Corees
Els fruits humans de la distensió
Onze hores per abraçar la família
Parents de les dues Corees es retroben després de gairebé set dècades separats
Seül i Pyongyang reprenen les reunions temporals de famílies tres anys després de l’última en un ambient de distensió
“És l’última oportunitat de veure la meva filla”, diu un home del Sud, que li va perdre la pista als 3 anys
La distensió engegada en els últims mesos entre Corea del Nord i Corea del Sud continua donant fruits, aquest cop en forma de relacions humanes. Enfrontats des de la guerra intercoreana de 1950 a 1953, tots dos països van deixar bona part de la seva població separada dels seus familiars, en alguns casos molt pròxims, per una frontera inexpugnable que només uns quants privilegiats en tots aquests anys i en comptadíssimes ocasions, han pogut franquejar per trobar-se amb pares, germans, cosins, nets i nebots que no veien des de feia dècades. De fet, Seül i Pyongyang no organitzaven trobades familiars entre ciutadans dividits per la guerra del Sud i el Nord des de feia tres anys. L’actual clima de distensió, però, ha propiciat una nova ronda de retrobaments.
Els afortunats han estat 269 homes i dones que aquests dies es troben en un hotel del mont Kumang, a la costa sud-oriental nord-coreana. De Corea del Sud ja han sortit 89 persones on els esperaven 180 familiars residents a Corea del Sud als quals, en alguns casos, no veien des que els va separar la guerra. Els retrobaments d’aquests tres dies, però, són temporals, i els familiars només tenen onze hores per estar junts.
Les dues Corees han organitzat un total de vint rondes de trobades cara a cara entre familiars separats en els últims divuit anys, que han coincidit sempre amb fases de distensió entre tots dos països, que tècnicament continuen en guerra, ja que l’enfrontament armat va acabar el 1953 amb un armistici. Els últims tres anys, la relació entre Seül i Pyongyang ha estat molt tensa i els coreans amb familiars a l’altra banda de la frontera esperaven amb candeletes un període de desglaç per veure els seus parents.
Justament el fet que, després de tants anys de recels i amenaces, tots dos països hagin emprès el camí cap a la reconciliació i que els ciutadans separats per la guerra siguin tan grans han convertit les trobades familiars d’aquest any en un acte molt esperat i amb les emocions a flor de pell. Segons les dades del Ministeri d’Unificació sud-coreà, la majoria dels sud-coreans que assistiran a les trobades d’aquesta setmana tenen entre 70 i 80 anys, i la dona més gran en té 101, cosa que fa que per a molts participants aquesta sigui l’última o una de les últimes oportunitats per veure els familiars de l’altra banda de la frontera. Així ho va expressar l’ancià Hwang O-sok, que va explicar que la vigília de retrobar-se amb la seva filla, que viu al Nord i a qui no veia des que aquesta tenia tres anys, no va poder dormir. “És l’última oportunitat” de veure-la, va dir. Les reunions van estar carregades de llàgrimes, com les que van brollar dels ulls de Han Shin-ja, una dona de 99 anys, quan va veure les seves dues filles septuagenàries, que el 1951 van quedar a la banda nord. O les de Lee Keum-seom, sud-coreana de 92 anys, que no podia deixar d’abraçar Sangchol, el seu fill de 71 anys.
Actualment hi ha 132.124 sud-coreans registrats per sol·licitar plaça en les reunions dels quals el 86% té 70 anys o més. Les autoritats de Seül estimen, però, que menys de 57.000 són vius.