Sensacions d’un sopar

Us hauríeu imaginat mai que acabaríeu penjant llaços o pintant de groc el vostre municipi? Us hauríeu arribat a pensar mai que, en ple segle XXI, tinguéssim ostatges polítics? Us vèieu sopant en un pàrquing d’una presó? Segur que coincidim en la resposta.

En un vis a vis, la Dolors ens va expressar que la seva por més gran era que la gent s’oblidés d’ella i dels seus companys, caure en l’oblit. Des de llavors, són molts i molts els actes que es fan per reivindicar la llibertat, no només de la Dolors, sinó de tota la resta de persones preses i exiliades. Un és el ja famós sopar que cada dimarts es fa al pàrquing de la presó del Puig de les Basses.

Al principi, no teníem prou coratge per pujar-hi. Era tot tan recent que no ens atrevíem a fer el pas. El 28 d’agost, però, va ser el quart dimarts que hi pujava. El primer cop que ho vaig fer, em va impactar molt. El pàrquing era ple a vessar. La gent havia de deixar el cotxe a tres quilòmetres i pujar a peu carregant taules, cadires i menjar. De camí a la presó, giraves el cap a dreta i esquerra i contemplaves gent de totes les edats que anaven arribant de mica en mica. No te’n podies estar, d’abaixar la finestra del cotxe i animar-los. Tan sols dir un gràcies, ja es posaven contents. Veure tanta gent que reivindica la llibertat de la Dolors em va fer posar la pell de gallina.

Si sabéssiu la història del sopar, us emocionaríeu com em va passar a mi, aquell primer dimarts. La iniciativa va començar només amb 7 persones que, indignades per la situació actual, van decidir fer un sopar. La notícia va córrer pels municipis del voltant fins arribar a ser un centenar de persones. I va anar augmentant fins a les 2.000. Aquest dia em va impactar moltíssim. No tenia paraules.

La gent venia de lluny: Barcelona, Molins de Rei, Ripoll, Torroella de Montgrí, entre molts altres llocs. A mi només em sortien paraules com ara “gràcies” i “persistirem”. Aquell dia 14 d’agost, feia tramuntana i la Dolors ho va poder sentir tot; i així ens ho va fer saber l’endemà. El sopar ja havia acabat i jo seguia en estat de xoc. La gent hi és. Faci vent o plogui, ningú no falla.

El sopar més nombrós va ser el passat 21 d’agost. Veníem cinc en representació familiar. Aquell dia, vaig acabar de treballar a dos quarts de vuit del vespre. Pensava arribar a les vuit al pàrquing, perquè la corrua comença a dos quarts de nou. Una cua de cotxes a la sortida de Figueres impedia avançar. Els vehicles tiraven de mica en mica, ens movíem a 10 km/h. Allà em vaig adonar que seria més ple que les anteriors setmanes. Que seria una nit difícil d’oblidar. No vaig poder ni passar Can Pedrosa. Tots els carrers paral·lels plens de cotxes; no hi havia ni un forat buit. El mateix passava en direcció a Llers: a banda i banda cotxes a cabassats. Busos que pujaven i baixaven del pàrquing. Pell de gallina un altre cop. Els Mossos estaven desbordats igual que els controladors de pàrquing. Imagineu-vos més de vint colles de geganters i grallers actuant com una de sola. Cadascuna amb els seus gegants i capgrossos. Això és el que va passar aquell dia. S’hi ha de sumar també la carta que la Dolors ens va fer arribar, una carta que ens va tocar la fibra a tots. Era una carta d’agraïment a tota la gent per venir i en què ens desitjava que tinguéssim un bon sopar. Mentre nosaltres sopem fora, ella, la nostra estimada, ho fa a dins. Aquell dia, 3.000 persones van fer companyia a la Dolors en una nit càlida i fosca.

A vegades, es fa difícil girar el cap a tot el que està passant i fer vida normal quan tens una mare, una germana o una tia privada de llibertat des de fa 191 dies per les seves idees. La família li ha fet molt de costat i junts hem passat moltes adversitats i ens n’hem sortit, però darrere d’això també hi ha l’ajut d’un poble unit per una sola causa. La llibertat.

Estimada Dolors, la nostra Dolors, la Dolors de Torroella de Montgrí i no del Puig de les Basses, mai no caminaràs sola. Som i serem al teu costat en el que calgui. A tots els qui us hi heu jugat la llibertat, us devem això i molt més. No caureu mai en l’oblit. La feina que vau fer és increïble i sou vosaltres que heu marcat la història del poble. La vostra figura perdurarà en el temps i quedarà gravada en tots els ciutadans que vam votar l’1-O gràcies a la feina feta pel govern legítim. Vam començar això tots junts i junts ho acabarem. Desmuntarem aquesta farsa d’injustícia que s’han tret de la màniga i guanyarem. No tenen prou presons per engarjolar tanta dignitat. Mentrestant, a seguir endavant i reivindicar tant la teva llibertat com la de la resta de govern. Mobilitzem-nos; a casa no hi farem res. Dimarts que ve, hi tornarem. Dimarts que ve, tornarem a sopar junts. Vindrem els dies que faci falta fins que tots torneu a ser a casa amb els vostres.

Fins dimarts! 1.000 petons!