Junqueras i Romeva dicten sentències

Ni la modernitat del centre penitenciari ni els comentaris d’aquells que han visitat la presó abans que un servidor serveixen per evitar entrar corprès a Lledoners. Encara més en una tarda fosca i plujosa com la de dimecres passat.

L’espera –curta però angoixant– a l’asèptica sala d’espera té un clar focus d’atenció, la reproducció a la paret amb unes lletres ben grosses d’un article de la Constitució Espanyola, el 25.2: “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades vers la reeducació i la reinserció social.” I no pots deixar de preguntar-te quin coi de reinserció social s’ha d’aplicar als presos polítics catalans quan estan empresonats per haver fet efectiu el mandat majoritari de la societat que representen. Hi pot haver algú més inserit a la societat que els presos polítics? Hi dono voltes mentre m’envaeix un immens sentiment de solitud del qual em rescata el funcionari que amablement m’acompanyarà fins a l’anomenada sala de comunicacions, les maleïdes cabines on has de parlar amb els presos amb un inhumà vidre de separació.

L’aparició d’Oriol Junqueras a la saleta acompanyat de Raül Romeva em provoca un sentiment agredolç per l’alegria de veure’ls combinada amb la recança que transmet el seu empresonament. Però el seu somriure de complicitat desarma immediatament qualsevol inquietud i obre la porta a una llarga conversa en què s’entremesclen records personals dels molts anys de coneixença i d’amistats comunes amb el debat polític i la curiositat periodística d’un servidor.

Soc conscient que comparteixo amb Junqueras i Romeva algunes de les últimes hores dels presos polítics a Lledoners –igual que Forcadell i Bassa a les seves presons– abans del trasllat a Madrid pel judici al Tribunal Suprem, que si no hi ha cap imprevist es produirà demà. Però em sorprèn la serenor amb què afronten aquest esdeveniment decisiu. “Nosaltres no direm res que no hàgim dit fins ara. Que tot el que hem fet ha estat legítim i democràtic. No només no hem fet res del que hàgim de penedir-nos. Hem d’estar orgullosos d’haver respost a un mandat democràtic perquè la gent del nostre país pugui decidir en llibertat.” Després de més de 450 dies de presó la convicció de Junqueras continua intacta i em transmet el seu convenciment que “ho tornaria a fer”. I que l’independentisme català ha de capgirar el relat del judici: “Són ells –les acusacions– qui han de rebre la pressió i han de demostrar on estan els delictes que ens imputen.”

El president d’ERC, empedreït barcelonista i cruyffista, fins i tot es fa seva la famosa frase del mític futbolista holandès: “Fora angoixes, sortiu i disfruteu.” Certament quedo impressionat de l’energia, la moral i l’ambició que transmeten des de dins d’una presó i davant hores tan difícils mentre una part de l’independentisme ha caigut en un derrotisme que Romeva no accepta ni pot entendre: “Hem empatat contra un rival duríssim que ha vingut a trencar-nos les cames, i a sobre amb l’àrbitre comprat. És molt important. Perquè ara ja tenim experiència i la pròxima vegada que ho intentem hem de sortir al camp amb convenciment de guanyar. El mateix que va fer Guardiola amb el Barça que va començar perdent contra el Numància i va acabar guanyant les sis copes”, diu l’exconseller. Romeva insisteix que l’únic que demanen és un judici just i Junqueras rebla el comentari carregant contra l’oposició de la fiscal general a la presència d’observadors internacionals i per les campanyes internacionals del govern espanyol: “Potser alguna cosa no estan fent bé si no volen observadors internacionals i Sánchez ha d’anar pel món a defensar l’Estat espanyol. Deuen tenir mala consciència. Nosaltres hem de posar això en evidència.”

Junqueras, a més de dirigent polític –i jo diria que abans que dirigent polític– és una persona de gran humanitat i gran saviesa. I a mida que avancen les dues hores llargues de conversa passem sense solució de continuïtat dels comentaris polítics als més humanistes sobre com posar la gent en l’epicentre de l’objectiu republicà. “Tot això, ho fem per la gent, per millorar les condicions de vida de la gent sigui de la ciutat, barri o poble que sigui, parli el que parli i vingui d’on vingui. I per garantir les condicions de vida dignes per als nostres fills. No ho oblidem mai.” Romeva assenteix i em recorda: “La independència és un pur instrument. El veritablement important és la República. Assolir-la i els valors que l’acompanyen.” Junqueras remata afegint-hi que “la fraternitat és una eina fonamental per assolir la República”. Escoltant-los no puc fer cap altra cosa que pensar si com a ciutadans estarem a l’altura del sacrifici d’aquests dirigents polítics, que no han comès cap altre delicte que preocupar-se per la gent.

La conversa transita per viaranys diversos que ens porten a la situació actual de l’independentisme. La mala relació entre actors polítics i el debat sobre l’estratègia per assolir la República. La primera qüestió enerva Junqueras, que demana trencar el marc mental de la desunió, mentre Romeva el complementa: “Generar debats que provoquen frustració ens afebleix. Necessitem actitud guanyadora. I valorar més les coses en què estiguem d’acord, sigui el percentatge que sigui, que aquelles en què estem en desacord.” “Algunes picabaralles són de país petit”, rebla l’exconseller. Respecte a l’assoliment de la República mai una resposta tan inconcreta m’havia provocat tanta certesa. Junqueras ho té clar: “No guanyarem gràcies a una fórmula màgica. Entre altres coses no la podem tenir perquè depenem dels escenaris que es vagin generant i ens hi haurem d’adaptar.” Per a Romeva aquesta és una qüestió “més d’actitud que de full de ruta”. L’exconseller fa un símil molt il·lustratiu: “És millor un GPS que un full de ruta. El primer sap d’on surts i on vols arribar però adapta la ruta a mida que es produeixen contratemps. El full de ruta dibuixa un camí invariable que pot ser intransitable.” En una època de gran incertesa sobre el futur polític de Catalunya en què suren les simplicitats, els maniqueismes i les propostes efervescents de receptes miraculoses, vaig tenir la sensació que la sinceritat de la resposta –i el cúmul d’objectius que l’acompanyaven i que no caben en aquesta crònica– situava en les tètriques instal·lacions d’una presó catalana com la de Lledoners dirigents polítics que saben cap on volen portar el país, i el que és més important, saben com fer-ho.

Llavors emergeix la faceta de savi de Junqueras i ens endinsem en tota una lliçó d’història i política exterior. Del pacte de les Açores en què Aznar es va colar al costat de Bush i Blair “per blindar la seguretat interna de l’Estat espanyol amb el favor dels EUA, no ens enganyem”, a l’aportació històrica de Catalunya a la modernització d’Europa. Perquè Junqueras està convençut que “cal lligar la lluita per les llibertats i la democràcia a Catalunya amb la lluita per la democràcia a Europa”. Una estratègia amb més vigència que mai si tenim present que l’amenaça del feixisme és el principal enemic de l’Europa democràtica i a l’hora de les aspiracions de la majoria de catalans.

El temps s’acaba i els desitjo molta sort en els dies que vindran. I ens acomiadem de la millor manera possible, amb una broma de l’Oriol que demostra la gran fortalesa d’esperit que manté: “Ara me’n vaig a fer una conferència al Club Sant Jordi. No te la perdis que serà molt interessant. Ens veiem allà.” I sí, condueixo de Lledoners al Palau Sant Jordi de Barcelona pensant en les dues hores de reflexions que acabo de viure. I, miracles de la tecnologia, l’Oriol va aparèixer damunt de l’escenari davant de milers de persones enfervorides. No com el voldríem, en llibertat, igual que la resta de presos polítics i exiliats, però sí que hi era, a la conferència. Perquè hi eren les seves idees. I les idees d’un home bo no es poden empresonar.