“Cal que ens carreguem de mala llet política”

Jo hi anava a anunciar una cosa que em sembla que s’ha materialitzat, i és que el 155 que s’aplica és il·legal, inconstitucional. Molts pensem que s’ha fet un cop d’estat des de les institucions de l’Estat contra el mateix estat de les autonomies. També volia explicar que havíem arribat a aquest punt per la negativa de l’Estat a admetre procediments democràtics per resoldre les diferències polítiques, i de fet aquest és el problema de fons: que l’Estat és autoritari. I hi anava a explicar que, darrere d’això, l’anhel que hi havia per part dels catalans no era una abstracció anomenada “separar-se d’Espanya”, sinó una voluntat de crear un país més just socialment, més sòlid democràticament i amb més capacitat de progrés. I per això no només hi havia un cop d’estat, sinó un cop contra el sentit mateix de la democràcia.

El meu és un cas clar d’expulsió per censura política. Dos dies després, hi va haver un acte de reconeixement i el que es va posar en relleu és que en aquella delegació s’havia dialogat sempre, fins al punt que una de les coses que més satisfacció m’han donat és que la delegació és un dels llocs on més a fons es discuteixen els problemes d’Espanya. Doncs, paradoxalment, com més fomentes el diàleg, la resposta és expulsar-te.

Jo m’he passat dos anys dialogant. He vist periodistes, polítics, empresaris, molt personal diplomàtic, acadèmics... Allà el que vaig veure és un gran canvi. Al principi, tot l’argument era que hi havia tres polítics catalans que havien embogit i que havien fet embogir la societat catalana, i tu els deies que no, que hi ha una societat mobilitzada amb desig de justícia, democràcia i progrés que considera que l’Estat espanyol la perjudica. I jo ho crec: penso que l’Estat espanyol és un mal estat. Ara, a aquests tres elements, hi han afegit TV3, els mitjans de comunicació i l’escola. Aquest és el seu paquet ideològic. És l’A por ellos que té la unitat d’Espanya com a símbol suprem i, en el fons, això no és sinó el vestit ideològic d’una qüestió que és la clau de tot això: que hi ha una minoria, minoritària i molt poderosa, que s’ha apoderat de l’Estat i les seves institucions.

És una minoria amb una renda per càpita molt alta que es nodreix, entre altres coses, de les rendes que venen de Catalunya i que no vol que disminueixin. La integren la direcció dels partits polítics (del PP, del PSOE i de Ciutadans), una part substancial dels alts funcionaris de l’Estat, una part dels funcionaris intermedis, una part de la gent de l’Íbex, els principals dirigents dels mitjans de comunicació de Madrid i el nucli dur de l’empresariat vinculat a les privatitzacions històriques, així com molts franquistes o famílies franquistes que encara són per allà. Aquest és el problema d’Espanya, aquesta minoria que s’ha apoderat de l’Estat. I, quan tu els expliques que el problema d’Espanya és el seu estat, no els caus bé. Aquesta gent, al costat del debat sobre la unitat, hi ha posat l’enfortiment i l’exacerbació del nacionalisme espanyol. A Madrid hi ha més banderes espanyoles penjades a les finestres que no pas banderes catalanes a tot Catalunya.

El nacionalisme radical i dur és l’espanyol, perquè el nacionalisme neix essencialment dels estats, no neix de les societats, i l’estat català no existeix. Joan Fuster ja ho va descriure molt bé: el catalanisme és aquella ideologia que ha inventat la societat catalana per tal de fer front al nacionalisme espanyol.

Efectivament. El nacionalisme català és de supervivència. És la resposta a un nacionalisme profundament agressiu, que és el que utilitza aquesta elit per mantenir-se en el poder, amb Catalunya com a boc expiatori. Això ho he repetit centenars de vegades a Madrid. Potser per això em foten fora.

Jo n’era partidari i vaig signar el manifest a favor de la candidatura unitària, perquè penso que l’Estat és i serà molt dur aquests anys i l’únic llenguatge que entén és el de la unitat política, el de la mobilització, el de la majoria social i el de la internacionalització del procés. El llenguatge de la unitat és molt important, perquè Madrid sap actuar unitàriament per defensar els seus interessos, i el 155 n’és la mostra més genuïna. El tema de la majoria és molt important, i aquí és on jo crec que hem fallat una mica, ja que no hem entès que s’havia d’eixamplar, eixamplar i eixamplar.

Tenim al davant un estat autoritari. Davant l’Estat, nosaltres som una mica ingenus. Crèiem que, amb la raó, la mobilització i una mínima unitat, l’Estat acceptaria unes regles del joc de la bona fe, de la bona pràctica política. I l’Estat no admet la democràcia com a regles del joc. Aquesta ingenuïtat nostra ens ha portat a no valorar amb prou força les respostes que podia donar l’Estat.

Sí. De mala llet política, sí. Perquè hem de saber que al davant tenim uns autoritaris que no volen perdre les rendes que tenen, ni el poder. Davant d’això, no s’hi val a badar, perquè nosaltres anem de bona fe i la política espanyola va a defensar allò que té al preu que sigui.