Política

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS

Lluís Companys (2)

Un crim d’estat impune

Després d’un judici sumaríssim de menys d’una hora i sense cap garantia processal, el president Lluís Companys va ser sentenciat a mort i afusellat pel règim franquista la matinada del 15 d’octubre de 1940

Quaranta anys després d’aquell homicidi, el govern espanyol s’ha negat sistemàticament a anul·lar la sentència franquista

El 3 d’octubre de 1940,el mateix dia que arriba al castell de Montjuïc, s’inicia el procediment sumaríssim
El procediment judicialserà una pantomima, com tots els que va instruir el règim franquista

Fa dies que l’ambaixador espanyol i el policia Pedro Urraca, destinat a París per tal de controlar els refugiats espanyols, segueixen els moviments del president de la Generalitat en el seu exili francès. De forma paral·lela, des de Madrid es fan gestions diplomàtiques per tal d’estrènyer el cercle. Per a Franco, la guerra no ha finalitzat el l’1 d’abril de 1939 i s’obsedeix a perseguir els vençuts fins al darrer racó. El 22 de juny de 1940 els alemanys ha completat l’ocupació del territori francès i, ben aviat, Ramon Serrano Suñer, aleshores ministre de Governació i més endavant d’Exteriors, intenta negociar amb els seus aliats una llista de polítics republicans. Les activitats de repatriació s’han aturat en sec i també les comunicacions amb la resta del món, amb la qual cosa França s’ha convertit en un espai insegur; i, encara més, en una immensa ratera.

El president de la Generalitat ha estat advertit en diverses ocasions sobre la necessitat d’abandonar la zona ocupada i viatjar fins a Mèxic, en companyia de la seva filla Maria; però, des del primer moment, s’ha resistit a fer-ho. La seva prioritat és mantenir-se a prop del seu fill malalt, de qui ha perdut el rastre en els darrers mesos. Malgrat tot, el president de la Generalitat accedeix a allunyar-se de París i es desplaça a La Baule-les-Pins, una localitat bretona situada a més de 300 quilòmetres de la capital francesa. A La Baule coincideix amb altres polítics catalans, com ara Josep Tarradellas, Ventura Gassol o Josep Andreu Abelló. El 13 d’agost es produeix allò que resultava previsible. Anys després, la seva vídua explicarà amb tota mena de detalls aquella detenció fatídica. Segons el seu testimoni, aquella tarda es van presentar “dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (...) i entraren a la casa metralleta en mà. I apuntant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un escorcoll personal.” Després de comprovar que no duen res de valor, els assetjadors comencen a regirar de dalt a baix la casa fins que van localitzar tots els seus estalvis, uns 70.000 francs, que “es van posar a la butxaca”. A partir d’aleshores, aquells homes “començaren d’estar contents”, però van seguir “apuntant el meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que em premien a l’esquena (...). Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya!”. D’aquesta forma, explicada al govern alemany de la postguerra per tal de demanar una pensió com a víctima del nazisme, es va produir la detenció de Lluís Companys i, per tant, es va desencadenar un procés que l’acabaria conduint a la mort.

Una setmana després de la detenció, el president de la Generalitat és traslladat a la presó de La Santé, a París, on arriben la nit del 20 d’agost. Només sis dies després, el director del centre penitenciari rep una comunicació de l’encarregat de l’ambaixada espanyola a París, Jaime del Castillo, en la qual li demana “que Companys sea entregado a primeras horas del día de mañana al Sr. Urraca”. L’endemà mateix, a les 5 de la matinada, la direcció de la presó el lliura a Pedro Urraca, qui el custodiarà fins a la frontera espanyola en companyia d’un soldat alemany. El trajecte es veurà afectat per un entrebanc inesperat, una avaria del vehicle que els obligarà a fer nit a la presó del fort Hâ de Bordeus. Durant aquell trajecte, el mateix Companys va exposar els seus pensaments en una carta adreçada a la seva muller que es converteix en una seqüència íntima sobre la seva vida: “Els meus darrers dies a França. El record, l’obsessió de la dona que estimo, els meus fills, la tragèdia de la meva llar... Els carrers, les carreteres, la vida, la llibertat... Tots aquells que passen, cadascú amb el seu bocí de llibertat, amb el seu tros de vida. Aquest vell, aquest mosso, un matrimoni... Però el cotxe segueix avançant veloç cap a la presó. ¡Ja està! Anem, doncs, cap a aquell destí. ¡Aquí estic! ¡Endavant!” El 29 d’agost, quan arriba a Espanya, Companys és reclòs als calabossos de la direcció general de Seguretat de l’Estat, situats a la Puerta del Sol de Madrid. Els primers dies resta incomunicat i és exhibit com un animal del zoo davant els mandataris franquistes, delerosos d’humiliar-lo. La nit abans de morir, la seva germana recordarà allò que Companys ha descrit com a “petites humiliacions”: “Pobre màrtir! Per la roba que ens ha entregat ja veiem les petites humiliacions, que li han deixat el cos com un Sant Crist (...)” No serà fins al 17 de setembre que serà autoritzat a rentar-se, canviar-se la roba interior i tallar-se els cabells.

El 3 d’octubre Lluís Companys inicia el seu darrer trajecte. Aquell dia arriba a Barcelona. El mateix dia, mentre a l’exterior s’extremen les mesures de seguretat, s’inicia la instrucció del “procedimiento sumarísimo ordinario contra Luis Companys Jover por el delito de rebelión militar”. Que els responsables de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra el govern legítim de la República iniciïn un procediment pel delicte de “rebelión militar” no deixa de ser una befa a la intel·ligència humana. El mateix Ramon Serrano Suñer, que ha dirigit les operacions per detenir-lo, reconeixerà en els darrers anys de la seva vida que allò era “la justicia al revés” i remarca que va ser “un error configurar los delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que éstos -jurídica y hasta metafíscamente- era imposible que los cometieran”. Malauradament, el Cuñadísimo no va arribar a aquesta reflexió quan hauria pogut salvar milers de vies.

El procediment judicial serà una autèntica pantomima, com tots els que va instruir la justícia franquista. L’acusació en sol·licita la pena de mort per la seva trajectòria al capdavant de la Generalitat i per haver-se “oposat al Alzamiento Nacional”; tota una ironia de la història. La vista se celebra a les 10 del matí del 14 d’octubre en unes dependències subterrànies del castell de Montjuïc. Només hi assisteixen militars i persones afectes al règim. El seu advocat, el militar Ramon de Colubí, intenta destacar els esforços de Companys per salvar militars i civils que han participat en l’aixecament del 18 de juliol de 1936, alguns dels quals es troben a la sala. Però serà debades, i aquell mateix dia es dicta sentència, que condemna el president de la Generalitat a la pena de mort, que s’executa l’endemà mateix.

La macabra comitiva és encapçalada per un soldat amb una creu i dos més amb focus de gasolina. La comitiva travessa el pati i arriba fins al fossar de Santa Eulàlia. Després d’acomiadar-se dels seus acompanyants, el president de la Generalitat rebutja que li embenin els ulls i es treu les sabatilles. Poc després, el brigada Benjamín Benet, que dirigeix el piquet d’execució, dona l’ordre de disparar. Aquell dia va morir Lluís Companys, però va néixer el president màrtir. La seva tomba s’ha convertit, ja des d’abans de la mort del dictador, en un espai d’homenatge i pelegrinatge; i cada 15 d’octubre des de molts racons del país es recorda la seva memòria. Però el cas de Companys també és el de milers de ciutadans que, com ell mateix, es van veure sotmesos a una autèntica pantomima judicial. Encara avui, setanta set anys després de la seva mort, l’Estat espanyol segueix entossudit a no voler anul·lar el seu procés judicial i, durant molts anys, alguns partits polítics fins i tot s’han negat a condemnar aquell crim d’estat.

Per saber-ne més

La figura de Companys ha generat un munt de llibres, una bona part dels quals centrats en els seus darrers dies. Un dels primers va ser La trágica muerte de Companys (1978), de l’escriptor Juan Llarch, amb nombrosos testimonis. Un dels grans estudiosos va ser Josep Benet, autor de dues obres pioneres i d’un llibre indispensable publicat amb motiu del 65è aniversari de l’afusellament (2005). L’historiador Josep M. Figueres va publicar El consell de guerra a Lluís Companys (1996), que ofereix els documents del procés. Recentment han aparegut dos llibres, l’un dedicat a l’advocat que va defensar-lo (2015) i l’altre, al policia que va conduir-lo fins a la frontera (2013).

La tragèdia al cinema

La vida de Lluís Companys també ha estat portada al cinema. El 1979, quatre anys després de la mort de Franco, el director Josep Maria Forn va estrenar la-pel·lícula Companys. Procés a Catalunya, que se centra en els darrers dies del president de la Generalitat, des de la seva detenció per part de la Gestapo fins a l’afusellament. L’encarregat d’interpretar Lluís Companys va ser Luis Iriondo, assessor personal de Garaikoetxea; i també van intervenir-hi Xavier Elorriaga, Ovidi Montllor, Alfred Luchetti i Montserrat Carulla.

Altres aproximacions a la vida de Companys són les pel·lícules 14 d’abril, Macià contra Companys, dirigida per Manuel Huerga el 2011 amb Pere Ponce en la pell del president; i el documental El viatge de Companys, dirigit per Joan Gallifa i Antoni Tortajada, amb Carles Martínez com a protagonista. La darrera aproximació cinematogràfica ha estat el treball de Carlos Marques-Marcet, coproduït per TV3. La pel·lícula se centra en els “13 dies d’octubre”, des que Companys és presentat a la capitania general de Catalunya fins al seu afusellament. L’interès rau en el debat entre Companys, l’advocat que intenta defensar-lo i el règim franquista, que l’acabarà afusellant.

De l’oblit a la memòria

El 15 d’octubre de 1942, dos anys després del seu afusellament, van aparèixer flors a la tomba de Companys que, durant dècades, es va mantenir com un nínxol anònim. El 1985 es van traslladar les despulles a un monument funerari instal·lat al fossar de la Pedrera que s’ha convertit, des d’aleshores, en un espai de memòria.

Un munt de bibliografia

D’entre el devessall de llibres dedicats a Lluís Companys, en destaquen alguns per la seva vocació didàctica, com ara el de la historiadora Montserrat Coberó (2015) o el de Josep M. Solé i Sabaté dins la Història de la Generalitat de Catalunya (2003). Des d’una visió desacomplexada, Enric Vila parteix de la base que “la veritat no necessita màrtirs” i ofereix una biografia molt particular; igualment com ho fa Arnau González-Vilalta, que parteix de la mort del president per resseguir la seva darrera etapa de vida, des el 1931. A banda d’això, hi ha una part de llibres dedicats a episodis que van marcar la trajectòria de Lluís Companys, com ara el 14 d’abril, el 6 d’octubre o la Guerra Civil.

La reconstrucció dels darrers dies

La figura de Companys ha generat un munt de llibres, una bona part dels quals centrats en els seus darrers dies. Un dels primers va ser La trágica muerte de Companys (1978), de l’escriptor Juan Llarch, amb nombrosos testimonis. Un dels grans estudiosos va ser Josep Benet, autor de dues obres pioneres i d’un llibre indispensable publicat amb motiu del 65è aniversari de l’afusellament (2005). L’historiador Josep M. Figueres va publicar El consell de guerra a Lluís Companys (1996), que ofereix els documents del procés. Recentment han aparegut dos llibres, l’un dedicat a l’advocat que va defensar-lo (2015) i l’altre, al policia que va conduir-lo fins a la frontera (2013).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JOSEP MIQUEL ARENES, VALTÒNYC
MÚSIC RAPER

“L’Audiencia Nacional és un tribunal feixista”

“Serà una victòria quan tots els exiliats puguin tornar a casa, no només uns quants”

 

Va per llarg

Barcelona
 
opinió

Felip contra Felip

 

L’alcaldessa de Figueres declara per desobediència

FIGUERES
 
Josep Manuel López
Alcalde de Colomers (CUP)

“El parc del Ter és el gran projecte de futur”

DATACIÓ
 

Aznar en estat pur

Madrid
 

L’amenaça de la justícia no frena l’obertura de les delegacions

Barcelona
 

Merkel “retira” el polèmic cap de l’espionatge intern

Berlín
 

Cs salva la moció per suprimir aforaments tot i els dubtes del PSOE i el PP

Madrid