El PSC diu adeu a Nicaragua
Els socialistes deixen la seu que els ha acollit gairebé els quaranta anys de la seva història
La reunió a la seu per l’assassinat d’Ernest Lluch és el record compartit de dolor
De victòries, cadascú tria la seva
El PSC abandona Nicaragua, el nom d’un carrer del barri barceloní de les Corts que s’ha convertit en sinònim del partit, de tota la seva història de triomfs, derrotes, alegria i també dolor. No només els periodistes van acabar utilitzant el nom de Nicaragua per referir-se al PSC sinó que els mateixos socialistes “anaven a Nicaragua” o “venien de Nicaragua” quan volien dir que es dirigien o tornaven de la seu. Els números 75-77 d’aquest carrer es van convertir en la seu el 1980, només dos anys després que els diversos moviments socialistes provinents de la lluita antifranquista s’unifiquessin en una marca única.
El 15 i 16 de juliol de 1978 el PSC-Congrés, la Federació Catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament confluïen en la marca que avui coneixem, ja des del principi amb un protocol d’unitat amb el PSOE que li garantia la personalitat jurídica pròpia i l’autonomia d’acció a Catalunya i li permetia participar als òrgans federals del PSOE. Joan Reventós, que acabaria presidint el Parlament, en va ser el primer secretari. Els socialistes van afrontar les primeres eleccions democràtiques, les generals del 1977, des d’una seu provisional al carrer Còrsega en un edifici que va ser posteriorment enderrocat per aixecar-hi la seu de la Diputació de Barcelona. Encara eren tres partits amb la seva pròpia seu: Reagrupament era al carrer Canuda, la federació del PSOE era a l’avinguda Cambó i el PSC-Congrés era a la cruïlla de rambla de Catalunya amb Mallorca. Amb la unificació del 1978, es concentren al local de Cambó, en millors condicions i més barat que el lloguer que pagava el PSC-Congrés a la Rambla.
Fàbrica de làmpades a les Corts
Però el 1980, Carlos Zigarrán, treballador de la Seat i aleshores secretari d’organització del PSC, va trobar a bon preu en una subhasta una fàbrica de làmpades de les Corts que havia fet fallida per la dura crisi industrial del moment –Zigarrán moriria pocs anys després en un accident de cotxe–. Josep Maria Sala, qui va ser secretari d’organització del PSC i un dels empresonats pel cas Filesa de finançament del PSOE, recorda que aquella part de les Corts era aleshores una zona industrial de tallers i que el partit va haver d’anar habilitant a poc a poc aquell gran espai on hi havia hagut línies de maquinària de producció i magatzems. A les primeres eleccions catalanes del 1980, que guanyaria Pujol per sorpresa, la seu de Nicaragua encara no era habitable i Sala recorda la nit que es van reunir per elaborar les llistes electorals a la planta tercera, on hi havia hagut la maquinària de les línies de producció. Sense calefacció, aquella nit freda d’hivern es van escalfar encenent focs de llenya dins de bidons metàl·lics. Van anar reformant l’edifici planta a planta i fins que no van arribar a la quarta, al cap d’uns anys, les executives del partit se celebraven al soterrani o en algun hotel. La primera planta ja va ser habitable a les eleccions del 1982 en què Felipe González arribaria a La Moncloa. Sala i Miquel Iceta trien aquesta victòria com a gran record polític per al socialisme català i espanyol.
Entre els mals records, el dolor passa a davant de les derrotes i fracassos polítics. Tothom està d’acord que l’assassinat d’Ernest Lluch és el pitjor moment. L’endemà les planes majors del PSC i el PSOE es reunien a Nicaragua amb presència de líders dels altres partits. El periodista Jordi Mercader, que havia estat als equips de campanya de Raimon Obiols, Narcís Serra i Pasqual Maragall, recorda que es “va improvisar un acte i va ser molt dur”. Miquel Iceta i l’exsecretària d’organització Assumpta Escarp també citen aquell dia luctuós com el més dolorós. A Escarp, però, Nicaragua també li recorda l’exministra Carme Chacón, morta l’any passat: “És inevitable recordar l’acomiadament de gent que ens ha deixat. El seu, per inesperat, per l’edat. Desapareix un referent que ens enllaçava amb l’Estat.” Sala, que per al PSC actual és el referent de memòria històrica de Nicaragua, també recorda un altre accident trist: un dels antics militants del POUM republicà que el PSC va homenatjar a Nicaragua va morir d’un infart durant aquell acte.
Escarp recorda entre les alegries la victòria llampec de Zapatero el 2004 en resposta a la campanya de desinformació que havia fet el govern del PP dels atemptats integristes de Madrid: “El carrer bullia de gent.” Iceta i Escarp també destaquen la nit electoral del 2003 que va fer president Pasqual Maragall. Però Escarp no la tria entre les majors alegries perquè recorda que no era un triomf contundent i “perquè era al 1999 que ens pensàvem guanyar”. Escarp recorda com a mals moments polítics els consells nacionals en què ja es veia a venir la marxa del partit de referents històrics com Maragall, Antoni Castells o Montserrat Tura. I la perplexitat del final d’etapa del primer secretari Pere Navarro. Mentre el primer secretari s’acomiadava, Núria Parlon, que tothom esperava que el rellevés, comunicava allà mateix que no acceptava fer-ho: “Tots miràvem els mòbils. Va ser un buit de poder, un embolic.”
La quarta planta sempre ha estat un mite a Nicaragua. Era la seu de la primera secretaria i la secretaria d’organització. “Era el sancta sanctorum. Quan algú et deia que pugessis a la quarta era com si et diguessin ves a veure el que mana.” Mercader va arribar a Nicaragua a la darrera campanya d’Obiols. “Desembarcàvem en sentit físic i polític els que no érem del partit. Tant l’equip de campanya com el candidat s’havien d’entendre amb les persones que portaven una maquinària que funcionava perfectament sense tu.” Pel periodista, Nicaragua va acabar sent una seu molt operativa quan va estar completa. Era tan gran que el PSC no necessitava concentrar les nits electorals en un hotel: “En una planta hi havia 300 persones, la meitat periodistes, i tu et podies aïllar perfectament a la de sota.” Tothom destaca també el lligam que suposava inicialment que un partit socialista s’instal·lés en una antiga fàbrica industrial. “Lligava molt en un sentit simbòlic, amb totes aquelles estructures de ferro.” Iceta reconeix que la marxa suposa nostàlgia per una part però també una oportunitat “d’obrir una nova etapa. El canvi d’escenari et situa en un món nou”. La nova seu del carrer Pallars, al districte 22@ del Poblenou barceloní, estava ocupada abans per una fàbrica de components electrònics. El PSC deixa la seu de Nicaragua per motius econòmics i aprofita la venda del gran edifici de les Corts. “Però és una oportunitat d’actualització en tots els aspectes”, conclou el primer secretari.
