“Està tot en qüestió”

Els familiars dels presos polítics i els exiliats fan una crida col·lectiva a combatre la campanya de la por desplegada per l’Estat espanyol i a mantenir viva la reivindicació amb la mobilització pacífica als carrers o amb petits gestos com ara lluir llaços grocs. Les parelles i els germans dels polítics represaliats, en una entrevista a El Punt Avui Televisió a càrrec del director, Xevi Xirgo, confien en la internacionalització del procés per fer despertar Europa perquè intervingui en el conflicte entre Catalunya i Espanya i denuncien el procés d’involució en matèria de drets socials i democràtics. “La gran arma de l’Estat repressor és voler-nos fer por, perquè la por bloqueja. Hem de ser capaços de superar-la, ser valents i tirar endavant”, reclama Betona Comín, germana del conseller Toni Comín, exiliat a Lovaina (Bèlgica).

Hi ha persones que escriuen remitents falsos en les cartes que envien a la presó, i gent que fa donatius en metàl·lic a l’Associació Catalana pels Drets Civils, l’entitat impulsada pels familiars per denunciar la vulneració de drets civils, perquè tenen por de fer transferències bancàries. “La por és normal, però l’hem de combatre –insisteix Comín–. No hem d’estar a la defensiva, sinó a l’ofensiva.” En el mateix sentit, i ja que el ministre de Justícia, Rafael Catalá, se sent incòmode amb la presència de llaços grocs, els familiars animen a visibilitzar-los més que mai. Montse Bassa atura la gent pel carrer per agrair-los el fet que portin llaços grocs. “«És que soc la germana de la Dolors», els dic, amb orgull”, exclama la germana de la consellera, empresonada a Alcalá-Meco amb Carme Forcadell.

El marit de l’expresidenta del Parlament, Bernat Pegueroles, en la seva primera aparició pública com a familiar de presos polítics, va explicar que Forcadell “s’està habituant” a la vida a la presó. “Portava una vida molt moguda, feia moltíssimes coses cada dia, i de cop passa a no fer res i a estar tancada 15 o 16 hores al dia en una cel·la”, lamenta.“El règim de visites és un cop a la setmana i hi podem anar fins a quatre persones juntes, a través d’un vidre, 40 minuts. Això implica anar a Barcelona, agafar el TAV, llogar un cotxe, anar a Alcalá-Meco i tornar. Pels fills, per la seva mare (que té 90 anys) i pels germans, que siguin tan lluny de casa és un càstig a la família”, constata Pegueroles.

La situació dels polítics perseguits és dura, però també ho és la dels seus parents. Els pares de Carles Puigdemont, per exemple, reben trucades a les quatre de la matinada, o al migdia, o en plena feina el cap de setmana, de desaprensius que es dediquen a insultar. “Gent que no té altra feina que despenjar el telèfon i començar a dir ximpleries i a insultar”, explica una germana del 130è president de la Generalitat, Anna Puigdemont. La part positiva, que supera amb escreix la negativa, són les mostres “constants” de suport i solidaritat de molta altra gent que passa per l’establiment que regenta la família a Amer per dir-los que estan amb ells, que endavant i que tot anirà bé. “Això ajuda a portar la situació amb més lleugeresa dins la gravetat. Sobretot als pares, els emocionen i els omplen molt les mostres d’afecte”, agraeix Puigdemont.

El calvari familiar de cadascun d’ells dimensiona el drama humà que estan vivint. És conegut que el conseller d’Interior, Joaquim Forn, va agafar la tuberculina a la presó. Ara està escrivint el que serà un dietari o un llibre amb anècdotes i impressions del seu pas pel presidi. “La informació que té li arriba a través de mitjans contaminats i d’interlocutors. Noto que les reflexions que fa del que està passant són molt diferents de les que fem els de fora. Són opinions generades a través d’una reflexió macerada, més pausada”, detecta la dona de Forn, Laura Masvidal.

“El Toni està sol a Lovaina. La seva parella i la seva filla, de 5 anys, hi van cada quinze dies. A la mare, que té 84 anys, la van operar del cor al maig. De tots, és la que ho porta pitjor –explica Comín–, perquè va viure la repressió feixista; insisteix que són els mateixos feixistes que van posar el pare a la presó, i que els feixistes l’únic que volen és humiliar i després tornar a humiliar.”

Pel que fa a les condicions de la presó, Bassa assegura que les d’Alcalá-Meco són pitjors i que fins i tot són més dures que la primera vegada. De les prop de 90 dones amb qui la consellera Bassa va coincidir al mòdul la primera vegada que hi va ingressar, només n’ha retrobat quinze. Forcadell i Bassa, juntament amb dues més, són les úniques quatre dones que no estan a la trentena d’edat. “Quan va sortir de la presó, després de 32 nits, li va costar parlar-ne. Feia un esforç, però no li era fàcil. Va trigar a poder ser ella. I just quan començava a portar una vida normalitzada, ens va caure el món a sobre. Estàvem intentant recuperar la normalitat, i de cop va haver de tornar a la presó. Una persona que havia tornat de Brussel·les, sense risc de fuga, i que havia deixat l’acta de diputada, era impensable que hi pogués tornar”, relata la germana de la consellera d’Afers Socials. “Fèiem llargues passejades pel riu Ter i el Montgrí. Anàvem totes dues soles i parlàvem. Em dol molt que hagi de tornar-hi a passar”, explica commoguda.

Molts moments de la conversa van estar amarats d’emoció, però alhora d’una gran enteresa per afrontar l’adversitat, resoluts tots ells a mantenir la lluita pels drets civils de tots els catalans. “El que ha passat ara, o ho capgirem o tindrem repressió durant molts anys. Obrim els ulls, perquè està tot en qüestió”, alerta Masvidal. “Em va fer pensar molt la carta de Marta Rovira quan va marxar a l’exili, en què deia que no se sentia lliure a casa seva. No ens sentim lliures a casa nostra”, lamenta.

D’un dia per l’altre, els familiars s’han convertit en portaveus dels represaliats, un paper no gens fàcil per a qui no està acostumat a la política professional. “Aniré a tots els actes perquè ens fa sentir bé, perquè les dones d’Alcalá-Meco són les més oblidades i perquè veig que la gent hi empatitza. És el que com a familiars podem fer. No m’agrada posar-me davant d’una plaça a parlar de misèries humanes i de tristeses, però la quantitat de suport que rebem és automàtica”, celebra Bassa. “La gent ho necessita: poder-te abraçar i dir-te que està amb tu i que ho està passant molt malament a casa en el seu anonimat”, rebla Puigdemont.

L’associació no ha rebut cap suport de la intel·lectualitat espanyola. Els fills dels presos han intentat buscar aquestes veus, però els està costant molt. “Els mànagers els diuen que no diran que sí, que reben pressions i que la feina els depèn d’això”, censura la dona de Forn. “Espero que tot aquest procés a Europa posi un mirall al davant de tota aquesta amalgama de pseudopensadors espanyols i els faci obrir els ulls. Està dirigint el país gent que no ha estat votada per ningú”, diu la germana del president.