opositores, que estan sota control de l’antic front d’Al-Nusra i Estat Islàmic, on la premsa no pot anar.
La fiscal Carla del Ponte ha deixat la investigació de l’ONU a Síria. És una mostra de com costa de trobar-hi una sortida?
Les Nacions Unides són lluny de tenir cap rol en la resolució de conflictes a la regió des de fa temps. A l’Iraq i l’Afganistan treballaven encastades amb les forces invasores. Què cal esperar-ne? A Síria, l’ONU no té capacitat d’acció i fa temps que ha perdut la capacitat de lideratge.
L’Iraq continua sent el pitjor fracàs dels EUA a la zona?
L’Iraq és un exponent clar que les intervencions militars internacionals han estat un desastre: a l’Afganistan i Líbia van ser nefastes, però l’Iraq s’emporta la palma per la forma com va fer-se, basada en una mentida. Encara n’estem pagant els plats trencats i els seguirem pagant molt de temps.
Com es perfila la postguerra a Mossul (Iraq) després de la derrota d’Estat Islàmic?
No fa gaire bona pinta. L’alliberament de Mossul l’han efectuat paramilitars xiïtes encara que ho hagin fet vestits de forces regulars, mentre que a Raqqa (Síria), l’alliberament el lideren les forces kurdes. Així doncs, la lluita contra Estat Islàmic la protagonitzen forces alienes als llocs on lluiten. Ni els xiïtes ni els kurds es quedaran a Mossul i a Raqqa respectivament. Cal recuperar la confiança entre el govern de Bagdad i els habitants de Mossul i poder crear una força local sorgida dels sunnites que pugui instal·lar-hi un cert ordre.
Quin paper jugarà Estat Islàmic a partir d’ara?
L’han derrotat militarment i ara treballa en el subsòl, on millor es mou. Com que no té un territori, recorrerà al terror. La pèrdua de Mossul per part gihadista eleva el risc d’atemptats: l’únic salvavides que tenen per seguir atraient fons i fidels. A més, hi ha un rebrot de grups que operen sota el seu paraigua al Pakistan i l’Afganistan.
Per què conflictes com ara el del Iemen no són notícia?
Els corresponsals som esclaus de l’agenda de les grans agències i el Iemen és un conflicte amb majúscules però sense titulars. Un país atacat per una potència, l’Aràbia Saudita, la gran aliada d’Occident a la regió.
Què en queda, de les ‘primaveres àrabs’?
El resultat ha estat nefast i ha deixat guerres obertes a Líbia, el Iemen i Síria. Egipte s’ha quedat sense capacitat de reacció i l’únic lloc amb certa esperança és Tunísia, que ho tenia millor, i ara cal veure si es consolida.
En el seu llibre apunta que el Pròxim Orient es trenca en trossos cada cop més petits. És dolent?
Un analista israelià em deia que això pot fer més estable la zona. Als israelians els va bé perquè els seus enemics seran més dèbils. Aquí la realitat canvia ràpid i l’esquema tradicional salta pels aires. Veurem com és el nou Pròxim Orient. El que tinc clar és que l’Iraq i Síria mai no tornaran a ser el que eren.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
