JxCat i el PDeCAT es juguen la reconfiguració de l’espai
Puigdemont pugna per un moviment que consagri l’obertura a independents i l’aposta republicana
El partit, agitat pel debat entre sectors, encara el congrés del juliol amb una voluntat d’acord
Carles Puigdemont va advocar per la vertebració d’un gran moviment polític més enllà del grup parlamentari de JxCat després de l’èxit obtingut en les eleccions del 21-D. Un espai que està, ara mateix, en gestació. Els actors amb papers a jugar-hi es mouen des de fa mesos més o menys soterradament per situar-se en un procés complex i en evolució, marcat pel lideratge de Puigdemont, orgànicament no articulat i absolutament condicionat per la incertesa de l’exili; el pes que ha assumit Quim Torra com a nou president de la Generalitat; els moviments interns en el PDeCAT de cara a l’assemblea del juliol, en què els sectors més organitzats del partit pretenen renovar la direcció de Marta Pascal i consagrar l’aposta programàtica fundacional independentista davant dels moderats, i la constitució de Junts per la República, que aplega bona part dels independents de JxCat, incloent-hi Jordi Sànchez.
Tot això, a cavall del grup parlamentari i de mig govern de la Generalitat, amb la dificultat afegida que dirigents tan rellevants i amb gran capacitat d’influència en tots aquests moviments –com ara Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Sànchez– són a la presó.
La proximitat de les eleccions municipals de l’any vinent i la urgència per confegir-ne les candidatures, a més de les sempre presents eleccions europees, han afegit pressió al procés. El PDeCAT ha decidit concórrer-hi amb la marca JxCat. És, de fet, qui la té registrada. Un detall gens menor per al futur. S’ha de tenir en compte, a més, que es va confegir a partir d’una coalició entre el PDeCAT i Convergència condicionada per l’herència dels drets electorals, però que va ser Puigdemont, amb el seu lideratge, qui en va forçar el naixement per arrossegament. La possibilitat d’unes noves eleccions catalanes a partir del 27-O, amb la incògnita del sacseig intern que provocaran els judicis als presos polítics, no deixa d’esvair-se, tot i que s’ha esmorteït amb la formació del govern de Torra.
Puigdemont: el nucli dur
Puigdemont compta amb un nucli dur tant al grup parlamentari com al govern. A l’executiu, hi va designar Torra com a president i garant, a títol d’independent i afí, del programa electoral de restitució que no van poder aplicar després de mesos de conflicte amb el ja caigut govern de Mariano Rajoy i amb el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Torra arribava a la Generalitat amb aquest únic objectiu, sense lligams al PDeCAT i com a integrant del grup d’independents de JxCat, per obrir una carrera política d’abast incert. En l’executiu, la consellera de la Presidència i reserva emergent de JxCat per al futur, Elsa Artadi, ha passat a ser la dona forta del 130è president de la Generalitat, que ha deixat el grup parlamentari en mans d’un altre home de confiança, Albert Batet, nou portaveu, i d’Eduard Pujol, portaveu adjunt, al costat de dos homes insígnia a la mesa de la cambra: Josep Costa i Eusebi Campdepadrós. Des de Soto del Real, ha intervingut en moments de pes Jordi Sànchez, candidat fallit a la investidura i president de JxCat.
Dins i fora del PDeCAT
A JxCat es barregen els diputats amb carnet del PDeCAT, els que no en tenen i els que, tenint-ne, s’han distanciat de la direcció de Pascal. Els que de vegades han semblat compartiments estancs entre sectors, però, han patit mutacions, allunyaments i aproximacions els darrers temps. Aquí ha estat clau el paper de Rull i Turull. Durant els mesos que van ser alliberats, van articular la relació entre el nucli més proper de Puigdemont a JxCat i el PDeCAT en les negociacions i, en tornar a la presó, els de Pascal els van rellevar per Marc Solsona i Lluís Font, els dos diputats més identificats amb la direcció del carrer Provença i sense marge de frontissa. En paral·lel, l’aliança entre Rull i Turull –ben greixada amb Puigdemont a JxCat i ara també en el govern en la distribució de conselleries– va començar a fer moure les plaques tectòniques del PDeCAT, amb falles obertes des del congrés fundacional. L’enretirada d’Artur Mas de la presidència del partit, en un context en què les famílies amb més pes qüestionaven el lideratge de Pascal, deixava el PDeCAT sense una figura capaç de pacificar la crisi interna que s’albirava. En l’executiva, però, també hi ha Neus Munté –presidenta amb la sortida de Mas– i Mercè Conesa –presidenta del consell nacional–, dues dones pròximes a Turull i a Rull que han anat guanyant pes intern en els moments més difícils. De fet, l’entesa de Rull i Turull, amb el suport d’altres sectors, per forçar que en l’assemblea del juliol no només hi hagués un debat ideològic, sinó que es renovés la direcció i el partit s’alineés amb JxCat, ha empès les famílies a intentar evitar el descarnament i el conseqüent perjudici electoral. Els crítics, que han trobat en l’alcalde de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, una figura de consens, van pactar amb Pascal que el reglament del congrés obrís la renovació de la direcció. L’intent d’acord s’ha traslladat, a més, en l’elaboració de les set ponències que es debatran en el congrés, que redactaran dirigents dels diferents sectors i independents.
El PDeCAT n’és una peça rellevant, però la partida en joc va més enllà. Independents de JxCat s’han agrupat a Junts per la República. L’organització fa ara palanca amb els de Jordi Graupera i Demòcrates de Catalunya perquè la reconfiguració d’aquest espai polític independentista parteixi de les primàries i superi les dinàmiques clàssiques dels partits. D’aquí que diputats afins a Puigdemont, amb l’historiador Agustí Colomines, hagin registrat la marca Moviment 1 d’Octubre.
