Política

Enric Prat de la Riba

I DEMÀ: FRANCESC MACIÀ (1)

La veu empresonada

El 2 d’abril de 1902, Enric Prat de la Riba, aleshores director de ‘La Veu de Catalunya’, és detingut arran de la reproducció d’un article del diari ‘L’Independent’ sobre els vinyataires rossellonesos

El futur president de la Mancomunitat romandrà a la presó pocs dies, però la seva detenció desfermarà una onada de solidaritat notable

La detenciód’Enric Prat de la Riba desfermarà una onada de solidaritat espectacular arreu del país

El 17 de març de 1902, el diari La Veu de Catalunya publica un article aparentment anecdòtic. De fet, la nota apareix perduda entre les sis columnes del diari. I ni tan sols es tracta d’una producció original, escrita per algun dels seus redactors; sinó de la reproducció d’una crònica publicada pocs dies abans en un diari de la Catalunya del Nord, concretament a L’Independent de Perpinyà. La temàtica de l’article és, a més a més, aparentment innocent, atès que s’hi exposa una problemàtica llunyana, la situació dels vinyaters rossellonesos i les seves protestes davant el Ministeri d’Hisenda francès per la pujada d’impostos.

La reproducció, doncs, podia haver passat perfectament desapercebuda, sense aixecar la mínima polseguera. Però el context no és precisament normal. Pocs dies abans, arran d’una vaga general, ha estat proclamat l’estat de guerra; i, d’acord amb allò que es preveu, la jurisdicció ordinària ha estat substituïda per la militar. El problema no és només la manca de garanties democràtiques, sinó el fet que l’exèrcit, que és el que passa a tenir el control de la situació, està amarat d’un fòbia incontenible a tot allò que faci flaire de catalanisme. Només cal llegir la premsa militar d’aquells anys, reproduïda puntualment des de les pàgines de La Veu de Catalunya, per adonar-se que hom barreja sense manies catalanisme amb independentisme i que es mostra susceptible davant de qualsevol mínima insinuació. La reacció d’un grup de militars de la caserna de Barcelona contra un acudit publicat pel setmanari Cu-Cut!, que es produirà tres anys després, n’és una bona mostra.

La qüestió és que l’article reproduït al portaveu oficiós de la Lliga Regionalista apareix amb el títol de “Separatisme al Rosselló” i inclou una frase en què es diu, literalment: “Vist l’interès que ens temem hi ha un únic remei: entendre’ns amb els nostres veïns de Barcelona per aconseguir la Catalunya lliure.” Malgrat tot, el text fa referència a una insinuació que no parteix de la redacció de La Veu, sinó del cronista de L’Independent. I, d’altra banda, ni tan sols apareix comentada, amb la qual cosa hom pot interpretar perfectament que es tracta d’un simple recull periodístic com el que acostumen a publicar molts mitjans de comunicació i no pas d’una presa de posició del diari que el reprodueix.

Però l’autoritat militar no ho veu així i aprofita l’avinentesa per castigar La Veu de Catalunya i, més concretament, el seu director, Enric Prat de la Riba. El procés, iniciat pel capità general de Catalunya, és implacable. El lligall, que va donar a conèixer fa alguns anys l’historiador Josep M. Figueres, recull un munt de documentació que deixa constància de la duresa desproporcionada. En l’ofici en què es nomena el jutge instructor, per donar-ne exemple, es reclama que “se secuestren los ejemplares y se destruyan los moldes”; i se cita explícitament l’article 248 del Codi Penal, que fa referència al “delicte de rebel·lió” i que es castiga amb presó major. El mateix dia que Prat de la Riba ingressa a la presó inicia els tràmits per sortir-ne, però el jutge militar deixa ben clars els motius pels quals ha de seguir a la presó: “En el fondo son otros los ideales que se persiguen por la Redacción de inspiradores de La Veu y esto lo comprende el menos versado en política y para que se confirmara bastara dejarles en libertad para que escribieran sobre el programa de Manresa (es refereix a les Bases aprovades el 1892) cuyas bases son las de la constitución de un estado independiente y por tanto a la desintegración de parte del territorio español”. La reflexió anterior, de fet, no fa referència a l’escrit en si, sinó a la suposada línia ideològica del diari, val a dir que sense posar de manifest en cap moment que el militar en qüestió sigui excessivament “versado en política”.

La detenció d’Enric Prat de la Riba provoca una protesta generalitzada. En aquells moments, el director de La Veu de Catalunya ja és una persona amb un notable prestigi polític i, ben aviat, rep el suport d’amplis sectors de la ciutadania, des dels diputats regionalistes fins als directors d’altres diaris. El ritme de visites és altíssim, fins al punt que el president de l’audiència decideix limitar els horaris. Les mostres de solidaritat també arriben a través de telegrames o, fins i tot, de targetes de visita com les que van deixar l’arquitecte Antoni Gaudí o l’exministre de Justícia Manuel Duran i Bas.

Probablement per efecte d’aquestes pressions, el dia 7 d’abril el capità general de Catalunya, E. Bergés Pombo, emet un ofici en què decideix que Prat de la Riba, “preso en la cárcel de esta ciudad, se traslade en igual concepto a su domicilio”. Malgrat tot, el procés judicial segueix i el dia 6 de maig el fiscal militar acusa Enric Prat de la Riba d’un delicte de rebel·lió. Pocs dies després, però, es produeix un fet tan desconcertant com inexplicable. El jutge que instrueix el cas anota la necessitat de donar una “atención preferente” a un altres procés, sorprenentment per un ultratge “a la bandera de la Patria” que s’ha produït a la Llotja de Barcelona; i, per aquest motiu, “deja en suspenso” la causa contra Prat de la Riba. Tot i això, les desventures penitenciàries del director de La Veu no s’acabaran fins al 22 de maig, quan, increïblement, el polític catalanista es beneficiarà de l’indult general que es decreta amb motiu de la coronació del rei Alfons XIII.

L’estada a la presó d’Enric Prat de la Riba serà molt breu, de només cinc dies. Prat es mantindrà dos anys allunyat de la vida pública, però hi retornarà amb nova empenta el 1904; i, a partir d’aleshores, obrirà una etapa extraordinàriament fructífera, tant des d’un punt de vista ideològic com també institucional. Malgrat tot, aquella curta estada a la presó marcarà per sempre més la seva vida. A banda dels perjudicis psicològics, Prat de la Riba en sortirà greument malalt, amb una afecció de Basedow que, alguns anys després, li provocarà la mort.

1

L’homònim basc
El pare del nacionalisme basc, Sabino Arana, va passar pel mateix tràngol que Enric Prat de la Riba. En aquest cas, però, no va ser per haver-se fet ressò d’una protesta, sinó per haver felicitat el president nord-americà Roosevelt per haver concedit la independència a Cuba. La sensibilitat sobre aquesta qüestió estava a flor de pell; i Arana va pagar els plats trencats. La coincidència entre ambdós casos no es dona només per la simultaneïtat de les detencions, sinó pel fet que durant el presidi tots dos van contraure la malaltia de Basedow, una afectació suprarenal que, anys després, els provocaria la mort.

Per saber-ne més

En la vida d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) hi ha un abans i un després del seu pas per la presó el 1902. A banda de la seva trajectòria com a jurista, Prat de la Riba es va significar quan el catalanisme polític estava a les beceroles. El 1887 va ingressar al Centre Escolar Catalanista, del qual va ser president entre el 1890 i el 1891; i aquell mateix any van escollir-lo secretari de la junta de la Unió Catalanista i també va intervenir en la preparació i els debats de l’assemblea de Manresa que va aprovar les Bases de Manresa l’any següent. El 1901 va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Durant aquesta etapa també va destacar com a pensador i divulgador del pensament catalanista. En aquest sentit, juntament amb Pere Muntanyola i Carner, va escriure el Compendi de la doctrina catalanista i el Compendi de la Història de Catalunya. En l’àmbit periodístic, va impulsar el diari La Renaixença.

Després de sortir de la presó, es veurà obligat a fer estada en un sanatori francès i es mantindrà apartat de la vida pública fins al 1904. El seu retorn, però, serà intens, sobretot des d’un punt de vista institucional. Primer de tot, però, publicarà La nacionalitat catalana (1906), un dels llibres de capçalera del catalanisme polític. Ja en l’etapa de la Solidaritat Catalana, Prat de la Riba va ser president de la Diputació de Barcelona (1907-1914), i com a tal, va impulsar la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el primer president, el 6 d’abril del 1914, fins a la seva mort. Aquesta fita es va aconseguir, en bona part, pel seu pragmatisme i per la capacitat d’unir esforços i sensibilitats diverses, des del catalanisme republicà d’esquerra i fins als partits dinàstics. Des de la Diputació de Barcelona i, més endavant, de la Mancomunitat, va impulsar algunes iniciatives que encara es mantenen, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o la Biblioteca de Catalunya.

Dues obres de referència

Hi ha una extensa bibliografia sobre Prat de la Riba, ja sigui dedicada al seu pensament o a l’acció de govern. Entre aquesta, destaca el llibre de Josep M. Figueres, amb abundant informació sobre el seu pas per La Veu de Catalunya.

El director de ‘La Veu de Catalunya’

Prat de la Riba té un vessant remarcable com a periodista; i no només per la profusió d’articles que va escriure, més de dos-cents, sinó per haver esdevingut director de La Veu de Catalunya des del 1899 fins a la seva mort. La seva etapa es va caracteritzar per la projecció de la cultura i la doctrina catalanistes a través de la premsa.

Seguint el rastre de Prat de la Riba

A banda dels estudis que s’han centrat en la figura d’Enric Prat de la Riba, hi ha altres formes d’aproximar-se directament a la seva biografia. Una d’aquestes consisteix a visitar la seva casa natal a Castellterçol, reconvertida en casa museu. El recorregut es divideix en tres àmbits: els seus orígens d’ascendència pagesa i la seva família, la feina que va fer com a pensador i comunicador, i la seva obra de govern. Una altra forma de conèixer el primer president de la Mancomunitat és capbussar-ne entre la documentació personal que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Entre aquesta, hi ha un munt de llibres, correspondència i documents referents a la seva estada a la presó, des de cartes de suport fins a escrits del director de La Veu de Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Podem insta Joan Carles I per carta a anar al Congrés

madrid

L’acord pactat amb la UE fa trontollar el govern britànic

Brussel·les

L’SNP demana la mateixa oportunitat que Irlanda del Nord

Londres

ERC opta per anar a Europa només amb les esquerres

Barcelona

May afronta una rebel·lió interna

Londres

Capellans catalans insten a fer pedagogia del diàleg a l’Església

barcelona

Govern, PSC i comuns enceten avui un espai de diàleg incert

barcelona
RAMON MOLINER

“Som optimistes de cara als Jocs del 2030”

ALP

Brussel·les avança els plans per tancar el pacte

brussel·les