El tema ja era sobre la taula

La convulsió política dels últims quatre mesos segurament ha fet que hagi passat més desapercebuda del que es podria esperar l’última exposició produïda pel Memorial Democràtic. No deixa de resultar una paradoxa. Oberta al públic des de mitjan setembre, la mostra Une Catalogne indépendante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939) revela com la possibilitat de la independència de Catalunya va ser un tema candent durant la Guerra Civil. Tant els ministeris d’Afers Exteriors europeus i americans com la premsa internacional van creure –n’estaven convençuts– que si la guerra es decantava per la banda franquista Catalunya proclamaria la independència.

Arnau Gonzàlez Vilalta, comissari de l’exposició, que es podrà visitar fins al 2 de març al Memorial Democràtic (carrer Peu de la Creu, 4), deixa clar que fa anys que investiga aquesta qüestió. La mostra “no concedeix legitimitat històrica a ningú ni està pensada en clau actual sinó dels anys trenta”. Així, reflecteix de quina manera “els serveis diplomàtics, els ministeris d’Afers Exteriors, les ambaixades, els consolats, la premsa internacional” de l’època “van analitzar el futur polític de Catalunya en plena Guerra Civil”. Allò era un trencaclosques –d’interessos i moviments estratègics– enmig del qual “els va semblar que era probable i altament factible que Catalunya s’independitzés”. Ho pensaven perquè s’entenia com una continuïtat d’un seguit de nacionalismes que durant aquells anys havien trobat la forma d’un estat. I també perquè “la situació geoestratègica de Catalunya” feia aflorar els interessos de les potències europees de com utilitzar un enclavament clau, mentre es coïa la conflagració general que vindria. “Atractiva per a soviètics i francesos i temuda per nazis i feixistes italians” la geografia catalana va convertir-se en motiu d’un munt d’especulacions i moviments tàctics: “Hitler i Mussolini volien una Espanya unida, França especulava amb la possibilitat d’ocupar Catalunya i ajudar-la...” Era una partida de cartes (com sempre).

Una cosa és clara, segons Gonzàlez Vilalta: “Des del punt de vista diplomàtic, periodístic i cultural, als anys trenta estava molt clar què era Catalunya.” A l’Estat espanyol no hi havia cap altre govern autònom i Catalunya era la frontera sud francesa als Pirineus, disposava de ports al mar Mediterrani occidental, era l’accés als ports colonials francesos del nord d’Àfrica, podia fer de fil conductor del feixisme o significar l’extensió del comunisme al sud d’Europa... Tant els governs com la premsa europea havien entès –de manera “agosarada”– que l’autonomia de la Generalitat republicana podia ser “un pas previ a la independència”, i a més veient com avançava la victòria franquista. L’interès estranger en Catalunya també era econòmic, amb nombroses colònies i consolats estrangers –el cas de l’italià és paradigmàtic– concentrats a Barcelona. Entre les possibilitats que es van plantejar mentre avançava la guerra, hi havia que França ocupés Catalunya per fer de tallafoc al feixisme. Diplomàtics i premsa influent (The New York Times, Le Figaro, L’Osservatore Romano...) es preguntaven sobre la qüestió de la independència, que no arribaria per “la complexitat d’un territori en guerra dominat pels anarquistes” i uns governants de la Generalitat que “no van anar més enllà” i no van forçar “la decisió de la comunitat internacional”.