Política

Solidaritat Catalana (1906-1909)

i demà: L’Assemblea Catalana (1913)

La història recent ens ofereix diversos exemples en els quals ha estat possible teixir coalicions electorals o moviments unitaris per fer front a reptes i situacions excepcionals com la que viu Catalunya. A través de diversos articles, resseguim algunes d’aquestes experiències, des de Solidaritat Catalana el 1906 fins a Junts pel Sí el 2015. Totes elles posen de manifest la capacitat dels catalans per unir esforços en benefici del país.

L’alçament solidari

El 1906 es constitueix Solidaritat Catalana, un moviment unitari que sacsejarà de dalt a baix el sistema polític de Catalunya

La coalició electoral integrarà un ampli ventall de formacions polítiques, des dels republicans fins als carlins, i permetrà que el moviment catalanista aconsegueixi arribar a la majoria d’edat

Solidaritat Catalanaaconsegueix una victòria històrica, amb un 67% dels vots vàlids i el 41% del cens

A finals del 1905, el país bull d’indignació. L’assalt d’un grup de militars de la guarnició de Barcelona a la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i a la redacció del diari La Veu de Catalunya i, sobretot, la reacció del govern espanyol davant aquesta brutalitat, desfermen una reacció sense precedents. Els governs dels liberals Eugenio Montero Ríos i, poc després, de Segismundo Moret, no només no castiguen els responsables d’aquella acció, sinó que impulsen l’anomenada llei de jurisdiccions, a través de la qual els delictes d’opinió referents a la pàtria i els símbols espanyols passen a dependre exclusivament de la justícia militar. La llei representa una claudicació del poder civil davant el militar; o, dit en altres paraules, un retorn d’Espanya a les seves essències militaristes. Es tracta d’una reacció que respon a la pressió de moltes autoritats i de la premsa de Madrid, que fa temps que atien el foc contra el que qualifiquen de “separatisme català”. De fet, pocs dies abans de l’atac, la revista Ejército y Armada publica un article en el qual es reclama la necessitat de “castellanizar Cataluña” i s’afegeix que “se debe pensar en español, hablar en español, conducirse como español, y eso de grado o por la fuerza”.

Ben aviat, els líders polítics catalans expressen obertament la necessitat de concretar una resposta conjunta. I, en aquest camí, trobaran la complicitat inesperada d’un vell dirigent republicà, Nicolás Salmerón. L’expresident de la Primera República, que aleshores és diputat per Barcelona, pronuncia un discurs inèdit en el debat sobre la llei de jurisdiccions, en el qual contraposa l’actitud cívica de la societat catalana amb el tarannà provocador dels governs espanyols i adverteix: “Salvo el lazo del territorio y alguna comunidad de intereses, es de temer que Cataluña, si el mal no se corrige, siga el camino de Cuba. Allí no se siente la patria porque está representada por un Estado al que no se quiere y porque los funcionarios que allí enviáis son causa del menosprecio de los catalanes.” Al final d’aquella intervenció, Salmerón s’adreça als diputats catalanistes i els allarga la mà: “Catalanistas: ¿os ponéis de acuerdo conmigo para llevar la paz a Cataluña? ¿Queréis que vayamos del brazo catalanistas y republicanos (...)?” Instants després, el regionalista Francesc Albó contesta: “Nuestra respuesta es afirmativa.” A través d’aquell senzill gest comença a ordir-se un acord inèdit que canviarà per sempre més l’escenari polític del nostre país.

Ben aviat, bona part de les forces polítiques catalanes, des de la Lliga Regionalista fins al Centre Nacionalista Republicà o la vella Unió Catalanista, s’afegeixen a la crida. La coalició també permetrà que enemics acèrrims com els carlins i els republicans comparteixin, durant alguns anys, un espai comú. Qui millor expressarà l’eufòria generada per aquesta aliança inèdita serà el poeta Joan Maragall, qui deixarà escrit: “La terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres.” Des de fora del país, però, el moviment és incomprès; i molts intel·lectuals espanyols, com Miguel de Unamuno, es mostren contrariats per una coalició que el president del Consell de Ministres, Antonio Maura, qualifica despectivament com “un montón”.

El programa de la Solidaritat Catalana, presentat al Teatre Tívoli, és un acord de mínims: s’exigeix la derogació de la llei de jurisdiccions, es referma el compromís de lluitar contra el caciquisme i el frau electoral i es fa una demanda genèrica d’autonomia regional i municipal, posant un especial èmfasi en la necessitat de gestionar l’ensenyament, les obres públiques o la beneficència des del nostre país. Aquesta darrera petició és la principal novetat i la llavor més perdurable que deixarà el moviment. Per primera vegada, un ampli ventall de sensibilitats polítiques comparteixen una demanda d’autonomia; un element perfectament comparable amb la reivindicació actual sobre la independència i en el qual, igualment, no s’albira marxa enrere possible. Només resten al marge d’aquell acord històric els dos partits dinàstics i els republicans radicals d’Alejandro Lerroux.

La primera prova de foc del nou moviment es viurà el 20 de maig de 1906, amb motiu de la festa d’homenatge als parlamentaris que s’han oposat a la llei de jurisdiccions. Es tracta d’una fita en la història del catalanisme. Més de tres-centes mil persones desfilen durant més de sis hores fins al parc de la Ciutadella; i mil tres-centes entitats s’hi adhereixen. Antoni Rovira i Virgili, aleshores un jove periodista pràcticament desconegut, deixarà escrit: “Es tracta de l’acte cívic més gran que mai s’hagi vist a Catalunya!” A partir d’aleshores, els actes, les reunions i els mítings es multipliquen arreu del país en una onada d’entusiasme que provoca el desconcert de les autoritats espanyoles. El governador civil de Lleida, José Centeno, ho expressarà sense embuts en una carta adreçada a Antonio Maura, en la qual definirà la Solidaritat com “una fuerza arrolladora, un torrente desbordado”, i, al mateix temps, es mostrarà sorprès per aquest entusiasme “dada la heterogeneidad de sus elementos: carlistas, integristas, clero, republicanos, todos al unísono haciendo causa común”.

Les cartes dels governadors civils, erigits en peces claus del frau electoral, expressen clarament la intranquil·litat del partit conservador pel creixement del moviment solidari i per la seva repercussió electoral. El primer avís es produeix el 1906, arran de la renovació de les diputacions. Els solidaris guanyen de forma clara i això els permet aconseguir la majoria a les diputacions de Girona i Barcelona. Però el principal ensurt arriba amb les eleccions a Corts del 21 d’abril de 1907, que al nostre país es convertiran en un plebiscit a favor de Solidaritat Catalana. La participació, 20 punts per damunt de l’habitual, posa de manifest una mobilització inèdita de l’electorat. I els resultats encara seran més concloents. Els partits dinàstics només aconsegueixen mantenir 4 dels 44 districtes electorals que hi ha a Catalunya i 1 d’aquests, el de Torroella de Montgrí, el perdran pocs mesos després, quan el comte de Serra i de Sant Iscle presenti la dimissió arran del nomenament com a senador vitalici.

La “tempesta solidària”, tal com la qualificarà la premsa de Madrid, genera un neguit incontenible entre el partit del govern. Tot i que aconseguirà mantenir la seva força arreu de l’Estat, en bona part gràcies als mecanismes de frau electoral, els resultats que es donen a Catalunya representen la pràctica desaparició del partit conservador, tal com reconeixerà el governador civil de Girona. En una carta adreçada al president del Consell de Ministres pocs dies després de les eleccions, Manuel Moreno Churruca confessa: “Considero con esto disuelto y desaparecidos en la provincia, los partidos liberal y conservador y triunfante en todas ellas la solidaridad, en todas sus matices, dueña en la capital de la mayoría de la diputación y del Ayuntamiento y señora de otros muy importantes núcleos y grupos locales.”

Malgrat aquell èxit abassegador, el moviment solidari s’acabarà diluint lentament. En bona part, per la impossibilitat d’anar més enllà del programa de mínims del Tívoli i per les contradiccions generades pel desig de la dreta solidària, encapçalada per Prat de la Riba i Cambó, de convertir-se en un interlocutor del govern conservador i, d’aquesta forma, impulsar reformes polítiques, administratives i econòmiques. En altres paraules, per la vocació per transformar l’Estat espanyol. La revolta de la Setmana Tràgica acabarà de sentenciar la mort del moviment i trencarà els ponts que s’han anat teixint, fragmentant el catalanisme en dos grans blocs, el conservador i el progressista. Tanmateix, aquella experiència inèdita que s’ha viscut des del 1906 acabarà transformant per sempre més el sistema polític del país, sobretot perquè a partir d’aleshores el catalanisme penetrarà amb força en totes les formacions fins a esdevenir l’eix central de la política catalana. Aquest serà el principal llegat del moviment solidari.

1

“L’alçament” de Maragall
El poeta Joan Maragall dedicarà un article èpic a la Solidaritat Catalana, a través del qual respondrà a les desqualificacions del president del Consell de Ministres, Antonio Maura. En l’escrit, aparegut el 13 d’abril de 1907, el poeta es mostra aclaparat per “una cosa que mai s’ha vist ni potser se tornarà a veure” i emfasitza que “les passions polítiques han sigut ofegades com un no-res sota aquesta rierada patriòtica”. Finalment, acaba dient: “Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que en duia el secret a l’ànima.”
Els nous lideratges
El moviment solidari provocarà l’emergència de dos lideratges polítics que seguiran trajectòries oposades: Macià i Cambó. El primer es convertirà en l’únic militar que gosarà aixecar la veu contra l’assalt del ‘¡Cu-Cut!’; i , a partir, d’aleshores, començarà a forjar-se la seva imatge de líder carismàtic. Mentre que Cambó destacarà pel seu paper en la forja de la coalició solidària i en el lideratge que exercirà, a partir d’aleshores, en el catalanisme conservador. Els noms d’ambdós ressonaran amb força pels carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931, si bé en un sentit diametralment oposat. El crit de “Visca Macià! Mori Cambó!” simbolitzarà la derrota del regionalisme conservador i l’emergència del republicanisme d’esquerres.
GEMMA RUBÍ

“Les eleccions del 1907 van ser molt atípiques”

Pere Bosch i Cuenca

La historiadora Gemma Rubí ha dedicat bona part de la seva recerca a la història social i cultural de la política, amb alguns treballs centrats en la corrupció política i el caciquisme a l’Espanya contemporània, al parlamentarisme i la representació política i, més concretament, al moviment solidari, com ara el llibre col·lectiu Solidaritat Catalana i Espanya (Editorial Base, 2008), en el qual dedica un treball a les eleccions general del 21 d’abril de 1907 en què incorpora la correspondència dels governadors civils.

Abans de l’any 1906, hi havia algun precedent de moviment unitari?
Hi havia hagut campanyes d’indignació i de mobilització ciutadana molt àmplies, però que no havien tingut una traducció immediata en la vida política com les eleccions de Solidaritat Catalana d’abril de 1907. Primerament, perquè el catalanisme era reticent a participar en els processos electorals, malgrat mobilitzar la societat civil catalana a favor del dret civil català, o les imponents manifestacions proteccionistes o la indignació produïda per la repressió judicial sense garanties jurídiques en els processos de Montjuïc de 1896 arran de l’atemptat de Canvis Nous que van significar un cop molt dur per al republicanisme i l’anarquisme català. Hi va haver una campanya de denúncia organitzada també des de l’exterior i de revisió de les sentències.
Com s’explica l’èxit electoral de la Solidaritat?
Van ser unes eleccions atípiques pel grau de mobilització ciutadana que van despertar i del qual la premsa de masses se’n va fer ampli ressò, i perquè per primera vegada es desenvolupava una única estratègia electoral per a tot Catalunya tan potent que els candidats dinàstics es van veure obligats a recular. Això no va significar que no fos fàcil fer conviure en una mateixa candidatura carlins i republicans, o que calgués arribar a fer tripijocs per trobar candidats de consens. El qui millor ho explica és Francesc Cambó, ja que en va ser el director de campanya.
Malgrat la seva dissolució, què va quedar d’aquell moviment després del 1909?
Era molt difícil que un moviment tan ampli de caràcter força unitari pogués sobreviure a la conjuntura d’indignació produïda pels fets del ¡Cu-Cut! perquè les estratègies partidistes eren heterogènies, cosa que es va reflectir clarament en les disputes internes que hi va haver al si de la minoria parlamentària solidària al Congrés de Diputats, especialment entre diputats de la Lliga i els diputats republicans, una cohesió precària que es va acabar d’esberlar arran dels fets de la Setmana Tràgica. Alhora van marcar un punt d’inflexió en el sentit que la descomposició del torn dinàstic es va generalitzar fins que a partir de l’any 1918 la Lliga Regionalista esdevingui la primera força política a tot Catalunya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més d’un miler d’acadèmics de tot el món, contra els presos polítics

En un manifest reclamen la llibertat dels empresonats

També exigeixen unes “eleccions imparcials” el 21-D

barcelona
 
ELS PRESIDENTS REPRESALIATS. Francesc Macià (2)
Demà: Lluís Companys (1)

El complot de Macià

Barcelona
 

Merkel, contra les cordes

Berlín
 

Turull i Rull “acaten” el 155 “amb discrepància”

barcelona
 

El 155 frena el pla del govern per obrir fosses comunes

barcelona
 

El referèndum guanya la Guàrdia Civil, a Cervera

CERVERA
 

Glopets de solidaritat

cornellà de llobregat
 

Elsa Artadi, directora de campanya de JuntsxCat

BARCELONA
 

El PSC proposa 700 solucions per a Catalunya

barcelona