Festes i tradicions
L’1-O i la Barcelona rebel
Marina Garcés obre la Mercè amb un pregó que vindica el referèndum i la tradició antiautoritària de la ciutat
La filòsofa demana “una resposta col·lectiva contundent a un Estat que fa d’una pregunta legítima una acció il·legal”
Són compatibles la insurrecció i la festa? A Barcelona, ciutat de prodigis, es veu que sí, de manera que ahir, tal com estava previst, va arrencar la Mercè. Ho va fer, això sí, amb un pregó eminentment polític que la filòsofa Marina Garcés va convertir també en vindicació no només de la Barcelona alternativa a l’oficial, de la tradició de ciutat rebel a la qual ella també sent que pertany, sinó també, per anar concretant, al referèndum d’autodeterminació convocat per l’1 d’octubre.
Al seu pregó se li poden trobar concomitàncies amb el que Javier Pérez Andújar va fer l’any passat en la seva glossa d’una ciutat agresolada i àcrata, però si llavors el pregoner no va ser del gust del sobiranisme, enguany els independentistes no tindran motius de queixa. Perquè, tot i que Garcés va afirmar tenir “al·lèrgia a qualsevol nacionalisme”, es va alinear de manera inequívoca a favor de la convocatòria. “Davant d’un Estat que converteix una pregunta legítima en una acció il·legal, ara mateix només queda espai per a una resposta col·lectiva contundent que transformi, d’arrel i sense complexos, aquest Estat.” Garcés va voler fer esment explícit “als detinguts i imputats, als estudiants, als estibadors i la gent que segueix concentrada a hores d’ara al carrer”.
A esquenes d’ordenaments jurídics o legalitats vigents, el seu discurs apel·la a la importància de “la paraula lliure”, que ella entén com “el cor de la filosofia” i “la condició fonamental de la vida col·lectiva en totes les seves dimensions: cultural, ètica, política i també festiva”. I si ara ens trobem en una “situació d’excepcionalitat institucional i política” és precisament perquè, amb la prohibició de l’1-O, “es prohibeix, es reprimeix i es criminalitza l’expressió pública de la paraula”.
Elegia controvertida
Garcés va admetre la dificultat de fer un pregó en aquestes circumstàncies, i més quan tot just fa un mes dels atemptats del 17-A. La pregonera va tenir un record per “les persones que no tornaran mai més a Barcelona ni a les seves festes” perquè van morir a la Rambla, la Diagonal i el passeig de Cambrils, però no es va estar de fer extensiva l’elegia als seus assassins, als quals va descriure com “uns joves de Ripoll que ja no hi seran i sobre els quals sempre tindrem el dubte de si realment volien morir matant, com van fer”.
Més enllà de les referències a episodis tan candents, la pregonera va homenatjar els seus pares: treballadora municipal, ella, arquitecte, ell. “Em van ensenyar una manera honesta de fer ciutat.” Una ciutat que és, ha de ser, cruïlla de camins, gents i cultures, i de compromisos. Cada pregoner té i pregona una Barcelona. La de Garcés, una de reivindicativa “a la qual no li agrada el poder”, “una princesa que no vol regne ni marit, una dona lliure”, la cara B de la ciutat convertida en marca, del relat d’èxit de la capital olímpica, el revers del qual va descobrir l’any 96 en el desallotjament del Cine Princesa. Una ciutat on la política impregna la societat i es fa al carrer, no a les institucions, toc d’atenció a BComú, formació atapeïda de gent forjada en les mateixes trinxeres ideològiques i activistes que Garcés, que avui manen i amb les quals comparteix tant argumentari. Per exemple, en la crítica a la mercantilització de la cultura, els excessos del turisme massiu o les barreres a la immigració.
Què ens importa?
Diu Garcés que Barcelona, però, encara no sap què vol ser, i que cal pensar-hi. També perquè “se li planteja el repte de ser la capital d’una república catalana que encara no ha nascut” i que, si arriba, és també encara pura incògnita. Al final, va concloure, tot es redueix a una sola pregunta, una pregunta “terapèutica i revolucionària” que “ens porta a buscar l’essencial”: “Què ens importa realment?”
Massa revolucionària, la pregonera, per no enutjar el PP i Cs. Quan Garcés va acabar, donant per iniciada la festa, cap dels seus regidors –com tampoc ho va fer Raimond Blasi, del PDeCAT– es va aixecar ni la va aplaudir.
Colau: “No podem fer com si res”
Garcés va insistir que no està vinculada a cap partit i va repartir a tothom, amb excepció de la CUP –única formació a la qual va esmentar explícitament i també l’única absent, perquè els cupaires no participen de celebracions institucionals–, i l’alcaldessa Ada Colau va aclarir que no tocava un pregoner “complaent ni còmode”, sinó un “que fes pensar”. “És una Mercè excepcional perquè vivim moments excepcionals. No podem fer com si res”, va al·legar, tant amb referència al xoc institucional per l’1-O, com als atemptats de l’agost, dos episodis la resposta ciutadana als quals va equiparar. Per Colau, Barcelona sempre està disposada a defensar les llibertats al carrer. “Es va fer amb els atemptats i ho tornarem a fer, sempre des de la no-violència i el respecte a la pluralitat”, va dir.
A la façana de l’ajuntament penja des d’ahir i mentre durin les festes una pancarta amb el lema “Més democràcia”. La decisió es va prendre per acord de BComú, ERC, la CUP i el PDeCAT, que és d’on surt la proposta, per bé que els exconvergents volien inicialment que digués només “Democràcia”. El PSC, soci de govern de Colau, s’hi va oposar, com també van fer el PP i Cs, amb l’argument de no polititzar la festa, que es veu que és compatible amb la revolta però no amb l’activitat política institucional: els grups també van acordar ajornar una setmana el ple municipal previst per divendres vinent, aquest cop amb l’abstenció dels socialistes i, novament, amb el rebuig del PP i Cs, que van protestar pel que entenen que és una suspensió de l’activitat municipal al servei de l’1-O.
