Cent ovacions i un filet de veu

La vida es va aturar ahir al matí a Barcelona a la cruïlla del carrer Diputació amb Pau Claris. És difícil congelar l’activitat d’una ciutat en ple batibull matinal, però ahir no era dia per a cotxes, ni clàxons, ni tràfecs adelerats. Des de quarts de deu del matí l’asfalt va ser pres per desenes de cadires que de mica en mica es van anar omplint de ciutadans àvids de seguir a través de la pantalla gegant que va instal·lar Òmnium Cultural la declaració del seu president, Jordi Cuixart, en el judici contra els líders del procés sobiranista.

I la veu de Cuixart va ressonar com un tro, incontenible, poderosa, amplificada per un portentós sistema de megafonia i les façanes dels edificis del costat que feien de caixa de ressonància. Una sobredimensió acústica que, de fet, Cuixart no hauria necessitat, perquè el seu caràcter enèrgic, vital, encomanadís es va desplegar com mai; tantes coses tenia per dir, tantes coses havia hagut de callar per força durant massa temps. Ahir feia 497 dies que la veu del president d’Òmnium viu segrestada entre barrots i per això la seva declaració va sonar com un torrent desbocat, com aquella aigua de pluja, una tarda de tempesta, que surt de mare i torna al curs natural totes les coes, inundant-ho tot.

L’acusat Cuixart tenia delit per parlar i els ciutadans que el van anar a escoltar –primer uns dos-cents avis militants, després més i a última hora del matí una gentada de totes les edats– encara estaven més ansiosos per sentir les seves paraules, encara més després que dijous passat, dia de la vaga general, s’ajornés la declaració quan tot estava disposat, com ahir, per poder-la seguir en el mateix auditori improvisat a peu de carrer.

Des del moment zero de la declaració, la platea del carrer Diputació va demostrar que era allí per fer costat al seu president. I Cuixart s’acomodava a la cadira des d’on responen les preguntes els testimonis, encara no havia obert boca, que la gent congregada davant la seu central d’Òmnium ja va aplaudir, com s’aplaudeix un solista quan surt a l’escenari per enfrontar-se a una partitura diabòlica. I va seguir una segona onada d’aplaudiments, i una tercera quan de seguida que va poder Cuixart va evocar la figura de Muriel Casals, i la quarta i tronadora ovació va ser per al moment que el declarant proclamava “Soc un pres polític, no un polític pres.”

I així va discórrer el matí i el migdia i la primera hora de la tarda al carrer Diputació, amb Cuixart insuflant ànims a la bona gent d’Òmnium que de fa temps necessitaven retrobar el tremp del seu president, encara que fos en una circumstància tan especial i estranya com la d’ahir. Era el Cuixart de sempre, amb la rialla perenne, els arguments contundents, encadenats, abassegadors, incontestables. Ni un gram de desencís, cap arruga en les conviccions.

I amb el discurs de Cuixart acorralant el fiscal, el públic es va anar animant i van aplaudir el president i inclús en una ocasió van ovacionar el magistrat que presideix la vista quan va retreure al ministeri fiscal el tipus d’interrogatori que estava fent. L’última ovació, la que va fer cent, va venir quan faltaven deu minuts per a les dues i davant el tribunal el declarant va acabar la seva intervenció amb els versos d’Apel·les Mestres. El “no passareu” va sonar rotund, com un mur capaç de contenir les aigües. Va glaçar la sang, va deslliurar alguna llàgrima però també va insuflar ànims, tan necessaris.

La vida s’escolava ahir a la tarda, lànguidament, al bar del Parlament de Catalunya quan l’expresidenta de la institució, Carme Forcadell, va aparèixer pocs minuts després de les quatre als tres monitors de televisió que hi pengen del seu partit. La declaració es podia seguir gràcies al sistema de subtitulació i a un filet de veu que sortia d’un dels aparells, audible perquè a les taules del bar només hi havia, a aquella hora, un diputat, membre d’ERC, que ni se la mirava, entretingut amb el mòbil, una cervesa i una bossa de patates.

Un so diferent del del matí, un escenari diferent, per a una declaració molt diferent. Un posat diferent, uns arguments diferents, un esperit diferent. A la presó cada u ho passa com pot, i no és obligat ser valent, s’accepten les derrotes, que per això es van inventar les masmorres. Al matí Cuixart es va fer gran, i la fiscalia del Tribunal Suprem es va anar empetitint, a la tarda Carme Forcadell ho va passar malament, sense acabar d’entendre què hi feia allí. El desconcert és evident. Durant tota la declaració, Forcadell va tenir davant seu un exemplar del Reglament del Parlament, un llibre de tapes vermelles que no té res a veure amb el Codi Penal que la té tancada a la presó.