Merkel guanya la pugna i avança cap a la gran coalició

Quan Angela Merkel entra en una negociació determinada a invertir-hi el temps que faci falta, té pràcticament guanyada la batalla, sigui qui sigui el seu rival, a escala alemanya o europea. Aquest cop l’objectiu era aconseguir la governabilitat per a un quart mandat, amb el temps a punt d’esgotar-se després de tres mesos i mig de govern en funcions i sense cap alternativa més o menys raonable a una nova gran coalició, fora de tornar a anar a les urnes, una opció molesta per a l’elector i, a més, sense garanties d’obtenir un resultat millor que l’anterior. A les vuit del matí de dijous, la cancellera havia entrat a la seu del Partit Socialdemòcrata (SPD) de Martin Schulz, l’edifici que porta el nom del polític més visionari d’aquesta formació rival –l’excanceller Willy Brandt–, decidida a fer valer la seva experiència negociadora. No en va tornar a sortir fins al cap de 24 llargues hores, quan els mitjans de comunicació ja avançaven que hi havia preacord. Ja cap a mig matí de divendres, Merkel, Schulz i el líder bavarès Horst Seehofer van comparèixer davant les càmeres per confirmar el compromís, amb rostres cansats i molts somriures, com si fossin companys de tota la vida i repartint elogis al “joc net” de la llarga negociació. “Ha estat una negociació tensa, amb turbulències. Però en cap moment hem estat a punt de fracassar”, va assegurar Merkel, en uns termes molt semblants als emprats per Schulz i també per Seehofer, l’eterna veu crítica tant per a la cancellera conservadora com per al líder socialdemòcrata. Després d’enfonsar-se, al novembre, la negociació empresa per Merkel amb els verds i els liberals amb intenció de formar govern, la cancellera semblava que enviava així un missatge de confiança plena a una aliança que encara ha de superar dos obstacles importants: el vistiplau del congrés de l’SPD, diumenge de la setmana vinent, a Bonn, i després el de la consulta entre la militància socialdemòcrata sobre el pacte de govern en què s’ha de convertir aquest preacord.

A Merkel li convenia adoptar, per tant, el paper de líder generosa, com si el seu propòsit principal fos ara seduir la família socialdemòcrata, vist que Schulz no té assegurada la disciplina del seu partit. Les Joventuts socialdemòcrates –els Jusos– han declarat la guerra oberta a una nova gran coalició, i el congrés de Bonn serà el primer escenari de la confrontació entre les noves generacions i el seu líder. El rebuig dels Jusos és palès des de la campanya electoral, en què Schulz es va comprometre a no repetir una aliança amb Merkel. A aquesta ruptura de la promesa feta, s’hi afegeix que l’acord té poques concessions per a la militància socialdemòcrata i moltes més per a la Unió Socialcristiana bavaresa (CSU) de Seehofer, la formació agermanada de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel.

Són tres els partits implicats en una gran coalició: la CDU, la CSU i l’SPD. Merkel, però, ha volgut fer bondat amb els bavaresos, immersos en la seva pròpia campanya electoral de cara a les regionals de la tardor vinent, i ha inclòs en el preacord algunes de les exigències bavareses pel que fa a les restriccions en l’arribada dels refugiats. Per exemple, la imposició d’un límit de 220.000 sol·licitants d’asil per any (entre el 2015 i el 2017, Alemanya en va rebre 1,3 milions), així com la limitació del dret al reagrupament familiar a 1.000 nous asilats cada mes. La CSU es reforça així de cara a la campanya al land on governa des dels anys cinquanta i on ara els ha sortit la competència emergent de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD).

Schulz ha hagut de renunciar a propostes com ara una pujada dels impostos a les rendes més altes i la implantació d’una nova taxa a les grans fortunes. Ha quedat a mitges en altres aspectes de l’àmbit de la política social, sanitària i de jubilacions, en què pretenia deixar la seva empremta socialdemòcrata. A canvi, es garanteix l’estabilitat de les pensions, s’inclouen millores en les jubilacions mínimes, es redueixen les càrregues als treballadors i es rebaixa l’assegurança contra l’atur.

El líder socialdemòcrata no té més opcions que defensar el preacord davant les bases. La seva supervivència política depèn del vistiplau del congrés del diumenge 21. Després d’haver enfonsat el partit obtenint el pitjor resultat de la seva història en les passades eleccions i d’haver hagut d’acceptar negociar amb Merkel com a única sortida per garantir un govern estable per a Alemanya, no es pot permetre encaixar ara una nova bufetada a la seva credibilitat com a líder.