Guerra sense quarter

El PP ha girat full tan ràpid de l’etapa de Mariano Rajoy que, fins i tot, s’ha oblidat de la màxima del qui fins dissabte serà el seu cap de files: el que no s’ensenya, no existeix. Tant és així que els darrers dies ha decidit permetre que l’opinió pública s’endinsi en les seves misèries i tingui coneixement puntual de les seves discrepàncies. El que havia de ser un combat entre col·legues que prometien no fer-se mal en el moment d’engegar la pugna, ha acabat sent una guerra fratricida entre els dos únics contrincants que el 7 de juliol van sobreviure a la primera batalla: Soraya Sáenz de Santamaría i Pablo Casado. En espera del que pugui passat en la votació que se celebrarà dissabte vinent, en què estan implicats poc més de 3.000 compromissaris, una i altre s’esbudellen en públic mentre es proclamen dipositaris del vot dels delegats que van quedar orfes quan María Dolores de Cospedal no va poder colar-se en la final. És a dir, tant l’exvicepresidenta del govern com l’exvicesecretari del PP canten victòria abans d’hora, i no se sap si és perquè realment els surten els números o, simplement, per espantar el rival i arrossegar els indecisos cap a la seva banda.

En un partit acostumat a fer pinya i a llepar-se les ferides en privat cada cop que el seu expresident José María Aznar o l’exlíder madrilenya Esperanza Aguirre han atacat la gestió de Rajoy, ara, la major part de quadres intermedis observen atònits la batussa diària que organitzen els dos aspirants a la presidència. Tant és així que s’ha donat per bo que no hi hagi un debat entre ells, no fos cas que la situació empitjorés. A banda de rivalitzar a veure qui la diu més grossa i qui es mostrar més dur davant el conflicte català –Casado parla d’il·legalitzar partits i Santamaría, d’apartheid–, també s’han arribat a acarnissar en l’edat d’un i el gènere de l’altra. L’exvicepresidenta retreu a Casado que presumeixi de joventut i li recorda que és un signe de falta d’experiència i el diputat li respon carregant contra una gestió a La Moncloa que considera nefasta –“ens ha dut a l’oposició”– i contra el fet que entén que usa la seva condició de dona.

Més d’un dirigent es declara esgarrifat pel que s’ha vist i sentit aquests darrers dies –incloent-hi campanyes de guerra bruta a través de vídeos que pretenen desqualificar els suports de l’exvicepresidenta i que Sáenz de Santamaría ha reclamat investigar– mentre proclama el seu enyor per les èpoques en què en el PP es designava successor a cop de dit sense que l’eventual dissidència gosés protestar en públic per l’elecció. Els ganivets, doncs, volen a totes hores, mentre als quarters generals dels aspirants un grup de col·laboradors es dediquen a perseguir compromissaris perquè, malgrat la seva aparent eufòria, no hi ha res decidit. El que ja es veu difícil és un pacte després d’haver-les dites de l’alçada d’un campanar i davant la convicció que mostra Casado d’arribar fins al final peti qui peti i presumint de la vella guàrdia aznariana. El diputat es nega a acceptar un acord que atorgui la presidència a la seva rival. És a dir, a arribar al congrés amb una llista única, que era el somni del partit quan es va aprovar aquest sistema a doble volta.

La tesi que tots els valedors de De Cospedal votaran Casado no és tan creïble. I, en tot cas, l’exnúmero dos del PP segueix callada després d’haver-se reunit amb qui durant anys havia estat la seva enemiga –no declarada públicament– en una trobada que va servir a Sáenz de Santamaría per proclamar que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.