Girona la immortal, morta i muda
Inici de la repressió
A dos quarts de dues de la tarda les tropes de la IV Divisió de Navarra entren a la ciutat pel barri de l’estació
Exhausta pels bombardejos dels dies previs, no ofereix resistència
Des de finals de gener era lloc de pelegrinatge en el camí cap a la fugida
“Girona es va despertar el dia 4 de febrer de 1939 amb un silenci espès. La ciutat era morta i buida. Ressonaven encara els darrers espetecs de les explosions de les voladures que les tropes republicanes havien fet per entorpir l’avançada de l’exèrcit franquista. La fàbrica Grober al barri del Mercadal fumejava i el pont de l’aigua entre el Pont Major i Sarrià era un testimoni mut i esgavellat”, escriu l’historiador Joaquim Nadal en el seu últim llibre, República i Guerra Civil a Girona. Fa vuitanta anys, era un dissabte d’hivern, i Girona “no va ser el mur de contenció que havia estat en altres moments històrics”, assenyala el professor d’història de la UdG Josep Clara.
Els bombardejos que van cosir Girona del 27 de gener a l’1 de febrer havien deixat la ciutat “exhausta”; els atacs aeris eren de l’aviació feixista, amb base a Mallorca. Les bombes del 29 de gener van destrossar la volta de la catedral: “Reparación del boquete de la bóveda y la parte destruida del tejado de la gran nave” a raó de 18.000 pessetes, figura en l’inventari del Capítol de la Catedral i que Joaquim Nadal recull en el llibre. El 25 de gener, l’alcalde Pere Cerezo abandona la ciutat, i el 28 de gener, els partits i sindicats, sense Esquerra, van elegir Joan Ballesta alcalde. Ho seria per una setmana, en un intent desesperat de mantenir un consistori republicà.
Josep Clara recorda que les tropes d’ocupació van trobar “la porta pràcticament oberta”, amb una resistència nul·la, “d’actuacions molt limitades” i amb un espai urbà devastat per les bombes feixistes però també per les voladures que va fer l’exèrcit republicà en retirada. Va cremar la Grober, els Químics, la central lletera i les seus dels sindicats i partits, entre altres llocs estratègics. Un dels testimonis, que aleshores era un nen, Joan Pacheco, recorda l’entrada dels opressors en el llibre Demà tindrem sort: “A dos quarts de dues de la tarda, les forces de la IV Divisió de Navarra entren al barri de l’estació. Mitja hora més tard, el pes de la força entra pel carrer del Carme. Els soldats saquegen les cases, s’emporten els veïns. Alguns, per evitar-ho, pengen llençols amb un Viva Franco o un Arriba España pintats. Els soldats no hi entren.” Josep Clara afegeix que els legionaris italians van entrar, entre les tres i les quatre de la tarda, per la banda oriental de la ciutat, per la carretera de Sant Feliu de Guíxols i algun escamot per Sant Daniel. El professor Clara explica que el general en cap de l’exèrcit d’ocupació, Camilo Alonso Vega, conegut pel seu autoritarisme ferri que després lideraria la lluita contra els maquis com a director de la Guàrdia Civil, va rebre els honors dels triomfadors a la plaça del Marquès de Camps i va prendre possessió, tot seguit, de la casa de la vila. “Des del balcó de la plaça del Vi, va prometre pa, justícia i perdó, i repetí els tòpics del ritual militar”, assenyala.
Brandant l’últim dia
Nadal recorda que algunes famílies gironines havien abandonat la ciutat, els dies abans, buscant refugi en masies de parents al pla de Sant Gregori, Sant Daniel i els Àngels. “La ciutat havia estat lloc de pelegrinatge” després de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, “en el camí de fugida”, assenyala Nadal. Les cròniques de l’època parlen de caos i desordre, de manicomi, amb acumulació de gent dormint al Teatre Municipal –“un immens dormitori”–, a les escales de la catedral... Una ciutat sorollosa que passarà al silenci més absolut en qüestió d’hores. Hi ha, però, qui es manté resistent quan la guerra ja està perduda. Nadal recopila un darrer testimoni, el de l’escriptora Teresa Pàmies, que té lloc el 3 de febrer del 1939: “Encara tinc present aquell míting llampec a l’entrada d’un dels ponts sobre el Ter. Devien haver-hi una dotzena de badocs escoltant-nos a la Isabel Azuara i a una servidora [...]. Avui, en fred, sembla com si haguéssim fet el ridícul perorant entre les pedres històriques de Girona, però, en fred, no s’entenen mai les coses que es diuen i es fan entre flamarades.”
Posar cara al personal de l’ajuntament depurat
L’any passat, l’Arxiu Municipal de Girona va fer pública la documentació del jutge instructor per a la depuració dels empleats municipals que va començar el maig del 1939. Enguany s’han digitalitzat les fitxes o carnets dels treballadors de l’ajuntament de Girona expedits entre el juliol del 1939 i el 1940, amb l’objectiu de “posar cara” als noms i cognoms i els expedients, segons destaca l’arxiver Joan Boadas. A la imatge, la fitxa de Pilar de Palol i Felip, cuidadora del grup escolar Bruguera, que va ser depurada i sancionada amb sis mesos sense feina ni sou. L’Arxiu disposa de 205 carnets de personal depurat i d’alguns d’ells també es disposa del carnet de personal de l’ajuntament de l’any 1937. A més, incorporen 195 expedients de depuració del personal no sancionat. En total, a la web, disponible per a la consulta i oberta a tothom, hi haurà 270 expedients de depuració. També s’han creuat els noms de les persones afusellades que consten al registre del cementiri de Girona amb els noms que apareixen a les fitxes de la presó, a partir de la documentació de la presó conservada a l’ Arxiu Històric de Girona.
L’exili: rutes i actes commemoratius
G. Busquets
L’entrada dels repressors va significar l’inici de l’exili republicà. Aproximadament mig milió de persones van creuar els passos fronterers que hi ha entre la Cerdanya i l’Alt Empordà. Coincidint amb l’efemèride, el Museu d’Història de Girona i el Museu Memorial de l’Exili (MUME) proposen tres sortides per recórrer els escenaris transfronterers. “Constitueix un acte cívic en record de les persones que van haver de patir les violències de la guerra civil i del franquisme i que en molts casos van experimentar la terrible fractura causada per l’exili”, destaquen. Les rutes es realitzaran els dissabtes 16 de febrer, 2 de març i 13 d’abril. Inclouran el guiatge del director del MUME, Jordi Font; del conservador del MUME Miquel Serrano i del professor emèrit d’història de l’educació de la UdG, Salomó Marquès, i també dels historiadors Joaquim Nadal i Gemma Domènech. La iniciativa s’organitza des de fa cinc anys i en aquest temps s’han fet sis sortides.
D’altra banda, el 9 de febrer se celebrarà el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació amb diferents actes a Camprodon i la Jonquera. Anna Colomer, regidora de Cultura de Camprodon, recalca que “serà un dia emotiu, on el record per les víctimes de la Guerra Civil i les seves devastadores conseqüències seran homenatjades”. Camprodon i la Vall van ser escenaris i testimonis de l’èxode massiu causat pel conflicte. “És important no oblidar, aprendre del passat i, sobretot, no ignorar la història”, diu Colomer, sobre la necessitat d’aquestes jornades.
