Política

Units en la discrepància

La lluita per l’hegemonia entre ERC i el món de l’antiga CDC s’ha intensificat a mesura que ha avançat el procés i s’han equilibrat forces

Condemnats a entendre’s, l’aliança sobreviu tot i mantenir-se els recels i les diferències de fons

Les discrepàncies entre el nacionalisme i el republicanisme català venen de lluny i han estat protagonistes constants de la història d’aquest país en la lluita per l’hegemonia del poder. El combat, això sí, s’ha intensificat exponencialment els darrers anys, coincidint amb l’esclat del procés sobiranista, però també en un context marcat per la confessió de frau fiscal del líder històric de CDC, Jordi Pujol, i de les sospites de corrupció en el finançament del partit confirmades per la sentència del cas Palau, i també per una crisi econòmica ferotge que va dur Artur Mas a una dura política de retallades i a un col·lapse general del sistema polític i institucional –i últimament de les llibertats més fonamentals– en el conjunt de l’Estat.

Tot plegat ha generat un fort sotrac en el panorama català, i ha fet que la correlació de forces entre els dos pols tradicionals del sobiranisme, el món de l’antiga CDC i el d’ERC, s’hagi anat fent cada cop més estreta, fins al punt de situar-se en un empat tècnic –els van separar 12.000 vots el 21-D– i al límit de capgirar-se la situació històrica. I a mesura que les forces entre els dos mons s’han anat equilibrant ha crescut també la desconfiança entre ells, sobretot a les files dels republicans, que han vist com CDC irrompia en el camp independentista (arran del congrés de Reus del 2012) i han recelat d’algunes actuacions seves com un intent hostil d’esborrar-los.

És clar que tot plegat ha succeït al mateix temps que a ulls de la població es feia més evident que mai que les dues forces havien d’anar juntes i que estaven condemnades a entendre’s si volien sumar per mantenir el govern i tirar endavant el que ara sí que és el gran objectiu polític compartit, la independència de Catalunya. Un objectiu que continua sent el pilar d’una aliança que ha superat i encara supera tota mena de crisis i vicissituds, pels recels mutus.

El 9-N

Després de guanyar les eleccions del novembre del 2012, CiU necessita el suport d’ERC –llavors segona força, que prefereix tanmateix mantenir-se fora de l’executiu–, per poder tirar endavant un programa que té el punt bàsic en la convocatòria d’una consulta vinculant pel dret a decidir. Tots dos partits, a més d’ICV i la CUP, fan front comú per reclamar-la; però, davant la negativa del Congrés, el primer punt de confrontació es produiria en els preparatius de la votació del 9-N del 2014.

La transformació en un procés participatiu del que havia de ser una consulta reglada i les converses a Madrid de l’expresident del Parlament Joan Rigol per encàrrec de Mas no van agradar gens als republicans ni a la resta de partits, que es van sentir enganyats per l’executiu. Acceptat finalment el canvi, ERC va pressionar perquè el govern s’impliqués a fons en el procés. Les ferides per l’organització, amb la implicació finalment de tots dos partits –tot i que només representants de CDC entomarien les conseqüències judicials–, encara no s’havien tancat quan es van reobrir precisament per l’èxit del 9-N, que ERC volia capitalitzar a través d’unes eleccions plebiscitàries. I Mas s’avenia a convocar-les només si els dos partits es presentaven en una llista unitària. Aquest és, precisament, el gran cavall de batalla que gairebé sempre, en els darrers anys, ha enfrontat les dues formacions fins a l’actualitat.

Unitat o absorció

Les peticions dels convergents arribaven en un període de debilitat per a ells que contrastava amb un de creixement per als republicans, que els feia albirar l’assalt al poder. D’un acord programàtic en l’eix nacional es va acabar finalment per confeccionar, amb fortes pressions de les entitats sobiranistes que reclamaven unitat, la llista de Junts pel Sí. Es presentava el 15 de juliol del 2015 i es convocaven eleccions per al 27 de setembre. Enrere quedava la pugna pel full de ruta en què ERC discrepava dels 18 mesos per fer efectiva la ruptura mentre que CDC acceptava traslladar el president Mas al quart lloc de la llista i l’aposta de Junqueras, Raül Romeva, obtenia el lideratge formal de la nova candidatura. Per primera vegada a la història, CDC i ERC anaven junts a unes eleccions.

Tanmateix, els problemes només havien començat quan la victòria a les urnes els deixa en mans de la CUP. Durant quatre mesos, ERC es permet restar al marge de la batalla centrada ara entre els antisistema i Mas per la negativa dels cupaires a investir-lo president. Finalment, Carles Puigdemont és designat i investit president el gener del 2016 i comença la legislatura.

Govern en alerta

La demanda a ERC de confeccionar llistes unitàries es tornarà a repetir. Aquest cop per a les eleccions espanyoles del desembre d’aquell any. La negativa a sumar amb CDC, immersa ja en la refundació del partit, continua sent un nou escull en les relacions i un focus de discrepàncies. Ni l’aparició d’un nou adversari per a tots dos com la CUP, necessària ara per aprovar un pressupost que és competència dels republicans en el nou govern sorgit del 27-S, ajuda a bastir ponts. El nou full de ruta i la recuperació d’un referèndum amb el compromís d’optar per la via unilateral si l’Estat no s’avé a un pacte permeten a ERC i a l’antiga Convergència, ja transformada en el PDeCAT, transitar junts per una legislatura que acabaria al cap d’un any i mig, el 2017, amb l’1-O. Al govern es manté la sintonia perquè cadascú respecta les àrees de l’altre, però la redacció de les lleis de desconnexió i el moment adequat per a la seva aprovació al Parlament provoquen friccions i diferències greus entre els socis, que tanmateix queden generalment dissimulades portes endins.

La desconfiança, però, s’accentua a mesura que s’acosta l’1-O. Junqueras ha rebut l’encàrrec de muntar el referèndum i creixen els rumors que no hi ha res preparat. Les estructures d’estat continuen sense aparèixer més enllà de formar part d’un imaginari col·lectiu que es va cultivant en multitud de conferències pel territori. Les acusacions entre els socis, això sí, són mútues, ja que els republicans dubten de la determinació d’alguns consellers del PDeCAT per anar fins al final en el referèndum. Les primeres disputes se centren en la convocatòria per comprar urnes, un concurs que finalment queda suspès. Tothom es mira de reüll, Puigdemont opta per refer el govern, però ERC avisa que els seus no es toquen perquè tots estan determinats. Al final, la remodelació només afecta el PDeCAT.

No serà fins a la resposta de l’Estat als preparatius de l’1-O que el govern actua en bloc, sense fissures. La denúncia per les detencions i els escorcolls al Departament d’Economia, ara fa un any, són un clam unànime al govern. Les protestes del 3-O també creen unitat si bé comencen a generar certa inquietud en els representants polítics, als quals des del carrer se’ls reclama l’aplicació de l’1-O.

La sacsejada

El joc de confiances entre ERC i el PDeCAT que, poc o molt, havia aconseguir bastir Junts pel Sí, i que va tenir el clímax en l’èxit de l’1-O i el 3-O, comença a grinyolar els dies següents. Quan tot feia indicar que el 10-O el president Puigdemont declararia la República al Parlament, en l’últim moment ho deixa en suspens i ofereix diàleg a l’Estat arran de la possibilitat que aflorin pressions internacionals que el duguin a negociar. La CUP coneix la decisió tot just minuts abans, igual que la majoria de diputats i dirigents d’ERC i el PDeCAT, que, tot i això, i que no tots hi són favorables, fan pinya amb el president. La CUP insisteix a declarar la República.

Ferides interiors

Els dies següents, la manca de respostes de l’Estat i la comunitat internacional i la pressió de la ciutadania obliguen a posar data a la declaració d’independència. I aquí tornen les discrepàncies amb ERC quan, aquest cop, des de la secretaria general és Marta Rovira qui exigeix determinació. També ella és qui més malestar expressa quan, els dies previs al 27-O, Puigdemont es planteja convocar eleccions. Un fet que Junqueras li arriba a comprar, però ja no molts diputats ni dirigents republicans –la mateixa Rovira o Gabriel Rufián, que fa la famosa piulada de “155 monedes de plata”–, ni tampoc una part del PDeCAT, que també té desercions fins i tot abans d’anunciar-se una decisió que no s’arribaria a anunciar mai. ERC i el PDeCAT també s’esberlen per dins, però el canvi de plans final per no convocar eleccions i aprovar la declaració al Parlament com estava previst fa que aparentment les aigües tornin a mare. L’únic que plega és Santi Vila.

Presó, exili i 21-D

Després del 27-O, la marxa a l’exili d’uns dirigents i l’entrada a la presó d’altres, més enllà d’unir-los en el dolor i la reclamació de llibertat, no fa res més que fer rebrotar les discrepàncies entre els partits. Fins i tot informacions recents, fins ara no desmentides, indiquen que entre Puigdemont i Junqueras ni tan sols es van dir què faria l’altre fins que el 30 d’octubre van descobrir que l’un era a Brussel·les, amb una part del govern, i l’altre, amb l’altra part, s’havia quedat a Barcelona, i es presentava al Departament d’Economia.

Després de la convocatòria d’eleccions per Rajoy, en tot cas la primera topada ve pel de sempre: si cal muntar una altra llista unitària, com vol Puigdemont, o no, tal com Junqueras deixa dit ja abans d’entrar a la presó. El fet que la CUP no s’hi avingui, i els pocs dies de coll que hi ha per negociar res, justifiquen que ERC no signi aquest cop un nou Junts pel Sí (fet que, de retruc, propicia la construcció de Junts per Catalunya), ja que sostenia que per separat millorava el resultat global –com de fet així va ser–, a banda que liderava totes les enquestes i es veia assumint el comandament de l’independentisme. ERC per primer cop podia passar per sobre de CDC i obtenir el govern.

Desunió total

Més enllà d’això, de seguida es farien notar notables discrepàncies en l’estratègia, que duien a un sorprenent canvi de papers. Mentre que Puigdemont apostava per mantenir l’embat i la confrontació oberta contra l’Estat, un Junqueras més pragmàtic advocava pel replegament, reagrupar forces i mirar d’eixamplar la base per ser més abans d’abordar cap nou intent.

Durant la campanya va funcionar la tàctica de “no-agressió”, tot i que ERC no va calcular bé l’efecte Puigdemont, fins al punt que es va atrevir a no donar per fet que el reinvestiria president i va insinuar Junqueras com a alternativa; un fet que, en unes eleccions més polaritzades que mai, va fer que li acabessin passant al davant els dos grups que millor representaven els extrems: Cs i JxCat.

A partir d’allà, la figura del president exiliat –que els seus propers asseguren que els republicans volen treure del mig– ha centrat les topades més evidents. El 30 de gener, quan estava ja convocat el ple per investir-lo, el president del Parlament, Roger Torrent, decideix no desobeir la prohibició del Constitucional i es fa enrere, un fet que destapa que els uns i els altres no havien consensuat cap nova estratègia (s’obliguen a pactar un programa de govern a corre-cuita per atreure la CUP en les investidures fallides de Sànchez i Turull, però no els ho compren), i això obre una greu crisi de confiança que encara dura avui.

Crisi actual

Torrent, i ERC, deixen clar que no desobeiran si no és d’un cop i tots junts per assolir efectes pràctics que no siguin només gestos, i els puja la mosca al nas quan, en els mesos següents, JxCat continua el seu embat i es nega a nomenar un candidat “efectiu” a la presidència, un fet que manté el 155 quatre mesos més. L’actual picabaralla, evidenciada en públic al juliol, per l’aplicació de la interlocutòria de Llarena per a la suspensió dels diputats processats, i en especial de Puigdemont, no és res més que una altra derivada d’aquella del gener: cal desobeir els jutges espanyols o no (encara)? Amb quins efectes?

En paral·lel a aquesta, es manté una evident discrepància de fons en el rumb que ha de prendre el procés. ERC, tot i que els seus militants van obligar-la a mantenir explícitament la unilateralitat com una opció en la ponència política a principi d’estiu, està decidida a insistir en la via del diàleg per aconseguir un referèndum pactat, fins i tot si no dona rèdits a curt i mitjà termini. En espera, és clar, del que pugui passar amb el judici... De fet, el PDeCAT, malgrat que el sector puigdemontista hi ha guanyat molt pes i ha aconseguit treure de la direcció la líder Marta Pascal en l’última assemblea al juliol, ha anat agafant també aquest rumb. Un rumb que fins i tot cada cop més veus dins de JxCat, començant pel president Torra i els seus consellers, han assumit en la pràctica, més enllà dels discursos, ja que han entrat en una via més pragmàtica. Amb això, i el canvi de govern a Madrid que ha obert una aparent etapa de distensió, Puigdemont –que ja no volia donar suport a la moció de censura contra Rajoy per poder mantenir la tensió– cada vegada s’ha trobat més sol. El batibull al Congrés aquesta setmana només és l’últim capítol d’aquest joc de desconfiances a diverses bandes: el PDeCAT impulsa una moció a favor del diàleg que pacta amb el PSOE, però el mateix partit (o un altre sector, el dominat per Puigdemont) l’acaba retirant després que ERC, avui la principal abanderada del diàleg, digués que no hi donaria suport perquè aquest es constrenyia a la llei...

La conjuntura

Tot i que en l’anterior legislatura ja van compartir govern, com ara, hi ha hagut un canvi notori des del moment que hi han tornat a haver dos grups parlamentaris, que han fet evident en públic que tenen visions diferents. I és que els grups no tan sols han marcat perfil i han rivalitzat en la lògica pugna partidista pel poder i el lideratge sobiranista –els uns per mantenir-lo, els altres per arrabassar-lo–, sinó que també difereixen en l’estratègia per assolir la República. Influïts en bona part, això sí, per la mateixa situació dels líders: l’un, a l’exili, i l’altre, a la presó. A l’evident prisma diferent que això aporta, s’hi suma la seva total incomunicació: aquesta setmana tots dos han admès implícitament que no han tingut cap mena de relació directa en aquest temps.

Mentre va durar Junts pel Sí, les discrepàncies que sens dubte hi havia quedaven molt més soterrades i limitades a qüestions “sectorials”. També per un altre fet clau: en aquell moment tots dos líders, president i vicepresident, tenien una comunicació constant. I, en una situació límit, tenien el poder i l’autoritat moral d’asseure’s en una taula i posar-se d’acord, cedint cadascú en el que hagués de cedir. Els actuals màxims dirigents que s’asseuen ara per posar-se d’acord en les grans qüestions no són els líders i, o bé no gosen contradir-los perquè no es veuen amb l’autoritat moral de cedir en res de les seves premisses, o bé necessiten el vistiplau final d’algú que no hi és, cosa que ho allarga tot molt més, sobretot en el cas de Junqueras.

El futur: discreció

Tot això afegeix un grau de dificultat als acords, i fa que, més que abans, hi pugui haver topades en públic. De fet, les parts tampoc s’esforcen a dissimular-les i demanen que s’acceptin com a part del joc polític, sempre que al final prevalgui la unitat. I és que tots els protagonistes són conscients que han de superar les discrepàncies, perquè la gent empeny. El mateix Torra ho verbalitzava divendres en un acte amb Torrent al Parlament. “Aquest és un govern de coalició i hi ha moments en què cada soci tenim la nostra manera diferent d’entendre-ho”, admetia. Però recordava que sempre han estat capaços d’acabar-se entenent, i ho exemplificava en el pla de govern que presentaran el dia 25. Torrent hi assentia, i al·ludia a la trencadissa que els grups van protagonitzar al juliol: “Hem de fer autocrítica del que va passar, és una imatge que no construeix, no suma i hem de contribuir a evitar-la.” Aquesta és la consigna: sent conscients que les friccions no desapareixeran, treballar amb discreció per superar-les. Fins a assolir la República.

continua ala plana 8

ve de la plana 7

LES ÚLTIMES ELECCIONS CATALANES

28.11.10
Fi del tripartit.
CiU obté 62 diputats, amb 1.202.830 vots, i ERC s’enfonsa fins a 10, amb 219.173, 983.657 de diferència.
25.11.12
Pel dret a decidir.
CiU obté 50 diputats (1.116.259 vots) i ERC, 21 (498.124), 618.135 de diferència.
27.09.15
Plebiscitàries.
Junts pel Sí obté 1.628.714 vots, amb 62 diputats (el juny anterior i el posterior, ERC superarà CDC i el PDeCAT en les estatals).
21.12.17
Les del 155.
JxCat obté 34 escons, amb 948.233 vots (21,66%). ERC obté 32 escons, amb 935.861 vots (21,38%): 12.372 de diferència


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Internacional Liberal mostra “profunda preocupació” perquè a Espanya es “criminalitzi” la dissidència política

Barcelona

Zapatero, sobre Bolívia: “No podem callar contra un cop d’Estat”

São Paulo

Llarena nega que la Justícia estigui polititzada

Burgos

Trump reivindica que ha evitat “milers de morts” a Hong Kong

Washington

La Fiscalia demana al jutjat que anul·li les citacions a periodistes per les filtracions del cas dels CDR

Budó envia a Calvo l’enquesta del CEO

Barcelona

El govern provisional de Bolívia acusa Morales de “terrorisme” i “sedició”

La Moncloa rebutja que Sánchez hagi de comparèixer al Congrés per la sentència dels ERO

Madrid

El govern espanyol insisteix que el diàleg ha de ser “dins la llei”

Barcelona