Balcans
Kosovo, deu anys d’una independència “inevitable”
Els experts apunten a la integració del país a la UE com el futur “més sensat” per a Pristina i lamenten que Espanya continuï sense reconèixer l’estat kosovar
Kosovo celebra aquest dissabte deu anys d’una declaració d’independència al parlament que va fer del país on viuen prop de dos milions de persones un cas “únic”. Només un any després de la declaració unilateral una cinquantena d’estats ja l’havien reconegut -entre ells els Estats Units i bona part dels europeus- i la suma de reconeixements supera avui el centenar.
Amb tot, alguns estats com Espanya continuen considerant-la una regió de Sèrbia. Segons expliquen diversos experts, les violacions de drets humans a la regió van justificar a ulls del món la secessió del 17 de febrer del 2008. Bojan Savic, professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Kent a Brussel·les apunta que “la destructivitat i la ferocitat del conflicte entre els albanesos i els serbis van fer la independència inevitable”.
Malgrat l’alt grau de reconeixement internacional, però, els reptes econòmics i polítics segueixen presents al país una dècada després. Davant d’aquesta realitat, els experts adverteixen que la UE ha de deixar pas al país perquè construeixi el seu propi futur, que alhora passa, segons defensen, per formar part de la família europea. Per a Henry Hank Perritt, autor del llibre ’El camí cap a la independència de Kosovo’, hi ha hagut “molt poc progrés” al país des del 2008 però Pristina està “gradualment més a prop de la UE”. “L’únic futur sensat és integrar Kosovo de manera més ferma a Europa”, adverteix.
Perritt, professor de dret als Estats Units, lamenta que “la comunitat internacional no ha deixat fer als líders polítics” kosovars i critica que en lloc de permetre que aquests se centrin en l’economia i en construir unes institucions pròpies sòlides, “insisteix en el fet que es destinin els esforços en un tribunal especial pels crims de guerra o en disputes frontereres amb Montenegro”. En aquest sentit, atribueix el poc progrés a “la interferència internacional”.
Bojan Savic comparteix l’opinió de Perritt i parla de la necessitat que el país s’empoderi. “Si volem solidificar Kosovo com a estat no s’aconseguirà només resolent problemes amb Sèrbia o amb el reconeixement de tots els països europeus, Kosovo necessita que es permeti emergir els poders polítics locals”, assegura.
Per la seva banda, Perritt creu que amb el pas del temps la comunitat internacional se centrarà en altres aspectes i una nova generació d’actors polítics entraran en escena per agafar les regnes del creixement econòmic i la creació de llocs de treball. “Potser en deu anys serà així, requereix temps”, recorda, i apunta a un “patró” similar a l’est d’Europa. “La gent té el coratge per lluitar i fa una revolució per tenir esperances, pensant que les coses milloraran de forma immediata, però l’endemà de la independència els mateixos problemes segueixen existint i la gent continua decebuda”, assegura.
L’atur o l’accés als serveis bàsics, entre els principals reptes
Kosovo registra una taxa d’atur superior al 30%, un percentatge que es duplica entre els joves, bona part dels quals opten per marxar d’un país en el qual la mitjana d’edat se situa als 26. De fet, es calcula que prop del 17% del PIB són remeses de la diàspora a Europa i que els ajuts internacionals suposen un 10%.
A més, la majoria de la població del país viu en zones rurals fora de la capital, on l’agricultura és ineficient com a resultat d’una mecanització limitada i la manca d’expertesa tècnica. Tot i que els costos de mà d’obra són baixos els alts nivells de corrupció, la poca aplicació de contractes (economia submergida) i el subministrament poc fiable d’electricitat han desencoratjat possibles inversors.
Per a Savic, els principals reptes són millorar la vida diària de la gent que hi viu, fer possible l’accés a medicines, a l’aigua potable o la construcció de carreteres. “Ser capaç de creure en la integritat del teu vot en les eleccions, confiar en alguns serveis públics, això és el que cal adreçar”, apunta el professor de Relacions Internacionals. “Necessites deixar a la comunitat local fer les seves polítiques, els seus negocis. Despolititzar Kosovo de la manera en com s’ha fet fins ara”, afegeix.
Segons explica, la realitat de Kosovo avui dia és que molts ciutadans lluiten contra la pobresa i per l’accés a serveis bàsics. “El país segueix amb dificultats per assolir drets de gènere o drets de les minories”, comenta. Per a Perritt el principal repte és “establir un govern centrat en polítiques econòmiques i menys preocupat per disputes del passat”. “Quan Kosovo tingui un govern que es preocupi de l’economia del país, la resta vindrà sol”, diu.
Un cas “únic” a escala internacional
La independència de Kosovo va ser un cas únic segons Perritt perquè tot i que Sèrbia no volia la secessió de la regió “el nivell de violacions de drets humans contra la majoria de la població de Kosovo va justificar la intervenció internacional”. “Així que Kosovo es trobava, de fet, sota tutela internacional quan va declarar la seva independència, i això no s’ha replicat enlloc més”, destaca l’expert en dret.
La diplomàcia a través del pla Ahtisaari va jugar segons ell un paper “clau” a l’hora d’aconseguir que la majoria dels estats europeus reconeguessin Kosovo. Els Estats Units, diu, estaven preparats per reconèixer-lo de manera unilateral però “era millor fer-ho amb un grup de països”. Part de la diplomàcia, explica, va consistir a aconseguir que es declarés la independència en un moment en què els reconeixements estiguessin lligats i per tant es fes de manera coordinada. “Kosovo estava preparat per fer una declaració unilateral però sense els reconeixements això hauria produït una situació molt més complexa”, conclou.
A parer seu, el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia -que opinava que no hi havia violació del dret internacional- no va tocar els aspectes més centrals de la declaració d’independència. “El tribunal va ser caut a l’hora de pronunciar-se, ja que no va fer-ho sobre el reconeixement o no de la independència de Kosovo”, diu Perritt. La independència com a tal d’un país, explica, depèn del reconeixement d’altres estats i no d’una institució o tribunal. En aquest sentit insisteix que la violació de drets humans a la que era llavors part de Sèrbia va, d’alguna manera, justificar o fins i tot obligar la comunitat internacional a intervenir. Segons recull en el seu llibre, només en el primer any després de la declaració d’independència 54 estats l’havien reconegut.
Thomas Waitz, eurodiputat dels Verds i vicepresident de la delegació parlamentària per les relacions amb Bòsnia i Herzegovina i Kosovo, opina que és un cas molt especial, ja que “hi ha les guerres balcàniques i crims de guerra en què uns grups ètnics van anar contra uns altres d’una manera molt brutal”. En aquest sentit, afirma, “la negociació amb Belgrad no era factible i l’única possibilitat llavors era que Kosovo declarés la seva independència”.
