Merkel, un any d‘angúnies
La caiguda del bipartidisme i l’ascens de la ultradreta empenyen Alemanya cap a la ingovernabilitat
La gran coalició entra en la via potser irreversible de la ruptura, en un panorama de crisi sense treva
El 24 de setembre del 2017, a les sis i un minut de la tarda, Alemanya va caure de peus en una realitat política insòlita en la seva història recent: el bloc conservador va encaixar un 32,9%, el pitjor resultat des dels anys cinquanta, els socialdemòcrates es van enfonsar en el seu rècord absolut a la baixa del 20,5% i una formació ultradretana, Alternativa per Alemanya (AfD), va irrompre per primer cop al Bundestag (Parlament federal) com a tercera forca, amb un 12,6%.
Angela Merkel, en el poder des del 2005, va intentar aixecar cap enmig de la feblesa amb el que hauria estat una coalició innovadora, amb verds i liberals. Però als liberals els va semblar inviable l’anomenada coalició Jamaica –pels colors identificatius del tripartit virtual, iguals que els de la bandera de l’illa caribenya– i Merkel va tornar a la via de la desgastada gran coalició entre un bipartidisme més afeblit que mai.
Van caldre mesos de pressions sobre els socialdemòcrates per convèncer-los de salvar la governabilitat de la primera economia europea. El preu va ser alt: el Partit Socialdemòcrata (SPD) va encaixar la doble retirada de Martin Schulz, com a líder i com a membre del futur govern, immers en el descrèdit; la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel va cedir llocs estel·lars als socialdemòcrates i, per compensar els aliats de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), va haver d’acceptar que el seu líder, Horst Seehofer, fos ministre de l’Interior, i l’AfD va quedar catapultada a líder de l’oposició, com a efecte col·lateral de la reedició de la gran coalició. Sis mesos després de les eleccions d’aquell setembre, Merkel va poder encetar el seu quart mandat com a cancellera.
Ara, un any després d’aquell 24 de setembre, a Alemanya es dona per fet que la gran coalició enfila la ruptura. La CDU/CSU ha baixat en intenció de vot al 28% i l’SPD ha caigut al 17%. En cas d’eleccions anticipades, l’AfD seria segona força, amb un 18%, segons una enquesta de la televisió pública ARD.
L’oposició, a dintre
L’AfD no ha hagut de treballar gaire per fer la vida impossible al govern. L’autèntica oposició seu en l’executiu i es diu Seehofer. En l’anterior legislatura, ja havia practicat la crítica continuada a Merkel, aleshores com a cap de govern de Baviera, el land per on va entrar la gran majoria dels 1,3 milions de refugiats acollits per Alemanya des del 2015.
Seehofer no va pair, aleshores, la frase de Merkel “ho aconseguirem”, referida a les possibilitats d’Alemanya d’acollir aquelles persones arribades de Síria i d’altres guerres. La mateixa cancellera va acabar perseguida per aquella frase, convertida en retret continu de la CSU bavaresa, de l’ala crítica de la seva CDU i, òbviament, de l’AfD.
Merkel, a qui es temia i respectava, dins i fora d’Alemanya, mentre va representar l’austeritat escanyadora en la crisi de l’euro, és desobeïda –també a escala europea– des que va obrir les fronteres als refugiats. Seehofer ha dut aquesta desobediència dins la gran coalició, en un càrrec estratègic com és Interior, gestor de la política migratòria. En només sis mesos, la gran coalició ha anat de crisi en crisi. Seehofer va amenaçar, primer, de deixar el govern si Merkel no accedia a imposar controls a les fronteres. Ara, insisteix a donar suport a un responsable dels serveis d’espionatge, Hans-Georg Maassen, de qui l’SPD exigeix el cap per haver qüestionat la veracitat de les “caceres d’estrangers” en els recents tumults neonazis de l’est alemany. Només l’AfD –i Seehofer– defensen Maassen, arribat al càrrec el 2014 malgrat anteriors escàndols i a qui ara s’atribueixen simpaties amb els ultradretans.
Seehofer podria deixar de ser líder de la CSU i ministre després de les eleccions de Baviera, en què el seu partit perdria la majoria absoluta retinguda de forma gairebé ininterrompudament des dels anys seixanta. Seria un alliberament per a Merkel i, potser, la salvació de la gran coalició. Des d’aquesta setmana, amb l’estira-i-arronsa per Maassen, no és clar, però, si el finale –com diuen alguns mitjans– es produirà abans de la data dels comicis bavaresos, el 14 d’octubre.
LES XIFRES
Cita aliada per renegociar o trencar
Gemma C.SerraEls líders dels tres partits de la gran coalició –Merkel, el conservador bavarès Horst Seehofer i la socialdemòcrata Andrea Nahles– es reuniran avui per renegociar el futur del cap de l’espionatge, Hans Georg Maassen. Serà la tercera reunió de tots tres sobre la mateixa qüestió. La primera, immediatament després d’esclatar la polèmica per presumpta connivència de Maassen amb la ultradreta, es va tancar sense resultats. La segona, aquesta setmana passada, amb la retirada de Maasen del seu departament, a canvi d’un ascens com a secretari d’Estat a Interior. Aquesta fórmula va encendre encara més les crítiques contra Maassen dins l’SPD. Enmig de la tempesta, Nahles va enviar, divendres, una carta a Merkel i Seehofer demanant-ne una revisió.
El futur de la coalició està en joc, va admetre en una altra carta, aquest cop a la militància, Annegret Kramp-Karrenbauer, la secretària general de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel.
