“Ara us mirem nosaltres”

L’independentisme català s’ha emmirallat, tradicionalment, en altres nacions sense estat: Escòcia, el País Basc, Flandes, el Quebec... i molts, fins i tot, han viscut gairebé com a pròpies les desfetes a les urnes dels sobiranistes escocesos el 2014 i, molt abans que l’independentisme català tingués el gruix que té ara, la del Quebec el 1995.

En aquella ocasió, el sí a la independència de la nació francòfona del Canadà va perdre el referèndum per només 55.000 vots d’un total de 5 milions i els sobiranistes van quedar molt tocats. Tocats, però no enfonsats, tal com van recordar ahir Daniel Turp, diputat del Partit Québécois del 2003 al 2008, i Lisette Lapointe, vídua de l’aleshores primer ministre quebequès, Jacques Parizeau, i diputada del Partit Québécois entre el 2007 i el 2012.

Els dos representants quebequesos van ser a l’Ateneu Barcelonès per presentar un document inèdit: el discurs per a la televisió que el premier Parizeau havia enregistrat en cas que guanyés el sí. El discurs havia quedat en un calaix i no s’havia fet públic, i els impulsors de rescatar-lo de l’oblit van voler que veiés la llum a Catalunya, justament en un moment en què al país “s’estan violant totes les llibertats”, segons va denunciar el vicepresident segon de l’Ateneu Barcelonès, Carles Llorens, que va aprofitar per convidar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a mirar-se’l per si li podia servir d’inspiració per a l’1 d’octubre.

Se’l miri o no, el que és segur és que l’eventual discurs de Puigdemont no tindrà res a veure amb el de Parizeau. El parlament del primer ministre quebequès estava farcit de referències a l’entesa amb el govern canadenc, amb qui es va acordar la consulta perfectament legal i vinculant, i s’hi deien coses com que es garantirien els drets dels anglòfons, que es mantindria el dòlar canadenc com a moneda, que no hi hauria restriccions ni comercials, ni de circulació de persones i que el nou estat del Quebec pagaria religiosament la seva part del deute. Tot i la lluita aferrissada i no sempre neta per guanyar-se el favor del sí o del no, el clima no tenia res a veure amb el de la campanya de l’1-O, en què, entre altres coses, la Guàrdia Civil entra a mitjans de comunicació a portar notificacions.

“Durant molt de temps, vau observar els quebequesos. Ara som nosaltres els qui us mirem”, va remarcar Lapointe, que segueix els vaivens de la política catalana des que ella i el seu marit van ser convidats a Catalunya per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) l’any 1997. “L’últim viatge del meu marit –recorda Lapointe– va ser precisament a Catalunya, el novembre del 2014, on vam viure l’exemple de força i de tenacitat malgrat les amenaces del govern de Madrid, que va suposar el 9-N.”

Les condicions amb què es va fer aquell procés participatiu i l’hostilitat manifesta amb què el govern espanyol està afrontant el referèndum de l’1-O deuen resultar exòtiques a ulls del Quebec, que en la contesa del 1995 va batre tots els rècords de compromís democràtic amb una participació del 94% del cens electoral. “Aquell dia vaig ser en un col·legi electoral dues hores abans que s’acabés l’horari de votació i no hi havia ningú, tret de les persones de les meses. Els vaig preguntar què passava i em van dir que, en aquell moment, ja havia votat tothom, el 100% del cens!”, rememora Turp.

Turp és conscient que la situació que està vivint Catalunya és complicada, però es mostra convençut que “malgrat les prohibicions”, el poble català “votarà de forma massiva”. “Heu demostrat –afegeix– que la victòria és possible perquè heu afirmat el vostre dret d’existir i decidir.” També, d’alguna manera, sosté, el poble quebequès va guanyar el 1995 perquè, tot i la desfeta a les urnes, “va exercir el dret d’autodeterminació”.

Lapointe reconeix que la derrota del 1995 encara els “fa mal al cor”, però avisa que l’independentisme quebequès, tal com feia Parizeau, “mai afluixarà la corda”, i cita el missatge que el seu marit va adreçar a un miler de joves el 2013: “No tingueu por dels vostres somnis, no tingueu por de les vostres ambicions, ni dels obstacles que trobareu pel camí. No tingueu por de somiar.” Aquestes paraules –explica– són també les que hi ha a la làpida del seu marit.

El conflicte entre Catalunya i Espanya ha entrat en una espiral d’enfrontament obert en el qual la comunitat internacional, fins ara prou callada, ha començat a treure el cap. Si dijous eren el govern dels Estats Units i la Comissió Europea els qui començaven a admetre que el que està passant a Catalunya va més enllà d’un afer intern i d’ordre públic, ahir disset diputats del parlament danès i de diferents grups polítics van fer una crida al govern espanyol a jugar “un paper constructiu” en el conflicte. Segons va informar l’Agència Catalana de Notícies, els legisladors van reclamar al president de l’executiu, Mariano Rajoy, que dialogui “de forma immediata” amb les autoritats catalanes. Els diputats alerten que les accions “repressives” i les “creixents amenaces” a funcionaris, diputats, alcaldes, mitjans, empreses i ciutadans “no són la solució a un problema polític”.