Un PP a matadegolla
El congrés del relleu arrenca avui amb una aparent igualtat entre les possibilitats de Casado i les de Sáenz de Santamaría
La mala maror entre els dos aspirants amenaça de provocar un gran esvoranc intern
El PP de Mariano Rajoy arriba avui a la cimera per escollir successor amb el partit absolutament esbotzat i, tant si demà guanya Soraya Sáenz de Santamaría com Pablo Casado, la sensació general és que el congrés deixarà tantes ferides obertes que els resultarà força difícil recuperar la imatge d’unitat que tant li va costar forjar a qui avui s’acomiadarà definitivament de la presidència. Perquè fins fa poques setmanes, l’episodi més cruent que havien viscut els que han comandat el partit els darrers anys va ser l’intent de cop d’estat intern que es va gestar amb vista al traumàtic congrés de València del 2008. En aquell moment, José María Aznar volia dinamitar el lideratge de Rajoy després que per segona vegada el PP fracassés a les urnes, derrotat pel PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. La vella guàrdia que havia protagonitzat l’etapa de l’aznarisme va voler posar-lo contra les cordes, qüestionant la seva gestió, però el PP valencià, encapçalat per Francisco Camps, va sortir al rescat de Rajoy i el gallec va poder imposar la seva estratègia i el seu equip. Així va néixer el binomi María Dolores de Cospedal- Sáenz de Santamaría. La primera assumia la direcció del partit i la segona es convertia en la portaveu al PP al Congrés i, uns anys més tard, en la totpoderosa mà dreta del president.
En aquell congrés, Rajoy va poder desempallegar-se de tots els dirigents heretats d’Aznar, com ara Eduardo Zaplana o Ángel Acebes, però firmava una hipoteca amb el PP de Camps i de Barberá i la trama Gürtel –organitzadora de la cimera valenciana–, la qual, precisament, ha acabat sent el detonant de la seva abrupta sortida de La Moncloa. I, conseqüentment, de la celebració d’un procés d’elecció del líder a doble volta –que conclou amb la votació de demà– i que no estava en cap cas concebut perquè els seus protagonistes s’acabessin esbatussant en públic i oferissin una imatge de lluita despietada que el PP tant havia criticat davant els tàndems que els han precedit: el de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, de Podem; i el de Pedro Sánchez i Susana Díaz, del PSOE.
Pendents del missatge
Mentrestant, els compromissaris indecisos esperen el missatge que pugui enviar-los avui Rajoy en el seu darrer discurs com a president del partit conservador per acabar de decantar-se o bé per Sáenz de Santamaría o bé per Casado. L’excap de l’executiu espanyol, si més no, s’ha mogut discretament a favor de la seva exvicepresidenta. I el que pugui dir i fer al llarg del dia d’avui al recinte on se celebra el congrés, i on tots els compromissaris es trobaran per primer cop, pot resultar cabdal per determinar si els antics fantasmes del congrés de València tornen a ocupar Gènova amb el diputat d’Àvila –com denuncien els de l’exvicepresidenta– o queden desterrats definitivament després que els darrers anys Rajoy s’hagi dedicat a castigar-los amb la seva indiferència.
A hores d’ara, i a l’espera de les darreres corredisses per empaitar compromissaris, un candidat i l’altra insisteixen que els surten els números. El cert és que els dos equips es proclamen vencedors, però és difícil fer un pronòstic que no sigui concloure que arriben a la cita amb la sensació que tot plegat està força igualat. Els telèfons, si més no, han tret fum des de la mateixa nit que Sáenz de Santamaría i Casado van superar el primer escull. Els equips d’un i l’altra es van llançar a la caça del delegat que confiava veure a De Cospedal en segona volta. Orfes de referent i molts d’ells deslligats de la promesa de votar l’ex-número dos del partit, els candidats busquen, un per un, el suport d’aquests compromissaris que, segons coincideix gairebé tothom, en la major part dels casos no actuaran al dictat de De Cospedal, sinó que decidiran el seu vot en funció de l’interès particular –el futur del seu propi càrrec– i també en funció de l’aspirant que considerin que pot ser el més adient perquè el PP recuperi el més aviat possible la iniciativa política davant l’embranzida de Cs en les enquestes i el govern que encapçala el PSOE.
Molts compromissaris, doncs, asseguren que no es deixaran portar pels odis ancestrals entre l’exvicepresidenta i l’exministra de Defensa, i consideren que la gestió de Sáenz de Santamaría l’avala, a banda d’oferir una imatge molt més centrista que Casado, massa escorat cap als postulats de Vox. En canvi, els partidaris del diputat d’Àvila entenen que els “fracassos” de l’exvicepresidenta en el seu pas per La Moncloa són els que la invaliden per impulsar una etapa que asseguren que ha de representar una renovació profunda del projecte de Rajoy.
De moment hi ha una peça que ni un ni l’altra han pogut exhibir, i és el suport explícit del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, un dels pocs líders amb ascendència que no ha assenyalat públicament el seu favorit, si bé el PP gallec es mostra majoritàriament al costat de Casado, el qual espera un gest definitiu del cap de files. Feijóo, però, continua sense mullar-se, mentre força dirigents auguren un tancament en fals de la cita, que en el futur acabarà forçant un nou congrés d’aclamació del gallec.
