Lent adeu a Merkel

La retirada ordenada que vol Angela Merkel es definirà avui, amb una elecció de perfils històrics dins el partit que més líders ha col·locat al poder a l’Alemanya actual. La Unió Cristianodemòcrata (CDU) elegirà a Hamburg la nova presidència, després de divuit anys sota el lideratge d’una Merkel que ha desdibuixat els perfils clàssics de la família conservadora alemanya i ha “traït” –segons els seus detractors– les essències del partit de Konrad Adenauer i Helmut Kohl, els dos grans patriarques.

Han estat sis setmanes de casting, des que Merkel va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a presidenta de la CDU en el congrés federal d’avui i demà, que té lloc a la ciutat on va néixer. Hi ha tres aspirants prou diferenciats: la continuista Annegret Kramp-Karrenbauer, secretària general lleial a Merkel; un antic rival intern, Friedrich Merz, i un ministre més dretà que la cancellera, Jens Spahn. Tots tres han tingut l’oportunitat de presentar-se a les bases en aquestes sis setmanes. L’elecció, però, de qui segurament serà el pròxim candidat del bloc conservador a la cancelleria quan Merkel plegui de debò –els seus plans són de continuar com a cap del govern fins al final de l’actual legislatura, el 2021– no correspon als 430.000 militants de la CDU. Seran els 1.001 delegats del partit en el congrés d’Hamburg els qui definiran no només la nova direcció del partit, sinó també, i de retruc, el futur de l’afeblida gran coalició entre el bloc conservador de Merkel i els socialdemòcrates.

Si guanya AKK –com anomenen Kramp-Karrenbauer–, les possibilitats que aguanti l’aliança de la cancellera són més o menys altes, vist que cap dels tres partits que la formen –la CDU, la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i els socialdemòcrates– té interès a anar a eleccions anticipades, enmig de la persistent caiguda d’electors. Si guanya Merz, pot ser qüestió de mesos que l’entramat s’enfonsi, no només perquè representa el vessant més dretà de la CDU i defensa propostes impossibles de pair per als socialdemòcrates, sinó també perquè la seva reconeguda hostilitat vers Merkel fa difícil un repartiment harmònic de poders entre el cap del partit i la del govern. Es dona per fet que Spahn no guanyarà perquè arriba al congrés desbancat pels altres dos aspirants. Però si es produís la seva victòria, tampoc no serà fàcil mantenir la gran coalició de govern, vistes les preferències declarades de Spahn per una aliança amb els liberals, de signe molt més dretà que l’actual.

Són molts els factors que poden pesar sobre els delegats de la CDU i molts clars els suports sobre els aspirants. AKK representa l’aparell del partit, tot i que Merkel s’hagi mantingut al marge del casting i hagi volgut jugar la carta de la neutralitat. A Merz li dona suport Wolfgang Schäuble, president del Parlament federal (Bundestag) i ideòleg de la seva candidatura. És un suport explícit, expressat aquesta setmana des del diari conservador per excel·lència entre la premsa seriosa, el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Abans d’aquest suport manifest ja se sabia que al darrere de la intenció de Merz de tornar a l’avantguarda política, gairebé disset anys després de deixar el càrrec de cap del grup conservador al Bundestag, hi havia Schäuble. Són amics personals i polítics. I la candidatura de Merz té un toc de revenja cap a Merkel, la dona de l’est que es va imposar, el 2000, com a presidenta del partit. Va ser quan es va retirar Schäuble del càrrec, esquitxat per l’escàndol del finançament irregular de la CDU de Helmut Kohl, de qui n’era el soldat fidel. Merkel va esdevenir presidenta, enmig del mal moment per als homes més poderosos del partit, inclosos Schäuble i Merz. Han passat divuit anys des d’aleshores i Merkel ha imposat la seva línia al partit i, de retruc, a Alemanya i a Europa. Per Merz, Schäuble i altres pesos pesants del partit és l’hora de recuperar-ne el control i també el segell conservador indiscutiblement dretà que Merkel ha desdibuixat, fins a socialdemocratitzar-lo.

Merz, com Spahn, defensen una política migratòria molt més dretana que Merkel. Fins i tot en cas de victòria d’AKK es considera que el partit farà un gir, tot i que més moderat, cap a la dreta. Tots tres, però, comparteixen amb Merkel el compromís de descartar la ultradreta com a aliat polític, en qualsevol constel·lació.