Europa afronta un any farcit de negociacions
La fase decisiva de les converses del ‘Brexit’, les reunions per formar govern a Alemanya i els pactes postelectorals a Itàlia marcaran els pròxims mesos
La proposta de Macron de reforma de la UE espera resposta
Bulgària assumirà, dilluns vinent, la presidència semestral de la Unió Europea (UE), en l’arrencada d’un nou any que tornarà a quedar marcat pel Brexit, però també per la recerca d’estabilitat política a Alemanya –amb el govern en funcions des de fa cent dies–, les eleccions d’Itàlia, on el partit antisistema M5E apareix com a favorit en els sondejos, i els intents de reforma de la mateixa Unió Europea per mitjà del tàndem francoalemany.
En tots aquests processos, caldrà capacitat de diàleg i de lideratge, ja sigui per segellar pactes de govern, per reformar institucions o per fixar noves relacions de futur, com les que pretén establir el Regne Unit amb els encara socis de l’altre cantó del canal de la Mànega.
Completada la primera fase de les converses –amb l’acord sobre la factura que haurà d’abonar Londres pel divorci, sobre la protecció dels drets dels ciutadans comunitaris residents al Regne Unit i viceversa i, de manera més ambigua, el compromís de no tornar a aixecar una frontera física entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda–, la negociació del Brexit entra aquest 2018 en la fase crítica, que ha de culminar amb un acord final cap a la tardor i la corresponent ratificació a càrrec de les dues parts. Durant aquests mesos, Londres i Brussel·les establiran els termes de la seva futura relació i de l’anomenat període transitori, els aproximadament dos anys que es preveu que podrien transcórrer entre la data oficial de sortida del Regne Unit –el 29 de març del 2019– i la plena entrada en vigor del nou acord comercial entre les dues parts.
El model canadenc
Els observadors vaticinen una pugna dura en què els britànics intentaran aconseguir el màxim d’avantatges comercials i els europeus, capitanejats pel negociador en cap, el francès Michel Barnier, defensaran els interessos comuns per evitar que l’antic soci acabi obtenint una posició de privilegi superior a la que tenia quan formava part del club.
La primera ministra britànica, Theresa May, no amaga que la seva aspiració és arrencar dels Vint-i-set un acord comercial com el que té actualment el Canadà amb la UE –un tractat que elimina el 98% de les tarifes i els aranzels sobre les mercaderies–, però ampliat als sectors de la pesca, l’aviació i la banca. Aquesta és una reivindicació important per al Regne Unit, on el sector financer (bancs i assegurances) representa el 10% del PIB.
Serà aquesta una negociació que posarà a prova també la mateixa cohesió de la UE, que haurà de parlar sempre amb una sola veu i evitar que Londres burxi en les divisions internes per afavorir els seus interessos. Si, al final de tot aquest procés negociador, la UE en surt reforçada, es podrà començar a abordar la sempre ajornada reforma de la mateixa Unió, una aposta que aquest 2017 ha renovat el flamant president francès, Emmanuel Macron, i que es podria resumir en la fórmula de més integració política i econòmica.
Però cap d’aquestes ambicioses propostes –sobretot les que fan referència a mutualitzar el deute en l’àmbit de la zona euro, defensada també per la Comissió Europea– tindrà recorregut sense el vistiplau de Berlín, part essencial de l’anomenat motor francoalemany.
Maldecap de Merkel
Però a Berlín la prioritat serà, en aquest inici d’any, reprendre les converses amb vista a formar un nou govern a partir dels resultats de les eleccions del 24 de setembre, que van obrir les portes del Bundestag a l’extrema dreta per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial.
El fracàs de la primera opció –negociar un tripartit amb els Verds i els liberals–, va dur la cancellera Merkel a intentar trencar el bloqueig recuperant la Grosse Koalition amb els socialdemòcrates (SPD) de Martin Schulz.
L’SPD intentava, precisament, rescabalar-se del desastre electoral des de l’oposició, però les pressions l’han fet tornar a la taula negociadora, on defensarà una agenda social i una visió d’Europa més propera a la de Macron que a la dels conservadors de Merkel, instal·lats en la disciplina fiscal i pressupostària i refractaris a les propostes expansionistes que arriben del sud del continent.
Tampoc faltaran converses a Roma, on els analistes preveuen que les urnes dibuixaran, el 4 de març, un Parlament molt fragmentat que obligarà a fer pactes i coalicions per sumar noves majories. El centredreta, per mitjà de Berlusconi i els ultranacionalistes de la Lliga Nord, parteixen com a favorits, mentre que l’antisistema M5E, de Beppe Grillo, apareix com la llista més votada. Entremig, un Partit Demòcrata afectat pel desgast de govern però que aspira a mantenir-se en el poder.
En paral·lel al Brexit, els Vint-i-set hauran d’abordar també dossiers delicats com són la política d’acollida de refugiats i la bretxa creixent entre Brussel·les i uns països de l’est –com Polònia– als quals amenaça amb represàlies si violen valors fonamentals de la UE com ara la separació de poders. O si no fan res per impedir que la corrupció continuï corcant el sistema polític, com passa a Bulgària, la pròxima presidència de torn de la UE.
