Presó (preventiva), trasllat i plurilingüisme

El canvi de govern de l’Estat ha intensificat la petició de la llibertat per a les persones que es troben en presó preventiva com a conseqüència del procés independentista català, i ha incrementat les demandes a favor del seu trasllat a establiments penitenciaris que siguin més propers als domicilis. Quant a això darrer, hi ha motius jurídics consistents que advoquen per aquest acostament. Em proposo en aquestes línies destacar-ne un de rellevant que fins ara ha estat oblidat.

La decisió del trasllat d’establiment penitenciari durant el compliment de la presó preventiva –l’adopti el jutge instructor o l’adopti l’administració penitenciària (titularitat que ha estat objecte de controvèrsia)– és una decisió discrecional; és a dir, qui pren la decisió gaudeix d’un marge de lliure apreciació, a la vegada que està subjecte a raons, criteris i circumstàncies que s’han de ponderar. Altrament la decisió seria arbitrària. Alguns dels criteris són força coneguts: la necessitat d’haver de practicar sovint diligències serveix per justificar l’elecció d’un centre proper al tribunal, mentre que el fet que la persona empresonada tingui fills menors d’edat advoca per la tria d’un centre proper al domicili familiar.

Ara bé, hi ha un criteri que fins ara no he vist mai esmentat i que és convenient fer aflorar perquè s’apliqui. Es tracta del respecte del dret de les persones empresonades a utilitzar la seva llengua en comú amb els altres membres de la minoria lingüística a la qual pertanyen. M’explico.

L’any 1981, el comitè de drets humans de les Nacions Unides, en resoldre l’assumpte Sandra Lovelace vs. el Canadà, aplicà d’una manera suggestiva l’article 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que, recordem-ho, disposa el següent: “Als estats en què existeixin minories [...] lingüístiques, no es negarà a les persones que hi pertanyin el dret que els correspon, en comú amb els altres membres del seu grup, [...] a utilitzar el seu propi idioma.”

La legislació canadenca no permetia a Sandra Lovelace, dona nascuda en una reserva índia, recuperar, després del seu divorci, la condició d’índia que havia perdut arran del seu matrimoni amb un ciutadà no indi. Mancada d’aquella condició, Sandra Lovelace no podia tornar a residir a la reserva on havia nascut i on vivia la seva família. Davant del fet que la senyora Lovelace només podia exercir del dret a gaudir de la llengua nadiua, en comú amb els altres membres del seu grup, a la reserva d’on era originària, el Comitè observà que la denegació del dret a residir a la reserva implicava una violació de l’article 27 del pacte per part del Canadà.

Doncs bé, és evident que en el cas de qualsevol pres preventiu o condemnat de parla catalana, o de parla èuscara o de parla d’una de les altres llengües espanyoles diferents del castellà, la circumstància de trobar-se en presons ubicades en territoris de parla exclusivament castellana els restringeix severament el dret, reconegut en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, a poder utilitzar la seva llengua en comú amb els altres membres del seu grup; restricció que ben segur fóra molt més tènue –pels coneixements lingüístics del personal penitenciari i per l’origen dels presos– si se’ls internava en establiments situats en territoris on es parla la seva llengua. Per això, salvades les distàncies entre el cas Lovelace i el supòsit de la població reclusa, s’ha de ponderar també, a l’hora de determinar el centre penitenciari on s’ha de complir la presó preventiva o la pena de presó declarada en sentència ferma, el respecte al dret lingüístic que acabem de veure. No oblidem que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics obliga l’Estat espanyol, en haver-lo ratificat; que el pacte forma part de l’ordenament jurídic intern, en haver estat publicat en el Boletín Oficial del Estado, i que, d’acord amb l’article 10 de la Constitució Espanyola, els drets i les llibertats que la Constitució consagra s’han d’interpretar justament conforme al pacte susdit.