Deu anys del gran daltabaix
data Aniversari de la fallida de Lehman Brothers, cim de la recessió
La recuperació econòmica no ha acabat ni s’ha tornat als nivells d’abans del 2008
La desconfiança va impulsar moviments polítics vinculats a l’auge de Trump
Ja fa deu anys de les imatges de treballadors bancaris sortint de les oficines amb caixes de cartró, de les cases abandonades per impossibilitat de pagar la hipoteca i de les cares de pànic al parquet de mig món. El col·lapse de Lehman Brothers, un banc d’inversions, va provocar la fallida més gran de la història dels EUA. Ben Bernanke, l’aleshores president de la Reserva Federal, confessava aquesta setmana que ell i els seus col·legues van “fallar a l’hora de predir” la crisi financera, i especialment les seves conseqüències.
Una dècada després, moltes coses han canviat. L’economia nord-americana creix a bon ritme, els beneficis de les empreses són de rècord, la taxa d’atur està per sota del 4% –en nivells que no es veien des de fa dues dècades–, i la borsa ha arribat a màxims històrics i ha quadruplicat el seu valor en comparació del 2009. “Tot i que no la vam preveure, ens vam moure agressivament per aturar-la”, es va defensar Bernanke, per justificar uns rescats milionaris que hi ha qui diu que van arribar tard.
Si bé és cert que les xifres avalen la recuperació, a peu de carrer la realitat és una altra. S’han recuperat llocs de treball, però els salaris no han tornat als nivells d’abans del 2007. L’aversió al risc ha deixat les inversions a les rendes altes, en part perquè els petits inversionistes van perdre els estalvis. Ja s’estan recuperant salaris similars al 2007, però els ingressos familiars s’estanquen.
Pèrdues per sempre
Una família estàndard, per tenir el mateix nivell que abans, necessita més feines, que estan menys ben pagades. Segons un estudi de la Reserva Federal de San Francisco, les llars nord-americanes han perdut per sempre més de 60.000 euros. Els preus es recuperen (també en el sector immobiliari, però ja no hi ha liquiditat per a la compra d’habitatge) i la inflació va pel camí d’estabilitzar-se.
L’impacte ha estat desigual: ha afectat principalment l’interior dels EUA i les regions industrials, i ha enriquit d’altra banda les costes elitistes dedicades a la tecnologia (costa oest) i a la inversió (costa est). Com a exemple, només cal revisar els rècords de capitalització borsària d’empreses com ara Apple, Facebook i Amazon.
Les conseqüències de la crisi no es van quedar en l’àmbit econòmic. La desconfiança en les institucions financeres i públiques va ser el detonant perquè aparegués la flama del populisme. L’eixamplament de les desigualtats –els rics s’anaven fent més rics– va crear un caldo de cultiu per a l’aparició de moviments com ara el Tea Party (dreta) i Occupy Wall Street (esquerra), símbols de dues figures polítiques que van esdevenir clau: Donald Trump i Bernie Sanders.
La crisi no va ser la causa directa de la irrupció de dues visions polítiques oposades però amb un mateix sentiment: la crítica al sistema i la rancúnia cap a qui, al seu parer, s’havia aprofitat de la crisi i n’havia sortit indemne. Però sí un gran detonant que va acabar col·locant Trump a la Casa Blanca, convertit en símbol salvador de la classe mitjana que havia estat víctima de la recessió. El crit “assecar el pantà”, amb referència a la maquinària de poder de Washington (i de Wall Street), encara se sent en els seus mítings electorals.
Per evitar noves catàstrofes, els experts intenten calcular quan serà la nova crisi. Tothom creu que no serà tan dura com la del 2008, especialment perquè la font dels mals estarà lluny d’un sistema bancari que ara està més reforçat i controlat. El gran problema serà l’alt volum de deute. No només en bancs, també en l’àmbit geopolític. Qualsevol turbulència, especialment en confiança, podria redirigir el país a una crisi. La mirada està posada en la Xina, acaparadora de deute mundial des de fa anys.
Un dels focus de més perill, dins dels Estats Units, és el temor que esclati la bombolla del deute estudiantil, amb 44 milions de nord-americans que deuen més d’1,28 bilions d’euros a entitats financeres dels préstecs per pagar l’alt cost dels estudis universitaris. Dels quals, vuit milions ja han confessat que no poden assumir els pagaments. Els experts assenyalen que el 2020 és preocupant perquè és quan els estímuls fiscals de Trump deixaran de fer efecte. Segons un estudi de Betterment, un 85% dels nord-americans esperen una nova crisi en la pròxima dècada.
Manafort es declara culpable
Paul Manafort, excap de campanya del president Trump, va acceptar ahir col·laborar amb la fiscalia especial en la investigació de la trama russa (que estudia la possible ingerència de Moscou en les eleccions presidencials del 2016) com a part d’un acord en el que accepta declarar-se culpable. Manafort va arribar a un acord amb la fiscalia per buscar una reducció de condemna, ja que està imputat de delictes que el poder fer estar-se tota la vida a la presó. Manafort evitarà així un judici previst per al 24 de setembre. La reacció de la Casa Blanca no es va fer esperar i ahir la portaveu Sarah Huckabee Sanders va desvincular Trump de la causa de Manafort. El setge judicial sobre el president dels EUA, però, es continua estrenyent.
