La nit més llarga

La calma no va tornar fins entrada la matinada de dijous a la seu del Departament d’Economia, l’epicentre de la gran mobilització ciutadana contra l’ofensiva policial a les institucions catalanes. Els últims agents de la Guàrdia Civil van abandonar l’edifici a dos quarts de vuit del matí, després de gairebé 24 hores d’escorcolls. Els primers en van sortir cap a les tres, quan la massa ja no era tan espessa, tot i que van necessitar l’ajuda dels antidisturbis dels Mossos d’Esquadra. La concentració espontània d’indignats, 40.000 segons la Guàrdia Urbana, no es va dissoldre tan fàcilment. De res van servir les crides que a mitjanit van fer els responsables de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural perquè els manifestants anessin marxant. Molta gent va resistir al carrer durant tota la nit. La nit més llarga del procés.

El retorn a la normalitat va tenir una primera imatge: l’arribada, poc abans de les vuit, d’Oriol Junqueras, vicepresident del govern i conseller d’Economia. Junqueras va entrar en cotxe a la seu del departament que tutela, mentre que el seu número dos, Pere Aragonès, ho va fer a peu. Llavors ja només quedaven un parell de dotzenes de concentrats. A aquella hora el servei de neteja de l’Ajuntament anava per feina i en una hora va recollir tota la brutícia acumulada. Pel que fa als vehicles que el cos policial espanyol va aparcar davant de l’edifici i que van acabar totalment destrossats, van caldre grues per enretirar-los. Poc abans de les nou, els cotxes començaven a circular per la Rambla de Catalunya després d’un dia sencer de talls provocats per una concentració històrica que va col·lapsar el centre de la ciutat.

Al llarg del matí, la tranquil·litat va ser total, però alguns rastres de la gegantina protesta en mantenien la memòria. La modernista façana de la seu d’Economia –vigilada ininterrompudament per una parella de Mossos– continuava empaperada de dalt a baix de cartells amb proclames democràtiques i del referèndum i estava presidida per una pancarta que exigia la llibertat dels detinguts. A l’asfalt, molts clavells aixafats. Però també alguns de frescos, acabats de portar. I és que de gent se n’hi va acostar a totes hores.

Alguns, dubtosos de si la mobilització continuava i disposats altre cop a incorporar-s’hi. D’altres, simplement per reviure la gesta del dia abans, fer-se l’enèsima selfie de record i fer temps per anar a la concentració d’Arc de Triomf. “Hauria estat un puntàs que els funcionaris haguessin despenjat la bandera espanyola de l’edifici”, van comentar una colla d’amics. La rojigualda continua onejant al Departament d’Economia després de la tempesta. Als turistes, la nombrosa presència de mitjans de comunicació els va picar la curiositat i sense entendre el que passava (si més no les seves cares eren de desconcert) també es van llançar a fer fotos de la decorada façana, que per un dia es va convertir en l’star system dels edificis històrics de la ciutat. Un dels grups d’estudiants de la Universitat de Barcelona que van plegar de classe per denunciar la desproporcionada actuació del govern espanyol va fer una passejadeta per la zona més calenta de la mobilització del 20-S, al crit d’“els carrers sempre seran nostres” i “vaga general”.

La tranquil·litat només la va destorbar un home que anava amunt i avall de la Rambla de manera obsessiva arrencant cartells promocionals de l’1-O i despenjant banderes i banderoles dels arbres, sense immutar-se cada vegada que algú, i van ser molts, l’increpava.