Un any amb els Jordis a la presó

El millor que podem; perquè no hi ha hagut treva, portem un any i tot és molt intens.

Un any d’una intensitat brutal. La gent veu que ens hi anem adaptant, però no és cert. La sensació d’injustícia fa molt difícil conviure amb tot això.

Tancats. Amb un gran control del seu estat d’ànim; però que per més positiu que sigui no podem deixar de reivindicar que porten molt temps tancats.

A això els costa molt d’acostumar-s’hi. Han passat de poder decidir-ho tot a no decidir pràcticament res. Adaptar-se a aquesta situació és molt difícil. En la manca de llibertat no hi penses fins que t’hi trobes, i llavors t’adones de la repercussió absoluta que té en la teva vida. I tot el que comporta per a la família. La situació és brutal, i més si recordem que estan en presó preventiva; que no estan ni jutjats. És una doble injustícia. I ells han hagut d’aturar el cos però no el cap. El pensament no el poden aturar. Intenten funcionar tal com ho feien a fora, malgrat les limitacions.

I si només fos un any, ja hi firmo. Cap de nosaltres som els mateixos, des de l’1 d’octubre de l’any passat. Ningú és ben bé el mateix. Jo crec que m’he enriquit personalment. Però és cert que hem parlat de l’encaix que hi pot haver després que una persona hagi estat privada de llibertat molt de temps. Poden passar coses que ni tu mateix preveus, però penso que tots en sortirem millor i més enfortits malgrat la injustícia que és.

És una incògnita, saber-ho. Jo intento influir en l’educació dels meus fills, però la decisió del jutge instructor probablement pesarà més en la construcció seva com a persona que moltes de les coses que jo pugui fer. No ho sabem, com hi influirà. No ho sabrem fins d’aquí a uns anys.

És tot un procés. Els meus sogres, per exemple, han pres una decisió semblant a la d’en Jordi, que és agafar-s’ho de la manera més positiva possible. Se’n senten orgullosos, del seu fill. Quan estic amb ell i en Jordi truca als pares, aquests posen el mans lliures i se sent el seu pare cridant de fons: dignitat! dignitat! La situació els ha unit. I el fill, que ara té un any i mig, associa el seu pare a Lledoners, a passar els controls de seguretat... El primer cop que va parlar tenia set mesos i jo era al llit amb ell. Vaig sentir una patacada a l’estómac, pensant com m’hauria agradat que el seu pare ho hagués sentit. I això no ens ho tornarà ningú.

Tots estem tocats, malgrat que intentes no parar ni defallir fins que això s’acabi i ells surtin. La paraula és la que ha dit la Txell abans: intensitat. Estàs separat però tot és molt intens. I ho ha de ser, perquè sinó no tindries res.

L’esperança és l’últim que es perd, però com una actitud. Per raons humanitàries, per reduir l’afectació en els fills o pares molt grans, mentre són en situació preventiva podrien sortir amb mesures preventives com portar polseres... un arrest domiciliari... Però quan veus que no afluixen, que no hi ha res que els faci canviar d’opinió, penses que es fa complicat que surtin en llibertat abans del judici. No sembla que hagin d’afluixar i hem de preparar-nos per ser corredors de fons i aguantar aquesta situació.

Nosaltres continuarem demanant la llibertat. La demanarem durant tot el procés perquè ells haurien de ser lliures. I ara el que em preocupa és el judici. El trasbals brutal d’horaris que tindran, el desgast físic que els suposarà...

Sí.

Sí, les màximes.

És que si tot aquest temps el que han fet és un fals relat de la violència, estirant el Codi Penal com un xiclet, dient que hi pot haver rebel·lió sense armes... si ells mateixos van a 130 i en contra direcció per l’autopista, ara la lògica és que posin la pena màxima.

Confio que en algun moment tot plegat faci un tomb. Però sembla que ara mantindran les penes previsibles.

No. Perquè no va passar res. No em consta que els serveis de sanitat catalans tinguin registre de cap ferit, ni de cap detenció per part de la policia. Com que va ser una manifestació pacífica no vaig pensar en cap moment que a les imatges d’aquell dia se’ls donaria la volta. Ingènua, suposo...

Hi havia un punt d’indignació per part de la població que justament ells van ajudar a reconduir d’una manera molt cívica i pacífica. No vaig patir. El que sí que em va plantejar una inquietud va ser quan el Jordi va tornar a casa i em va dir: ostres, és que la Guàrdia Civil ha plantat allà al davant un cotxe ple d’armes i amb les portes obertes; i se’ls ha demanat que el deixessin al garatge i han decidit que no... I penses: ostres, un guàrdia civil té l’obligació de custodiar aquest armament.

Sí. Més enllà de com havia anat la manifestació, això és el que li preocupava. No va veure en la concentració res fora del normal. El que el va angoixar va ser el que hauria pogut passar a mb aquell armament allà al mig .

El canvi potser és que a les presons catalanes als ciutadans privats de llibertat se’ls tracta com a persones que tenen els seus drets, i que es busca la reinserció. Em sembla que es destina el doble de pressupost a les presons catalanes que a les espanyoles, i que hi ha la meitat de reincidència delictiva. El tracte que nosaltres rebem és el que rep qualsevol altre familiar de presos. He arribat a llegir a El Mundo que a nosaltres ens tracten diferent, que entrem per llocs diferents i que no ens barregem amb d’altres familiars de presos. Només cal que vingueu un dissabte a Lledoners i ho veureu, com entrem tots junts. Ens tracten bé? Sí. Com a tots els familiars de tots els presos.

Sí. La setmana passada, per exemple, la família va cedir els quaranta minuts de locutori amb en Jordi perquè hi anés Le Figaro i Times. I fa res els familiars de Romeva van fer el mateix perquè hi entrés la televisió de Portugal i una periodista de Le Monde. És un continu.

És clar que el tema de Catalunya interessa arreu del món. Interessa i preocupa. Ja no és un problema de Catalunya ni d’Espanya, sinó de la UE. I la UE ha de decidir si vol continuar així, amb un estat membre que té presos polítics. Perquè no se’ls pot anomenar de cap més manera, quan a les interlocutòries el mateix jutge instructor li diu a en Jordi que li denega la llibertat perquè no ha renunciat a les seves idees. Si això no és ser un pres polític, ja em diràs què ho és. I sí, els mitjans internacions s’hi interessen.

Es lleven molt aviat, i al voltant de les vuit fan una cosa que es diu el recompte, i és que han d’estar drets en un lloc exacte de la cel·la...

Sí, la cel·la s’obre una mica i fan el recompte... És una cosa que m’ha sorprès. Veus que la vida a fora de la presó es va modernitzant i adaptant a les circumstàncies, mentre que les presons continuen encarcarades, fent el que feien el segle passat. Si les presons han de ser un lloc de reclusió potser ja està bé com estan, però si han de ser un lloc de reinserció hi ha coses que s’haurien de canviar...

I sobretot aquesta cosa de l’aïllament. És com si se’ls intentés neutralitzar, la seva presència i les seves idees...

Sí, estan moltes hores sols, tancats a la cel·la.

El meu company està enganxat a la ceràmica... A les 8 surten de la cel·la i esmorzen cap a les 10 o les 11. I és llavors quan poden fer alguna activitat. Ell fa ceràmica. A partir de la una dinen, de 2 a 5 tornen a la cel·la. Alguna tarda tenen alguna visita institucional i després, cap a les vuit sopen i tornen a la cel·la fins l’endemà. Són moltes hores a la cel·la.

A les presons catalanes existeix el SAM, que és un sistema de millores en funció de com t’hi integris i ajudis. Això els permet participar en cursos. En el cas d’en Jordi fa un curs de fotografia. També hi ha un curs per treballar el tema de la teva reinserció davant d’un delicte.

És complicat. Quan l’educador de la presó hi va parlar el primer cop ja els va reconèixer que li costava fer front al seu perfil. Com que en Jordi no ha perdut el sentit de l’humor, li va dir: “a nosaltres ens ho poses facilíssim, com treballar la reinserció: ens poses un cotxe de la Guàrdia Civil i ens vas dient: no hi pugeu, no hi pugeu...”

Sí. Ni que sigui a Estrasburg.

Això li hauria de preguntar a ell. Jo no vull parlar per boca del Molt Honorable President Torra. Però el que nosaltres pensem és que la societat no pot normalitzar aquesta situació.

Crec que la societat sap exactament què va passar i com va anar tot. I crec que el president el que vol dir és que no acceptarem aquesta injustícia. Si hi ha condemnes per a ells, haurà guanyat la injustícia.

Hi coincideixo. En el cas dels Jordis, si són declarats culpables el que estem fent és hipotecar la mobilització ciutadana per generacions a Catalunya. És un intent de criminalitzar la força de la gent, el dret a sortir al carrer. Com a societat no ho podem acceptar. El que faci el govern o el Parlament no és al meu full de ruta.

Els drets de manifestació i protesta estan recollits per la Constitució i són uns drets fonamentals dins una democràcia. Si arriba aquesta condemna tan injusta d’alguna manera s’haurà de reaccionar.

Sí. Hi ha carpetes al núvol que no s’obren, o que estan buides... I tot està desorganitzat. Els costa moltíssim poder plantejar una bona defensa. La base sobre la qual ells treballaran els l’han donat en unes condicions pèssimes. Es passen el dia intentant quadrar la informació que els donen.

La causa té moltes anomalies. I podria caure per moltes coses, per mil coses. Però és que a hores d’ara encara hi ha 50.000 pàgines que no s’han pogut descarregar...

I això als despatxos d’advocats, que tenen gent preparada i ordinadors per descarregar fitxers. Ara imagineu-vos quin material tenen els Jordis a la presó, per poder saber de què se’ls acusa...

És una finestra d’oportunitats de denúncia, no? L’oportunitat de posar en contradicció moltes coses. Hauran de justificar on veuen la violència... Ara van fent escrits, però tot això s’ha de provar. És una porta oberta al món perquè es vegi com realment funciona tot, com han funcionat les acusacions i quantes incongruències hi ha en tot plegat.

Els advocats actuaran com si fos un judici de veritat, tot i les traves. Perquè hi haurà premsa estrangera, observadors internacionals... I és important que hi hagi senyal de televisió. Nosaltres ens hem d’aferrar al judici, com diu el meu company, perquè és una oportunitat d’acusar-los de la vulneració de drets fonamentals que hi ha hagut des del començament. La persecució ideològica que hi ha hagut. Una pretesa violència que no hi ha estat. Que aportin proves. Perquè un titular d’El Mundo no és una prova.

Sí. Hi manca una part. Però això no és d’ara. Ja fa temps que utilitzen Catalunya com una eina de confrontació, i determinats partits per guanyar vots. Què ha passat? Doncs que això ha creat un estat d’opinió molt poc favorable a res que sorgeixi de Catalunya. Allà el nostre discurs costa d’entendre. Han treballat molt perquè sigui així, però jo crec que en el fons això és un perjudici per als mateixos espanyols. No s’ha entès que Espanya era molt plural, i les conseqüències són dramàtiques, per a ells i per a Catalunya.

La jove democràcia espanyola mai ha fet una neteja de veritat. Hi ha oligarquies que s’han perpetuat. I hi ha estructures d’estat, com ho és la Guàrdia Civil, en què per molt que hi hagi eleccions es perpetua una manera de fer. L’ombra del franquisme és molt allargada. I el pitjor de tot, crec, és que en el subconscient de molts espanyols pensen que és normal que la policia sigui repressiva. No han normalitzat que són ciutadans i no súbdits, i que tenen uns drets fonamentals que han de ser garantits.

Que com que no han comès cap delicte, no han de ser indultats. Penso que hi ha altres formes. La fiscalia general de l’Estat podria retirar la causa o podria no demanar aquestes penes. Tenen altres eines per fer-ho diferent, si ho volen fer diferent. Però han deixat personar a la causa Vox, aquest partit ultradretà tan perillós i anticonstitucionalista espanyol. Perquè la Constitució espanyola parla d’autonomies i ells se les volen carregar. Tenim un partit anticonstitucionalista espanyol a la causa dels nostres companys.

Nosaltres demanarem el sobreseïment de la causa, però no crec que prosperi. El que passa és que tant el govern Rajoy abans com el govern Sánchez ara saben que tenen un problema amb els presos. I saben que probablement hi haurà condemnes i que han de trobar una solució. Parlen d’indult perquè probablement per ells sigui més fàcil oferir aquests indults que no arribar a Estrasburg i que sigui el Tribunal dels Drets Humans qui obri les portes de les presons als presos.

És difícil d’imaginar-m’ho. Suposo que li diria que a les seves mans està que la fiscal general de l’Estat retiri aquesta causa. I li diria que el problema que tenim no se soluciona amb una presó.

Jo el que faria és convidar-lo a anar a Lledoners, i a la resta de presons on hi ha presos polítics. Que pogués debatre amb ells, i que els convencés que hi ha una millor manera de solucionar la situació que no sigui a través d’un referèndum. Perquè si ell o qualsevol altre dirigent polític pretén que aquests més de dos milions de persones desapareguin, crec que ho té difícil. Li preguntaria quina proposta real té, per solucionar tot això.

També estaria bé que els anés a veure. A mi m’agradaria trobar-me-la amb el meu fill. I que m’acompanyés amb el meu fill a la cua de la presó, a fer aquesta cua que diuen que no fem. Que veiés com és la comunicació entre un pare i un fill a través d’un vidre. Li explicaria que durant els nou mesos que en Jordi va ser a Soto del Real jo vaig fer cap a 13.000 quilòmetres. I li explicaria el que em va dir l’altre dia en Jordi. Es va dedicar a comptar, des que és a la presó, quants minuts ha estat amb el fill. “Des del dia que vaig entrar a la presó fins ara, els minuts amb el meu fill sumen quatre dies i mig, i això fent un càlcul generós”, em va dir. Quatre dies i mig en un any! M’agradaria que ella ho veiés, ho sentís, tot això. Perquè la presó preventiva està vulnerant els drets fonamentals de molta gent.

I és clar, jo li preguntaria, després de sentir-la a ella parlant del problema de la llengua a Catalunya: quins problemes ha tingut ella a Catalunya, essent castellanoparlant?

Anys enrere ell va fer un tuit dient que el problema de Catalunya només se solucionava políticament. Li preguntaria què ha passat, que ha canviat radicalment d’opinió, i que ell n’hagi estat una part tan important, del que està passant. I li preguntaria com és que la instrucció li va tocar a ell quan no era a qui li tocava.

A mi, com a la resta de ciutadans, m’interessa la unitat. Però jo no vull dir res que marqui cap full de ruta. Perquè justament l’organització que representa en Jordi el que vol és un escenari de sobiranisme on tothom s’hi senti còmode. Puc entendre que tots som humans i que hi hagi discrepàncies, però el que cal és sinceritat. Parlar clar i avançar junts sense renunciar a la diversitat.

Jo els diria que no s’entén. Que hi ha moltes decisions que no s’entenen. I que siguin clars en els seus discursos. Tothom té dret a escollir la línia que sigui, però que siguin clars. No volem mitges veritats. No volem que les coses es camuflin. Volem sentir les coses tal com són. I llavors decidir nosaltres amb el nostre vot.

En aquesta situació, tots ens hem fet grans. I del que es tracta és que els polítics es tractin també com a persones grans. És lícit que cadascú hagi evolucionat cap on sigui, però que això es defensi dient-ho clar. I que en el moment que sigui, en unes noves eleccions, que no dic que siguin ara, cadascú vota en funció del que hi ha.

Penso que la causa judicial segueix el seu propi camí. Hi ha uns talibans desbocats al Suprem... És evident que en tot hi ha vasos comunicants, però no hi veig una relació directa, tot i que aquesta sala del Suprem està fent política. Tot plegat és un despropòsit.

La solució no sabem d’on vindrà. I ens hem de centrar en l’ara. I ara és enfrontar-nos, d’aquí a res, amb un judici molt complicat. No hem de matar un pas per voler anar més endavant. Ara la causa és aquí i s’ha de treballar. I en funció de com vagi, l’alternativa és Europa, on ja hem vist que les coses es veuen diferent i que no s’acceptava el delicte de rebel·lió ni de sedició. Probablement és la línia per on cal anar a fora, però ara ens hem de centrar en l’ara i l’aquí.

És molt important centrar-nos en l’aquí i l’ara, i al mateix temps tenir una visió que no sigui un regat curt. Ara ens hem de preguntar per què són a la presó. I hi són per seguir el mandat democràtic: la gent té dret a decidir. Els nostres companys donaven suport a aquest referèndum.. Perquè estem lluitant per la democràcia, perquè puguem ser lliures i decidir el futur.

Seguir, com nosaltres. Nosaltres no fem res diferent del que fa molta gent: seguir. Seguir denunciant aquesta situació per aconseguir una democràcia més plena. Si tot això té un sentit, és perquè puguem tenir una societat millor. Seguir i no caure en l’autocensura. Si caiem en aquest parany, si els mestres s’autocensuren, si tots nosaltres ens autocensurem, ells hauran guanyat. Serem una societat adormida.

La gent que va sortir a votar l’1-O, ho va fer fins i tot sabent que podia rebre cops de porra. Però van perdre la por. Jo els diria que no tirin la tovallola, que segueixin amb les seves conviccions.