Grècia, un futur endeutat
La UE posa fi al programa d’assistència financera vuit anys després d’iniciar el control sobre els comptes grecs
La troica ha injectat més de 270.000 milions d’euros al país hel·lè a canvi d’unes dures mesures d’austeritat
El nombre de sensesostre es va quadruplicar amb el rescat grec
La fi oficial del rescat financer més gran del món inicia el revisionisme sobre una de les crisis econòmiques i polítiques més sonades de la història europea del segle XXI i obre un nou capítol en la recuperació de Grècia. Un futur que quedarà marcat pels tres programes de rescat i ajustos dels últims 8 anys, que avui la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu –la impopular troica– donen per acabats. Per als grecs, però, només és un punt i seguit en la seva lluita per recuperar el benestar perdut, perquè els rescats van ser com agafar la targeta de crèdit de la Unió Europea per pagar deutes. “Trigaran uns 60 anys a tornar aquests diners”, assegura Zsolt Darvas, expert del think tank Bruegel.
Europa respira ara per haver esquivat el precipici, però no pot evitar mirar enrere i preguntar-se si la recepta de l’austeritat que va generar una indigestió de disputes polítiques, alarma financera, empobriment i revolta social va ser la més encertada. Tres rescats consecutius d’un total de 273.700 milions d’euros, provinents majoritàriament de les butxaques dels contribuents europeus, ha costat no deixar caure el país hel·lè. A canvi, els seus gestors, la troica, van imposar dures mesures d’austeritat, reformes estructurals i privatitzacions. Un còctel que no va començar a donar alguns fruits fins a finals del 2014 i que no ha permès estabilitzar suficientment les finances gregues fins al 2018.
La cruesa i la durada dels ajustos deixen marge per qüestionar si la fórmula imposada va ser la correcta. L’economista de la London School of Economics Vassilis Monastiriotis defensa que va ser la resposta “necessària”, ja que la situació era crítica i no hi havia gaires més opcions.
Zsolt Darvas també considera que calia aquest control financer, però és més crític amb l’actuació dels homes de negre de la troica. “El primer rescat va ser un fracàs estrepitós”, constata l’expert del Bruegel, que remarca la inexperiència de Brussel·les en aquest tipus d’assistència financera, les projeccions massa optimistes i la seva pretensió que el deute públic grec era sostenible.
Condonar el deute
Part de l’esquerra europea ha acusat en els darrers anys els governs occidentals d’imposar un càstig sever contra una hiperendeutada Grècia i negar-se a suavitzar el retorn dels préstecs rebuts amb una reestructuració del seu deute. “No veien possible convèncer els seus electors que donar diners gratis a Grècia era la millor opció”, afirma Monastiriotis, que remarca el component “ideològic” de no recompensar els governs que no compleixen. L’exministre de Finances grec Iannis Varoufakis va argumentar en un polèmic llibre autobiogràfic que el motiu real era que París i Berlín no volien modificar les condicions de retorn del deute perquè els seus bancs n’eren els creditors. Una posició que Darvas qualifica de “teoria de la conspiració”, perquè no creu que es pugui provar.
“La UE i el Fons Monetari Internacional van negar la necessitat de reestructurar el deute, però els inversors sabien que Grècia no podia pagar i es va generar especulació sobre la seva sortida de la zona euro”, explica l’expert del Bruegel, que atribueix part de l’empitjorament a aquest factor d’alarma. L’acadèmic grecobritànic admet que, si s’hagués fet, “hauria estat positiu, malgrat que condonar no resol la causa del problema”. De fet, Darvas recorda que el 2012 la troica “ja no ho va poder negar més” i amb el segon rescat es va reestructurar part del deute.
Joc de culpes
En aquest debat, també hi ha tingut un paper clau el repartiment de les culpes. Els dos experts coincideixen que Grècia va caure en aquest forat per si mateixa, amb una gestió “irresponsable”. Atenes va amagar durant anys que no complia amb els criteris d’estabilitat financera. Per exemple, deia que el seu deute l’any 2009 era del 115% del PIB, i després es va revelar que era deu punts superior. Tot i això, Darvas reconeix que a l’hora d’implementar el programa d’ajuda “també cal culpar els creditors”, és a dir, la UE i l’FMI.
Dany col·lateral
L’altra cara del programa de la troica per impedir l’enfonsament de Grècia és l’impacte de les exigents retallades i reformes al carrer. El 2013, quan ja acumulaven dos rescats, un 35% dels grecs es trobaven en risc de pobresa, gairebé 3 de cada 10 no tenien feina, 3 de cada 5 joves tampoc i les llars havien vist reduïts els ingressos en un terç. Unes xifres que amaguen la misèria, la decepció i el fracàs que van sobrepassar la societat grega fins a tal punt que es va quadruplicar la taxa de sensesostres i es va duplicar el nombre de suïcidis. Un deteriorament que va ser el desencadenant de l’arribada al poder del partit d’esquerres Syriza, que, tot i sotmetre a referèndum la recepta de l’austeritat, no va poder finalment canviar el model d’ajustos.
Si bé veuen la tornada de Grècia als mercats privats de deute com una bona notícia, tant Darvas com Monastiriotis coincideixen que al país hel·lè encara li queda un llarg camí per recuperar-se totalment del sotrac. L’expert del Bruegel, però, alerta que Atenes corre el risc de recaure d’aquí a tres o quatre anys, quan hagi de començar a tornar els diners del rescat, i assegura que poden trigar uns 60 anys a liquidar els seus deutes.
