la crònica
Enric Millo ho passa malament
El delegat del govern espanyol a Catalunya acusa Cuixart d’haver-lo escridassat pel carrer
Enric Millo també ho passa malament. El delegat del govern espanyol a Catalunya va tenir ahir la deferència d’acceptar la invitació per ser entrevistat a El Punt Avui Televisió en una conversa en què va mostrar la seva cara més amable i personal. En un moment en què hi ha independentistes presos des de fa sis mesos acusats de l’inimaginable, en què es detenen persones pel fet de tenir xiulets grocs i caretes de Jordi Cuixart a casa acusades de terrorisme i en què es requisen samarretes i bufandes grogues en partits de futbol, el braç de Mariano Rajoy a Catalunya va lamentar la “persecució” de què se sent objecte. “Ho he passat molt malament, hi ha dies que ho passo molt malament”, va confessar.
L’economista va concretar que rep amenaces de mort adreçades a ell i a la seva família, del tipus “si et trobo pel carrer et mataré”, pintades a les parets, insults de vianants quan se’l troben... “Ho veig cada dia. No estic fent victimisme, ho he d’acceptar”, es resigna. ”Segurament al vostre Twitter us estiguin criticant perquè m’esteu entrevistant, que no mereixo ser entrevistat, no mereixo opinar”, va predir.
Durant una hora i quart d’entrevista, Millo va admetre que les imatges de violència de l’1-O el van “commoure” i, en el rol de conciliador, va reconèixer que no li agrada gens que persones que coneix i amb qui ha treballat al Parlament estiguin privades de llibertat. És molt més que qualsevol declaració de qualsevol dirigent del PP a l’Estat. Es dona la circumstància que quan va a Madrid també rep insults, dels qui creuen que és massa tou amb l’independentisme. Ell, però, disposa d’escorta. Carles Puigdemont, no.
El delegat es va mostrar comprensiu amb el viacrucis que passen les famílies dels presos i va revelar que va tenir ocasió de mantenir una conversa “molt correcta” amb l’esposa del conseller Joaquim Forn. Van coincidir en un restaurant i Laura Masvidal s’hi va acostar per parlar-hi. “Em va traslladar el seu patiment, que humanament comprenc, i li vaig dir que tot això ho hem d’arreglar.”
Masvidal va ser entrevistada al mateix programa unes setmanes abans juntament amb altres familiars de presos polítics i quan va sortir de la redacció va ser aplaudida. Ahir Millo va marxar enmig del silenci. En arribar, va haver de fer el llarg recorregut per les pàgines que cada dia publica aquest diari en suport dels empresonats, penjades a les parets. “Jo tinc alguna corbata groga molt maca, no em molesta el groc”, va explicar en un moment de l’entrevista. En qualsevol cas, ahir no la portava. En va preferir una d’un vermell sang.
Amb qui té menys sintonia és amb el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, l’únic dels presos a qui no coneix personalment. Millo el va acusar d’haver-lo escridassat pel carrer. Va ser el dia de la manifestació posterior als atemptats de Barcelona i Cambrils, en què milers de persones van increpar el rei pels seus tractes amb les monarquies del Golf, sospitoses d’haver fomentat el mateix gihadisme que va colpejar la Rambla. Millo es trobava en una segona fila darrere del Borbó i de Rajoy, i Cuixart els hauria cridat “marxeu!”, el delegat s’hauria girat per demanar explicacions i Cuixart li hauria dit “què t’has cregut?” No tenim la versió de Cuixart perquè està tancat a Soto del Real. Costa imaginar-lo en posat agressiu, però sembla que l’Estat s’entesta a presentar-lo d’aquesta manera.
Millo també es va mostrar dolgut perquè gairebé un centenar de municipis l’hagin declarat persona non grata, inclòs Sarrià de Ter quan l’actual president del Parlament, Roger Torrent, n’era l’alcalde. “No em va agradar però no li ho tinc en compte, és un posat polític, equivocat, perquè no es tracta de criminalitzar les persones. No m’afecta ni impedeix que jo pugui parlar amb ell”, va concedir, condescendent.
Enfundat en el paper de dialogant, va proclamar: “Sento respecte per aquests 2,2 milions de catalans independentistes, són catalans com jo. Abans que res soc un demòcrata.” En dues ocasions va flirtejar amb el que podria llegir-se com una mena de mea culpa sui generis. La primera: “No he pensat mai que quan hi ha un conflicte entre dues parts tota la culpa sigui al cent per cent d’una part.” I la segona: “Els que teníem com a objectiu trobar una fórmula per seguir junts, no l’hem assolit. Els que tenien com a objectiu no seguir junts, han fracassat. Seguim junts.” ¿Dónde está la bolita?
