Colòmbia
Eleccions presidencials
Vots sota l’ombra de les FARC
El suport o el rebuig a l’acord de pau amb la guerrilla polaritza l’elecció del successor del president Juan Manuel Santos
Iván Duque, candidat de l’expresident Uribe, és el favorit, però els sondejos anticipen una segona volta
Les urnes posen a prova la solidesa de la flamant pau colombiana. Han passat quasi dos anys des d’aquella tarda de novembre del 2016 a Bogotà, amb el president Juan Manuel Santosi el líder de les FARC Timochenko fosos en una encaixada de mans. Però les ferides de la guerra continuen obertes. Les eleccions presidencials d’avui a Colòmbia estan marcades pel rebuig o el suport als acords firmats a l’Havana, Cuba. Per la primera opció està la dreta, representada per l’expresident Álvaro Uribe a través del seu candidat, Iván Duque; per la segona, l’esquerrà Gustavo Petro, un exguerriller que va deixar les armes el 1990. Són els dos extrems de la polarització colombiana. Els sondejos donen favorit a Duque, però amb Petro seguint-lo de molt aprop. Sense possibilitats de superar el 50% dels vots, és probable que la baralla entre tots dos es defineixi en una segona volta, prevista per al 17 de juny.
El fantasma de la guerrilla, que no presenta candidat presidencial perquè Timochenko va haver de ser operat del cor al març, marcarà una jornada sense matisos. Ja no hi ha bombes ni trets, però la pau no s’ha refermat. Duque, del Centre Democràtic, lidera el discurs revisionista de l’acord amb les FARC, però no ha aclarit fins on està disposat a corregir-lo. Va prometre, en canvi, garantir “totes les reformes necessàries per defensar les víctimes amb veritat, justícia i reparació”. Petro, en canvi, és el fidel defensor del que es va firmar a l’Havana, tot i que va criticar durament la política de Santos i es presenta com a candidat antisistema.
Lluny de Maduro
Format com a alcalde de Bogotà, l’exguerriller té el suport dels més joves, seduïts per les seves promeses d’expropiar latifundis i posar fi a la dependència dels ingressos del petroli. Les seves posicions han estat qualificades de populistes per la dreta representada per Duque i per tant d’Uribe, fins al punt que acusen Petro de voler convertir Colòmbia en una segona Veneçuela. La crisi al país veí ha estat l’altre gran protagonista de la campanya i els candidats es barallen per prendre la distància més gran possible del president Nicolás Maduro.
“Diumenge, derrotaren el socialisme del segle XXI”, va dir Duque quan faltava encara una setmana per als comicis, en referència a les polítiques marcades per Caracas. El candidat conservador va dir que un govern de Petro serà “l’inici del deteriorament econòmic i polític de Colòmbia”, un discurs que ha fet forat entre els colombians, que veuen amb preocupació els més de 600.000 veneçolans que han creuat la frontera fugint de la crisi al seu país. La polarització, i sobretot el risc electoral, van obligar, finalment, Petro a definir una posició crítica cap a Maduro i el chavisme. “Veneçuela transita a un dolorós camí de segrest de la democràcia”, va dir el candidat.
En aquest escenari de negre o blanc, serà crucial el paper que poden tenir els partits de centre, àrbitres d’una probable segona volta. L’home que cal tenir en compte es diu Sergio Fajardo, líder de Coalició Colòmbia, de centreesquerra. Va ser governador d’Antioquia i es presenta com l’opció moderada. Alguns sondejos donen a aquest professor universitari una llum d’esperança fins i tot per desplaçar Petro en un segon lloc en la primera volta.
En el quart lloc hi ha l’exvicepresident d’Uribe, Germán Vargas Lleras, el candidat de l’oficialisme, amb una presència electoral lligada al gran suport de la maquinària de l’estat, fins al punt que Petro ha denunciat que el polític pot estar al capdavant d’un intent de frau massiu, un fet que Santos ha rebutjat. “L’extrema esquerra és com l’estrema dreta: inventen fraus o no existeixen. Aquestes seran les eleccions presidencials més segures, transparents i amb garanties més grans de la història de Colòmbia”, va prometre Santos. Tot quedarà en mans, ara, dels colombians, que no només elegiran el nom del nou president, sinó també el destí de l’acord que va posar fi a la guerra més llarga de l’Amèrica Llatina.
