És desitjable una llista única?

Com un record difús i llunyà que reprèn vida, aquests darrers dies torna a ressorgir amb força la cridòria a favor i en contra d’una la llista electoral única per a l’independentisme.

El “procés” ja ens té acostumats que les crides a la unitat es multipliquin en diaris, ràdios i televisions de manera cíclica coincidint amb els moments de tensió política, crides que només busquen uniformitzar i que sempre busquen interpel·lar els mateixos. Un fenomen que també es manifesta agressivament i barroera amb dits acusadors que titllen d’antipatriota tot independentista que discrepa tàcticament, estratègica o ideològica de l’oficialisme transversal.

Però, és bona la llista única? És útil? Per a qui? És la millor aposta tàctica per a l’independentisme? És la millor eina de què disposa el poble català per poder-se emancipar?

Anem a pams. La gent respon, a l’hora de votar, a una multiplicitat de factors que es deuen a diversos condicionants socials de naturalesa força diversa. Això fa que, malgrat que una campanya electoral giri a l’entorn d’una qüestió central, cada elector calibri un conjunt d’elements a l’hora de votar, entre els quals estableix una prioritat. Així, per exemple, una persona antitaurina, no té per què votar una llista animalista si prioritza el republicanisme i hi ha una candidatura que respon millor a aquesta prioritat.

I com ens afecta aquesta dinàmica? La política del Principat de Catalunya es troba vertebrada principalment a l’entorn de dos eixos, el nacional i el social. L’Institut d’Estadística de Catalunya ens mostra repetidament una forta correlació entre esquerra-independentisme i dreta-unionisme. Així mateix, el CEO, mostra repetidament com l’independentisme es mou majoritàriament per motius polítics i d’arrel social, mentre l’unionisme es cohesiona principalment a l’entorn de la qüestió identitària. La major part dels independentistes en són per tal de democratitzar el nostre país en clau republicana o incidir en el model socioeconòmic i cultural. En canvi, excepte una minoria, els unionistes s’articulen a l’entorn d’un nacionalisme espanyol i fetitxes arnats com la unitat d’Espanya.

Però, a més de tenir la major part d’electors a l’esquerra, és per l’esquerra per on l’independentisme té més potencial de creixement perquè esquerra i independentisme es combinen per entendre la construcció de la República com a eina de canvi i de garantia de drets, i més arran de la tramposa equidistància ambigua dels comuns. Això només serveix per potenciar l’immobilisme d’aquells qui deleguen qualsevol canvi a Madrid, facilitant que res canviï i guanyi l’unionisme.

És bona per a l’independentisme la llista única, doncs? No. Aquesta llista no permet acumular tot el potencial vot independentista, ja que, en anul·lar l’eix social, deixa d’interpel·lar molts independentistes que el prioritzen. A diferència de l’unionisme, en bona mesura visceral i prest a tancar files, l’independentisme és divers i crític, i aquesta és la seva gran fortalesa. De tot plegat en tenim experiència. El 27-S, siguem clars, es va evidenciar l’absolut fracàs de JxSí, una llista que ha tret el pitjor resultat històric de CDC i ERC i que no va ser capaç de fer guanyar en vots l’independentisme. Si la CUP no s’hagués presentat per separat, contenint la fuga per l’esquerra, potser ni tan sols s’hagués guanyat en escons.

En darrer lloc, no podem obviar qui i per què demana la famosa llista única. El principal interessat que aquesta existeixi és el PDeCat, un espai polític en desfeta i reculada de dubtós independentisme. La llista única és un artifici pensat per preservar una mínima quota de poder a la dreta autonomista que ha gestionat les engrunes de l’autonomia durant anys. Anul·la el debat ideològic, preserva una acció de govern que ja no té suport de la major part de la població, i desdibuixa responsabilitats. I si no, on són les estructures d’estat? On és el procés constituent? On és la República?

Els qui bramen exigint adhesió i unitat, sovint esgrimeixen que ara no és moment d’abanderar ideologies, que ara és el moment de pensar en el país. Els qui clamen unitat obvien que unitat no és uniformitat, i en el fons el que cerquen és la uniformitat de l’independentisme, oblidant o ignorant que les sumes a vegades resten. És evident, perquè ja ha passat, que no anar junts en cap cas vol dir no sumar diferents moments per construir i consolidar la República. Però quan parlen de país, de quin país parlen? Negar que la construcció republicana es basa en la garantia de drets i en la transformació social no és neutre perquè el sistema en què vivim no és neutre. Mentre renunciem a l’eix social, mentre anul·lem el conflicte de classe, no fem res més que reafirmar la situació de domini de l’actual statu quo. La nostra societat es troba travessada per tres opressions estructurals que s’entrellacen: la nacional, la capitalista i la patriarcal. Simplificar això no suma forces, ans al contrari, diu a la majoria treballadora que cal que posposi els seus interessos en pro de la classe dominant, una burgesia que, a sobre, es mostra desimboltament espanyolista.

Només amb una esquerra autònoma al si de l’independentisme, una esquerra amb candidatures pròpies, serem capaços d’acumular prou gent, no sols per guanyar unes eleccions, sinó per fer efectiva la república encomanada per l’1-O. Només amb disposició a la crítica i l’autocrítica, només construint un projecte al servei de la majoria treballadora farem avançar la construcció republicana. Deixem l’apel·lació al sentiment i l’emoció als unionistes, reservem-nos la intel·ligència per a nosaltres.