Sánchez venç sense convèncer
ERC, PDeCAT i PNB decideixen amb els seus vots acomiadar Rajoy de la presidència del govern espanyol
El socialista ofereix diàleg al govern català i garanteix al basc que mantindrà l’acord dels pressupostos del PP
El conservador es nega a dimitir
El PP entra en estat de xoc en conèixer el sí del grup basc
El PSOE farà front a un govern dèbil i Rajoy, a una batalla campal
Pedro Sánchez pot convertir-se avui en president de l’executiu espanyol. Però ho serà perquè pesava més entre l’oposició el fet de poder expulsar Mariano Rajoy que l’entusiasme que despertava el projecte de govern que va desgranar al Congrés. Avui es pot viure una fita històrica: un cap de l’executiu estatal desallotjat de La Moncloa per la porta del darrere. I el líder conservador –abans fins i tot que es garantissin els números– semblava tenir-ho coll avall des del primer minut que va entrar a l’hemicicle. Resignat però punyent, la darrera intervenció del popular era clarament la d’un líder que ja es veu fora de la política: “Jo seguiré sent espanyol”; una enigmàtica frase que sonava a comiat. L’aspirant socialista, en tot cas, va procurar no trepitjar cap ull de poll entre els que l’han d’avalar a la votació d’avui: ponts de diàleg, consens i estabilitat –sobretot pressupostària– van ser els mantres que va repetir per acabar de vèncer les darreres resistències de les files d’ERC, el PDeCAT i el PNB. El grup basc, de fet, era l’última esperança que tenia la bancada popular que la moció de censura plantejada per Sánchez descarrilés. Però finalment no serà així.
El grup basc va fer gruar populars i socialistes fins a mitja tarda, gairebé fins al moment que el portaveu Aitor Esteban va pujar a la tribuna per solemnitzar el seu sí a la moció, amb el benentès que emfasitzava que sostenir Rajoy no era cap garantia que la legislatura no acabi sent interrompuda de forma abrupta. Perquè el que ha visualitzat aquest debat és que el PP està completament sol i que en cap cas no podrà seguir governant com si res després de la sentència de la Gürtel. L’horitzó d’una llarga temporada d’interinitat com la que es va viure el 2016 tornava a planar a l’ambient. I Cs ja es fregava les mans davant el panorama d’un Rajoy agònic i un cop més en funcions, en espera del desllorigador –una investidura fallida– que conduís a noves eleccions.
Poc entusiasme
Amb la mateixa nul·la eufòria expressada pels altres partits del sí, els bascos només necessitaven del futur govern socialista que li asseguri el compliment dels acords tancats en els comptes de l’Estat del 2018 que a hores d’ara són al Senat i que, si el PP no ho impedeix, han d’entrar en vigor a partir del 19 de juny. Sánchez es va avançar a la reclamació i ja a la seva primera intervenció per presentar el projecte va fer el gest que li exigia el PNB: l’assumpció d’uns pressupostos que el PSOE tot plegat fa una setmana havia qualificat d’injustos i d’antisocials.
Les contradiccions entre el discurs del líder d’un grup d’oposició que, “de forma improvisada i amb nocturnitat”, ha vist la possibilitat d’arribar al govern van ser el fil conductor de les invectives que Rajoy va dedicar a Sánchez en un cara a cara tens en què el dirigent del PP exhibia la seva veterania com a orador amb un to més enfadat i menys jocós del que acostuma a ser habitual en els seu discursos. Denotava l’agror de veure’s fora de La Moncloa i es revestia del nou paper que avui –si així ho vol– li adjudicarà el Congrés, el de cap de l’oposició. Això sí, li deixava caure, “ara té els meus comptes per governar”.
Tarda de rumors
Sánchez serà, doncs, president amb un govern feble, perquè finalment sembla que no han de triomfar cap de les suposades maniobres monclovites que ahir circulaven pels passadissos del Congrés per garantir que el PP pogués retenir l’executiu espanyol. Durant unes hores s’afirmava que Rajoy dimitiria per frenar l’aval a la moció de Sánchez, mentre negociava la garantia que Cs i PNB donarien suport a la investidura a una candidata dels conservadors, ja fos Soraya Sáenz de Santamaría o Ana Pastor. I mentre els seus anaven alimentant els rumors, incrementats per l’absència de Rajoy a l’hemicicle durant tota la tarda, la versió oficial –però en privat– seguia sent la mateixa: el president popular no té cap motiu per dimitir, perquè seria tant com admetre la culpa, a banda que no impediria que Sánchez repetís la jugada presentant-se a un futur debat d’investidura i la guanyés amb els mateixos vots.
Va arribar un punt que cap dels desmentits no funcionava i gairebé tothom esperava el moment que es fes pública la renúncia. Finalment, va ser la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, la que sortia en roda de premsa per aturar-ho i atribuir els rumors als socialistes en un intent de “tapar” la “vergonya” de l’aliança del PSOE amb els partits independentistes. I mentre la ministra compareixia davant els mitjans per punxar el globus de la dimissió, simultàniament, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría sortia als passadissos a repetir el mateix, però sense micròfons. Sens dubte, l’escena reflectia la batalla acarnissada que s’albira a partir d’ara al PP. La mala maror entre les dues dirigents i entre les diferents faccions del partit, que fins ara s’ha volgut dissimular –amb poc èxit– pel fet d’ocupar La Moncloa, es desfermarà a partir del moment que Rajoy converteixi el seu adéu al govern en un comiat al capdavant de la formació. Ahir, però, la consigna era repetir que, a hores d’ara, ningú no contempla la renúncia del seu líder.
I mentre el pati del Congrés esdevenia la zona de concertació d’especulació i de cares llargues del PP, dins l’hemicicle Sánchez anava avançant en la seva collita de suports. El sí del PNB era el darrer que li faltava perquè l’aritmètica li fos del tot favorable. Si no hi ha cap ensurt, rebrà els 180 vots que sumen el PSOE, Podem, ERC, PNB, PDeCat, Compromís i Bildu i l’abstenció de CC.
Aquesta perspectiva va relaxar força el candidat, que minuts abans havia tingut el cara a cara amb el portaveu del PDeCAT, Carles Campuzano. L’independentista va esperar a la rèplica per explicitar l’aval del seu grup a la moció de censura. El català, si més no, no va amagar els seus recels cap al socialista i el fet que el motu principal del sí és la necessitat de “posar fi a l’etapa de Rajoy”. Encara són massa recents els estirabots que Sánchez va dedicar al president Quim Torra o l’amenaça de modificar el Codi Penal per afinar el delicte de rebel·lió, i fins i tot el menysteniment que havia expressat en ocasions anteriors davant la possibilitat de rebre el vot dels independentistes. Ahir, però, el to de Sánchez va ser tan suau com incert en la seva oferta de diàleg. Més enllà d’admetre l’anomalia que els catalans tinguin un Estatut “que no van votar” o el fet de voler fer compatible “la nació espanyola amb el sentiment de nació” que tenen catalans i bascos, el candidat va deixar clar al portaveu d’ERC Joan Tardà que ni contemplava el dret d’autodeterminació ni tan sols l’existència de presos polítics a Catalunya.
Topada amb Rivera
Sánchez, però, anava superant esculls i, en el darrer tram del debat d’ahir, gairebé semblava divertir-se amb el seu cara a cara amb Rivera. “Jo em pensava que vostès eren una altra cosa”, reblava, tot intentant equiparant el partit taronja amb els postulats de José María Aznar. Amb aquesta moció, en tot cas, Rivera assumeix que desapareix del focus mentre entra novament en acció el líder de Podem, Pablo Iglesias. Com a soci de futur, el líder morat semblava voler mostrar-li les urpes, li va reclamar el seu espai al govern mentre li retreia que no sigui més ambiciós i es resigni a ser el “mal menor”.
