El miratge afganès

George W. Bush va basar la seva decisió d’envair l’Afganistan, el 2001, en dos grans arguments: el desmantellament del santuari del màxim responsable dels atemptats de l’11 de setembre, el líder d’Al-Qaida Ussama bin Laden, i el derrocament d’un règim, el dels talibans, que, de cap manera, podia ser vist de bon ull per cap país occidental per la seva política religiosa integrista i la repressió contra les dones. Disset anys després d’aquella ofensiva militar, que va acabar amb el règim dels talibans, l’Afganistan no només no s’ha convertit en aquell país democràtic i pacífic que l’administració nord-americana havia venut al món, sinó que prop de la meitat dels nens no van a escola per culpa de la violència, la pobresa, els matrimonis infantils i la discriminació contra les dones, una xifra que augmenta per primer cop des de l’any 2002.

Així ho certifica un estudi dut a terme per la Unicef, l’Agència per al Desenvolupament Internacional dels Estats Units (Usaid) i el think tank independent Samuel Hall. L’informe posa xifres al problema i explica que al voltant de 3,7 milions d’infants d’entre set i disset anys (un 44% dels nens d’aquesta franja d’edat) no van a escola. D’aquests, la gran majoria (2,7 milions) són nenes. A les zones més afectades per la violència, el percentatge de nenes que no estudien s’enfila per sobre del 85%, segons denuncien les organitzacions humanitàries que treballen al país. En alguns casos, els talibans o altres grups han atacat les escoles, tal com va passar l’abril passat, quan es va calar foc a dos centres.

“No podem fer com sempre a l’Afganistan si volem que es garanteixi el dret a l’educació per a tots els nens”, reconeix Adele Khodr, representant de la Unicef en l’informe. “Quan els nens no van a escola hi ha encara més perill d’abús, explotació i reclutament”, hi afegeix. En el mateix sentit s’expressa el ministre d’Educació afganès, Mirwais Balkhi, que remarca que “l’educació dels infants és l’esdeveniment més important en totes les comunitats humanes”. “És l’eina més important per combatre la guerra, la pobresa i l’atur”, assenyala el responsable del govern de Kabul.

El problema, però, és que, tot i les mostres públiques de bona voluntat per revertir la situació, el govern afganès no hi pot fer gaire res. Karim Pakzad, investigador de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de França (IRIS) i expert en l’Iran, l’Iraq, el Kurdistan i l’Afganistan, descriu la precarietat en què es troba el govern de Kabul. “El govern afganès viu, exclusivament, de l’ajuda estrangera, sobretot nord-americana. En el terreny polític, és un govern feble i sense legitimitat que va sortir de les eleccions fraudulentes del 2014”, assenyala Pakzad, que recorda que tant el president, Ashraf Ghani, com el cap de l’executiu, Abdullah Abdullah, van autoproclamar-se guanyadors d’aquells comicis i va ser l’aleshores secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, qui els va forçar a compartir el poder. El resultat: “un govern corrupte que no té la confiança de la població”, subratlla Pakzad, que hi afegeix: “Els talibans ho saben.”

De fet, disset anys després de la intervenció armada liderada pels Estats Units, la política i la vida quotidiana afganesa continua pivotant al voltant dels talibans que, segons l’investigador de l’IRIS, “avui, controlen directament o indirectament, prop de la meitat del país”. És per això que totes les potències mundials i regionals han intentat pactar amb ells en un moment o en un altre. Ho van fer els Estats Units –diu Pakzad–, que, en “perdre la guerra en el terreny militar”, van buscar “una solució política tot demanant als talibans que negociessin amb Kabul” i ho han fet altres països com ara l’Iran, la Xina i Rússia que, temorosos de la volada d’Estat Islàmic a l’Afganistan, “han mantingut contactes en diversos nivells amb els talibans”.

Tot plegat ha abocat el país, com en tantes altres ocasions en la seva història, a convertir-se en un camp de batalla geoestratègic i amb dos grups radicals disputant-se el poder, però amb la mateixa ideologia contrària a l’educació dels nens i, encara més, de les nenes.