De Deba a Kanbo
Amb el final d’ETA desapareix l’última gran organització armada que quedava a Europa sorgida el segle passat
Els seus 60 anys d’existència deixen 849 víctimes mortals
Amb el final d’ETA desapareix l’última de les grans organitzacions armades a Europa nascudes el segle passat. Abans ja havien fet aquest pas l’IRA (1979-2005), a Irlanda; les Brigades Roges (1969-1987), a Itàlia; la RAF (1970-1998), a Alemanya; Acció Directa (1979-1987) i el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (1976-2014), a França i, 17 de Novembre (1975-2002), a Grècia. Amb el comunicat d’ahir, ETA posa punt final a 60 anys de lluita armada amb un balanç de 849 morts en 197 atemptats d’un total de 2.472 accions, segons dades del govern basc. Un cicle que deixa també més de 4.000 persones torturades entre el 1960 i el 2014, segons un informe oficial del govern basc.
ETA, neix el desembre del 1958, després d’una reunió a Deba (Guipúscoa). L’origen són les reunions d’un grup d’universitaris de Biscaia i Guipúscoa a principi dels anys 50, que creen el grup EKIN (fer o emprendre) per a la formació política. Entre els seus membres hi havia José María Benito del Valle, Manu Agirre, Julen Madariaga, Rafa Albisu (pare del dirigent d’ETA Mikel Antza) i José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, entre d’altres.
EKIN es fusiona amb EGI, branca juvenil del PNB, que l’estiu del 1958 comença a actuar com una organització escindida del PNB. Serà als voltants del Nadal del 1958, en una reunió a Deba, quan funden una nova organització que portarà el nom d’Euskadi Ta Askatasuna (País Basc i Llibertat): ETA.
Segons el llibre de l’editorial Txalaparta ETA, 1958-2008: mig segle d’història, d’Iker Casanova, el gener del 1959 elabora un comunicat en què per primer cop apareixen les sigles, però no serà fins al juliol del 1959 quan l’organització fa arribar una carta al lehendakari José Antonio Agirre en què li comunica la seva existència. Les primeres accions són propagandístiques, com ara pintades i col·locació d’ikurrins. Serà el desembre del 1959 quan ETA fa les primeres accions amb explosius. El març del 1960 són detinguts els primers militants d’ETA. La repressió i la falta de mitjans fan que descarti més accions armades i posa en marxa l’anomenat “impost revolucionari”. L’episodi que marcarà un abans i un després té lloc el 7 de juny del 1968, quan un cotxe amb els militants d’ETA Txabi Etxebarrieta i Iñaki Sarasketa és interceptat en un control rutinari de trànsit per la Guàrdia Civil a Billabona (Guipúscoa). Etxebarrieta va treure la pistola i va matar l’agent José Pardines. Era la primera víctima d’ETA. Etxebarrieta i Sarasketa van aconseguir fugir però van ser localitzats més tard en un altre control. Etxebarrieta és tirotejat i mort, i es converteix en el primer militant d’ETA mort.
Acció premeditada
El salt qualitatiu arriba el 2 d’agost del 1968, amb l’atemptat al comissari i conegut torturador franquista Melitón Manzanas, que és la primera víctima d’una acció premeditada. Amb la seva mort comença un cicle que té en el procés de Burgos –consell de guerra contra 16 persones acusades de pertànyer a ETA– la primera conseqüència. Després dels primers morts creix la tensió en el si de l’organització entre els anomenats polis i milis. L’organització prepara el segrest de l’almirall Carrero Blanco, però finalment va optar per matar-lo. Durant els preparatius, la Guàrdia Civil mata el primer cap militar d’ETA, Eustaquio Etxebeste, i José Miguel Berañan Argala, cap de l’operació Ogre, n’assumeix la direcció. El 20 de desembre del 1973, una càrrega explosiva fa saltar pels aires l’almirall.
Argala, amb un jove Josu Urrutikoetxa, Josu Ternera, lideren l’etapa més dura d’ETA, que té el seu punt àlgid en el període dels vuitanta i noranta. En aquesta època, els GAL van causar diverses morts i desaparicions, entre aquestes les de Lasa i Zabala, el 1983, els cossos dels quals van ser trobats enterrats en calç viva en una fossa a Busot (Alacantí) el 1995. El setembre del 1986, ETA mata Dolores González, Yoyes, la primera dona que havia arribat a la seva direcció, un fet que marca un punt d’inflexió. Al final dels anys vuitanta, i durant els noranta, ETA porta el terror a Catalunya a través del comando Barcelona amb l’atemptat d’Hipercor, el 19 de juny del 1987; l’explosió d’un cotxe bomba a Sabadell, el 1990, i l’atemptat a la caserna de Vic, el 1991. Paral·lelament, tenen lloc les primeres negociacions d’Alger. Domingo Iturbe, Txomin, un dels interlocutors d’ETA mort en un accident, i Eugenio Etxebeste assumeixen les seves funcions, i la cúpula militar seria col·legiada sota el nom d’Artapalo fins al 1982, que cau a Bidart.
Principi de la fi
Però serà el segrest de Miguel Ángel Blanco, el 13 de juliol del 1997, quan hi haurà l’esclat social contra ETA. Un any mes tard, fruit de l’acord de Lizarra-Garatzi, ETA dicta una treva, el final de la qual, 15 mesos després, porta a una altra escalada de violència amb la mort de 23 persones, entre elles Ernest Lluch, el novembre del 2000. El govern d’Aznar intensifica l’estratègia d’ofec de l’esquerra abertzale amb el Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme i la llei de partits, que suposa la fi de Batasuna amb la seva il·legalització el 2003. Un any més tard, el novembre del 2004, l’esquerra abertzale celebra un acte al velòdrom d’Anoeta, en què aposta per vies polítiques i pacífiques. Sota el govern de Rodríguez Zapatero té lloc a Suïssa l’últim intent de negociació. El 2005, Rodríguez Zapatero obté l’aval del Congrés per obrir negociacions amb ETA si deixa les armes. El 2006 anuncia un alto el foc permanent, que trenca amb un atemptat a l’aeroport de Barajas al cap de nou mesos. El setge a l’esquerra abertzale continua i el 13 d’octubre del 2009 Arnaldo Otegi i altres dirigents són detinguts acusats de reconstruir Batasuna. El març del 2010, ETA comet els dos últims atemptats i el gener del 2011 proclama un alto el foc permanent i verificable. Inicia la via unilateral, que culmina avui amb l’escenificació de la seva fi a Kanbo.
