La unitat estratègica, no tan lluny
Les ponències polítiques dels partits independentistes coincideixen en molts punts, però fins ara han estat incapaços de segellar un nou full de ruta unitari
La CUP és l’única que aposta d’entrada per la desobediència, si bé tots hi estan d’acord que la mobilització ha de recuperar força, sobretot de cara al judici
Tots han aprovat textos interns, però es manté un cert desconcert
Unitat estratègica. És segurament un dels termes més repetits en l’últim any per boca dels dirigents independentistes, però no ha passat d’això, de la teoria. El moviment encara no s’ha recuperat del tot del desconcert en què el va deixar l’aplicació del 155 i l’exili i la presó dels seus líders, i roman en una situació de provisionalitat que no s’entreveu que desaparegui com a mínim fins al judici al procés, tot i l’ultimàtum de l’ANC als partits perquè unifiquessin estratègies, que va expirar justament divendres. Hi ha hagut bolets per sortir del pas, en forma d’acord de govern, al març, i de pla de govern, al setembre, que han permès a JxCat i ERC desplegar uns mínims bàsics per al dia a dia, però el conjunt del moviment no s’ha aconseguit posar d’acord en un nou full de ruta vers la implementació de la república.
Primer, també és cert, ha hagut de refer estratègies internes cada actor, i això ha requerit el seu temps. El primer va ser ERC, que l’1 de juliol aprovava una ponència política –concretada tres mesos després en una proposta estratègica– que posava en negre sobre blanc les idees de reconcentrar forces i eixamplar la base amb què de fet ja havia concorregut a les eleccions fa un any. Tres setmanes després seria el PDeCAT el que aprovaria la seva proposta, en una assemblea que tanmateix es va focalitzar més en la batalla pel control intern que no pas en l’estratègia de futur, que quedaria en segon pla. Aquesta estratègia es lligava, de fet, a la de la Crida Nacional per la República, que a finals d’octubre presentava l’esborrany de la seva ponència, en la qual encara es treballa a fi d’aprovar-se al gener, i que ve a reconduir l’estratègia no escrita de reivindicació i embat constant desplegada per JxCat contra les institucions de l’Estat. Analitzats els tres documents amb cert deteniment, hom s’adona que en els grans trets no difereixen tant i, matisos a banda, segueixen una línia que tendeix a convergir per decantació en el discurs republicà, més pragmàtic.
Amb això, la veu més dissident entre les forces polítiques és la CUP, que al novembre donava a conèixer el document De l’aigua d’octubre i del sol de maig, en neix el blat, que posa l’accent en una estratègia de desobediència i lluita al carrer, si bé també hi ha punts de trobada, i fins i tot coincideix en la necessitat d’articular “un nou marc estratègic fundat sobre un gran acord polític i social”. Tots els partits i grans entitats sobiranistes, de fet, fa mesos que mantenen contactes discrets per pactar un full de ruta conjunt, de moment sense èxit aparent, tot i que en les últimes setmanes hi ha hagut imatges de distensió, sobretot entre JxCat i ERC, que fan pensar que les converses entre ells van per bon camí. En tot cas, per què costa tant posar-se d’acord si les línies aprovades per cadascú tampoc difereixen tant? Analitzem-les si no.
El paper de l’1-O
Tots coincideixen en l’1-O com a punt fundacional de la república, si bé admeten que no genera el mandat definitiu, i en el 3-O com a mirall de transversalitat a seguir. “L’Estat va ser burlat i vençut, és un punt de no-retorn”, subratlla ERC. “El seu mandat democràtic obliga els representants del poble a cercar la manera més ràpida i efectiva de crear una república catalana”, diu el PDeCAT. La CUP també advoca per “reprendre el procés democràtic d’autodeterminació” obert l’1-O, i admet que caldran “moments referendaris i plebiscitaris” nous en el futur per “validar internacionalment” la creació de la república.
Referèndum
Per a la CUP, l’autodeterminació “és la clau” de tot, però rebutja per impossible tot acord amb l’Estat. “L’estratègia no inclou un referèndum pactat”, sosté. A diferència de la resta de forces. “Apostem pel diàleg com a via política preferent, no pas exclusiva, per accedir a l’exercici efectiu” d’aquest dret, diu la Crida, que admet que les condicions “només es donaran si hi ha un impuls social i polític que les precipiti”. ERC també reclama “generar les condicions objectives necessàries” per fer possible un referèndum “verificable a escala internacional i en què tothom pugui anar a votar lliurement sense témer per la seva integritat física”, i el PDeCAT suggereix com a mesura de pressió “bloquejar l’agenda política” del govern espanyol.
Unilateralitat i finestres
Ningú hi renuncia del tot, però els matisos i els tempos divergeixen. La Crida deixa clar que, si la via del diàleg “no es produeix” o simplement “no avança” amb acords significatius “en un temps prudencial”, “en cap cas” renunciarà a l’exercici efectiu de la sobirania “quan les condicions socials i polítiques del país ho permetin”. Ve a ser allò del momentum de què parla el president Torra. “Si en el decurs del temps es dona una oportunitat per exercitar la sobirania plena gràcies al suport de la voluntat majoritària de la ciutadania, l’exercitarem”, insisteix, abans de vaticinar “més episodis de desobediència” futurs, entesa “com una decisió personal i intransferible”, i no “com un objectiu”. El PDeCAT creu que la república es guanyarà “des de la confrontació, no violenta i intel·ligent, amb l’Estat”, aspecte que “sempre ha ocupat” la centralitat al país, si bé no renuncia “a l’exercici de la unilateralitat”.
Pel seu cantó, ERC també diu que, si l’Estat “bloqueja” una solució política, no renunciarà “sota cap concepte a cap via democràtica i pacífica” per assolir la república, i hi introdueix conceptes com ara la “desobediència civil” i la “resistència pacífica”, ja sigui per part dels polítics o de la ciutadania, com a resposta a actuacions polítiques, judicials i policials “de caràcter clarament repressiu i antisocial”. ERC es compromet a “no desaprofitar” cap “escletxa d’oportunitat” que s’obri per fer efectiva la república; això sí, sempre que “l’enrocament de l’Estat perdurés immutable” i el context de favors internacionals “virés” a favor. Fins i tot deixa caure la possibilitat d’una DUI que “complís les condicions” que va fixar el 2010 el Tribunal de la Haia per avalar la de Kosova, com a últim recurs en cas d’un “tancament persistent” del govern espanyol que no fes possible un referèndum. Això sí, per activar “qualsevol de les accions unilaterals”, la ponència posa una condició prèvia essencial: haver assolit “els suports suficients” de la resta d’actors que defensen els drets socials i democràtics, i haver “recuperat les complicitats” amb els sectors socials i polítics partidaris de consolidar la república per assolir així una majoria interna “inapel·lable”. És en aquesta feina, de fet, on posa l’accent ERC, que es proposa crear una opinió pública a l’Estat més favorable i generar interès internacional. La CUP, en canvi, acusa ERC “d’ajornar sine die” la desobediència i de voler ampliar la base per treure’n rèdit electoral, i JxCat d’una estratègia legitimista “doblement subordinada” a Puigdemont i a l’Estat. L’aposta cupaire, així, és per una estratègia de “ruptura democràtica”, basada en la “desobediència civil i institucional”.
Judicis i mobilització
És el punt amb més coincidència: cal aprofitar el judici a l’1-O per reactivar les mobilitzacions i com a “bumerang” per posar en evidència les institucions de l’Estat, també a escala internacional. “És del tot necessari que les mobilitzacions continuïn marcant el temps”, assenyala la Crida, que assumeix que “les institucions soles no poden culminar aquest procés”. Fins i tot suggereix que la ciutadania assumeixi “camins de desobediència pacífica i protesta cívica” com a possibles acceleradors d’una solució. ERC creu que cal articular “un ampli front comú” en defensa de les llibertats, i aprofitar la capacitat de mobilització “massiva, cívica i pacífica” demostrada sempre com un actiu que pot prendre qualsevol forma, “des d’una manifestació fins a una vaga o fins i tot un tancament de caixes”. En un futur en què el clam hagi pogut guanyar múscul social, ERC suggereix la “resistència no violenta” per empènyer l’Estat a una negociació “si no arriba a curt termini”. La CUP, entretant, parla d’un “cicle d’acumulació de forces” al carrer en els propers mesos. “Els judicis seran l’1-O; la sentència, el 3-O”, comparen els cupaires, que aspiren a ser “un agent mobilitzador més”, i a lligar les vindicacions republicanes a les de més drets socials, a més de la lluita antifeixista i una “crítica implacable a l’autonomisme”.
La gestió del dia a dia
La majoria coincideix que no es pot desaprofitar la gestió com a via per avançar cap a la independència. “Fer república també és governar bé i per a tothom”, diu ERC, que fins i tot es posa deures a cada nivell. “Cal fer tots els esforços per esdevenir govern en el màxim nombre d’institucions del país i també per tenir presència en tots els espais de representació política que existeixen a Catalunya”, ratifica la Crida, en el mateix sentit que el PDeCAT, que s’imposa “utilitzar al màxim tots els espais d’acció política per generar el clima adequat i assolir els objectius marcats”. La CUP, en canvi, és molt crítica amb la lògica autonomista i el “processisme 2.0”, i planteja treure el focus del Parlament anant-hi només als debats clau i negant cap suport al pressupost. “La legislatura camina cap al final abans dels terminis previstos”, avisa.
El rol dels represaliats
ERC vol potenciar el “caràcter referencial” dels represaliats com a millor forma de solidaritat amb ells. “No hi ha normalitat possible mentre hi hagi presos i exiliats polítics, l’única opció que es preveu és el seu alliberament”, indica. Per al PDeCAT, ha de ser també una de les prioritats del diàleg amb l’Estat, però alerta que és un dret indiscutible “que no pot formar part de cap negociació, no és moneda de canvi”. La CUP avisa que la solidaritat amb els represaliats “no implica un seguiment acrític de les seves preses de posició”, i insta a reactivar la mobilització “abans del judici” per evitar que tot es canalitzi cap a un pacte amb l’Estat que dugui a “una cosa similar a una amnistia”.
Les municipals
La ponència de la Crida no parla de les municipals, i la del PDeCAT només ho fa per suggerir llistes unitàries, sobretot allà on no sigui probable un triomf independentista, tot i que deixa que això es decideixi en cada municipi. ERC no fa esment d’això, però sí que subratlla que la república “també es construirà des dels municipis”, desplegant polítiques republicanes per fomentar la cohesió social i destruir desigualtats. La CUP aposta per un “municipalisme de ruptura”, que s’aprofiti per proposar “noves polítiques transformadores” a favor de l’autodeterminació i que barri el pas al bloc del 155. “Ens calen 1.600 fronts a l’Estat i no només el del Parlament si volem propiciar la ruptura”, resumeix, per proposar una assemblea municipalista dels Països Catalans.
El debat de les aliances i les llistes unitàries
El debat sobre si concórrer junts o per separat a les urnes és molt present en les ponències de la Crida, que demana que els beneficis de la unitat electoral no s’apreciïn “només” en l’obtenció de vots el dia de les eleccions, sinó també en l’acció política posterior “en clau de confrontació democràtica amb l’Estat”. “És del tot incoherent amb una estratègia que es vol guanyadora renunciar a la unitat d’acció precisament en el moment més intens de la crisi amb l’Estat”, advoca. Això sí, reconeix també la seva diversitat ideològica interna, ja que “no es tracta d’uniformitzar i anul·lar la personalitat ni l’espai de cap dels actors polítics i socials”. El PDeCAT, que anima els associats a integrar-se a la Crida, també està genèricament disposat “a sumar amb altres projectes polítics per facilitar i alinear els diferents elements” que possibilitin l’assoliment dels objectius.
ERC, que en el discurs aposta per presentar-se per separat per maximitzar vots en cada espai ideològic i buscar després unitat d’acció, passa de puntetes per aquests aspectes i en la ponència només parla “d’abandonar sectarismes i actituds dogmàtiques”, qualifica d’“error” tornar al full de ruta anterior i veu cada cop “més factible” la coincidència amb el 15-M. A més, s’anima a establir canals de comunicació “i, quan sigui possible, aliances” amb “totes les forces republicanes i d’esquerres de l’Estat”.
