A la presó, l’esperança intacta

L’ambient és gèlid a la presó Model de Barcelona. La fredor es fica dins dels ossos i glaça el cor. Buida colpeja l’ànima. Aquest va ser precisament l’escenari escollit per El Punt Avui TV per gravar una conversa amb familiars de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Joaquim Forn –empresonats a Soto del Real els dos primers i a Estremera el tercer–, i de Carles Puigdemont i Meritxell Serret, exiliats a Brussel·les. Però, tot i el fred, l’impacte emocional de l’edifici buit i el dolor per la situació excepcional que estan vivint tots, la conversa no cau en el victimisme ni en la pena. Al contrari: tots els assistents van fer el cor fort –tan fort com asseguren que el tenen els seus familiars, tant a la presó com a l’exili– donen un missatge inequívoc de força i esperança. El Nadal, però, amb ells lluny de casa, no tindrà aquest any un to festiu. La família de Jordi Sànchez ha decidit “fer un parèntesi” i donar llibertat: “Si a algú no li ve de gust, que no ho celebri.” A la família de Puigdemont, que són molts i “sempre s’entaulen”, aquest any no ho celebraran, i les famílies Cuixart i Forn, que en un primer moment es van plantejar no fer res, han optat per celebracions més “espirituals” i “austeres”.

No és el mateix la presó que l’exili, però tant Montserrat Puigdemont, germana de Carles Puigdemont, com Ferran Civit, parella de Meritxell Serret, destaquen que, “d’exili daurat, res”. Insisteixen en la falta de recursos per sobreviure i destaquen que “encara no s’han pogut ni fer una rutina”. Pel que fa a la comunicació, intenten “no atabalar-lo gaire”. “Hi parlen la meva cunyada i els meus pares”, explica la Montserrat.

Sentir parlar de presó ja és més colpidor. “El pitjor quan vas a veure’l, a banda que el contacte és limitat, és la indignació que et queda. Es fon la veu, veus que marxa i penses que els seus companys són ara delinqüents...”, relata Laura Masvidal, dona de Joaquim Forn, que no només ha d’intentar mostrar-se forta en les breus visites a Soto del Real, sinó que també ha de tenir recursos per respondre a les mil preguntes que li fa la seva filla de 19 anys. “Ha vist com l’statu quo que ens venien trontolla, i és difícil...”

A la presó, la normativa és estricta. Tenen problemes fins i tot per poder escoltar música. “Tot és molt arcaic, sembla del segle passat”, resumeix Susanna Barreda, dona de Jordi Sànchez, que encara no s’ha pogut acostumar a parlar a través d’un vidre. “És molt artificial, has de parlar per una reixeta, sents les converses dels altres... I, quan s’acaba, s’ha acabat.”

Esther Cuixart, germana de Jordi Cuixart, elogia la fortalesa tant d’ell com de la seva dona. “No té moments de feblesa”, diu. En aquest cas, els que més pateixen són els pares. Són grans i no l’han pogut anar a veure. Hi parlen per telèfon. “La mare em diu: «Quan penjo sempre ploro i és possible que ell també plori...»” Però l’Esther no n’està tan segura. “No es planteja el futur. Lluita dia a dia.” Diu que el Jordi ja parla de “redefinir el concepte de presó”, que està ajudant altres presos, alguns dels quals “no saben ni que tenen dret a un advocat”. I que se sent abrigat pel centenar de cartes que li arriben.

Les mostres d’afecte de la gent són clau per entendre la capacitat de resistència, sobretot dels líders de l’ANC i Òmnium. “Tothom té una petita part de si mateix a la presó o a l’exili”, diu Esther Cuixart. I els centenars de cartes que reben diàriament (unes 200) així ho acrediten. “El Jordi em diu que està rebent moltes cartes en què li demanen perdó...”, assegura. I en aquest punt la conversa passa de l’emoció a la política, amb conceptes com ara “absurditat”, “injustícia” i “ràbia”, que expressen la impotència pel fet que els dos Jordis continuïn a la presó a hores d’ara. “Com poden parlar de risc d’extrema violència quan sempre s’ha fet tot d’una manera ordenada i pacífica?”, es pregunta la Susanna. L’Esther recorda que “els dos Jordis no són polítics, sinó gent compromesa”, i conclou que la reacció de l’Estat ha estat “una estirada d’orelles, un càstig”, una idea compartida per la dona de Forn, que considera el seu marit “un ostatge”. “Tinc la sensació que tot el que passa pot influir en la decisió que finalment prengui el jutge”, hi afegeix la Laura. I la Susanna li dona la raó: “Després de les eleccions, el primer que vaig fer va ser enviar un missatge a l’advocat. «Tu com ho veus?», li vaig preguntar, convençuda que la seva situació dependrà del que convingui a Espanya.”

No amaguen la seva incertesa. Però, davant de cada espurna de neguit o de tristor, com quan Esther Cuixart explica que el seu germà, pare d’un nen de set mesos, “s’està perdent part del creixement del seu fill...”, la Laura aporta, incansable, la dosi necessària d’optimisme. Res d’acceptar la situació com si fos “normal”. Res de resignació. “No ens podem permetre no tenir esperança”, etziba.

S’ho esperaven? “El meu germà ens deia: «Ens faran un ensurt i ens tindran un parell de dies tancats.» No pensaven que seria així de desproporcionat”, respon Esther Cuixart. Es mostren sorpresos i dolguts per la reacció de l’Estat. “Volen crear uns monstres perquè de l’altra banda puguin cridar A por ellos.” Només així, “per la necessitat de crear un determinat relat d’una cosa que no és real”, es poden explicar algunes decisions.

I Puigdemont? Què farà? “És molt tossut. El meu germà té molta determinació. Quan se li fica una cosa al cap... Farà el que convingui que faci.”