Carta des de Soto del Real: ens volien aïllar i estem més units que mai

Estimats socis i sòcies,

Ben aviat farà un mes que som a la presó i només puc començar amb un gràcies gegant, permeteu-me que ho faci excepcionalment en nom de tota la meva família també: per tot l’escalf que rebem dia rere dia, per totes i cadascuna de les cartes que m’envieu, pels missatges de suport, pels llibres, pels poemes, per les postals, per les emocions i sensacions que compartiu amb mi; de tot cor un agraïment infinit, cadascun d’aquests missatges és d’un valor incalculable, ens volien aïllar i estem més units que mai, us llegeixo cada nit i em sento l’home més afortunat del planeta. Sabíem que ens necessitàvem els uns als altres, ara ja diem amb certesa que ens tenim els uns als altres.

Com que som una gran família us vull dir també que estic bé, amb les necessitats bàsiques cobertes i un tracte correcte, com si fóssim uns presos comuns, però òbviament això no ens fa oblidar que el nostre empresonament és del tot injust i infundat, per això no ens cansarem mai d’exigir la llibertat de tots els presos polítics.

Porto, portem, amb l’amic i president de l’Assemblea, en Jordi Sànchez, un mes de captiveri; creieu-me que no he passat ni un sol dia sense notar el vostre suport i estima.

Felicitem-nos fort per tot el que estem fent com a societat i també per formar part d’Òmnium Cultural. Aquestes setmanes he pogut reflexionar sobre la nostra entitat: des dels fundadors als nostres dies, indubtablement recordant la Muriel, els companys del territori, els tècnics, els voluntaris, la Junta Nacional, amb les desenes de milers de socis i amb tanta i tanta gent, sense l’esforç dels quals, avui, no seríem aquí. Vull reiterar que és tot un honor ser el President d’Òmnium, el desè de l’entitat, però sobretot és un plaer compartir amb tots vosaltres aquest camí que estem fent junts. Gràcies de tot cor.

Les nostres institucions han rebut un atac sense precedents, però la resposta també ho està essent: més serens que mai, més cívics i pacífics que mai, però amb tot el coratge i la determinació. Recordem no caure en cap provocació (sé de què parlo) i seguir mantenint l’esperit d’autoestima col·lectiva que empelta el nostre interior de força i bondat i ens permet avançar com mai hauríem imaginat.

Avui la unitat del sobiranisme, dins la diversitat, com mai ens cansarem de reivindicar, és la nostra principal eina, i és responsabilitat de tots i cadascú de nosaltres que aquest bé tan preuat segueixi donant fruits. Seguim sent generosos sense que això suposi renunciar a res, sinó tot al contrari, enriquint-nos de totes les fonts del sobiranisme i seguir sent el punt de trobada, l’espai amable, el darrer pont de diàleg quan sembla que tot s’ensorra, l’esperança infinita, que sempre ha caracteritzat Òmnium. És per això que davant les eleccions il·legítimes del 21 de desembre, en les quals cal que el sobiranisme tregui un gran resultat per dir no al 155 i seguir construint un país lliure, és molt important que Òmnium mantingui el seu paper transversal com a entitat de la societat civil. Des del màxim respecte cap al paper de les forces polítiques, Òmnium és i ha de continuar sent de tots. La nostra feina és ara més important que mai i jo vull continuar sent-ne el president, ara des de la presó, tasca incompatible amb formar part d’una llista electoral.

Deia Martí i Pol que “i tanmateix, la remor persisteix” i avui veiem com el llegat de tots aquells lluitadors antifranquistes que persistiren amb una determinació absoluta, ens obre les portes a la llibertat.

Han empresonat homes i dones bons, gent honesta i treballadora i no tinguem cap dubte que més d’hora que tard sortirem d’aquí, entretant que res ni ningú ens congeli el somriure, ni les ganes boges de viure. Estimem-nos i a seguir lluitant, jo també hi soc!

Amics i amigues d’Òmnium, del Sambori, del Somescola, del Premi d’Honor i la Nit de Santa Llúcia, de la defensa de la cohesió social i la llengua catalana, del VOC, de Justícia pels Crims del Franquisme, del 10-J i els 11 de Setembre, de la Flama del Canigó i de tantes i tantes lluites compartides, mai res ni ningú ens podrà aturar.

Amb l’esperança intacta amb els dies que vindran.

Sempre endavant!

Visca els Països Catalans.

Visca Catalunya lliure.