El Kazakhstan segueix sota control

Si en política la mida compta, el Kazakhstan és el novè país més gran de l’Àsia central. A més, aquesta antiga república soviètica és riquíssima en recursos naturals, com ara els hidrocarburs. No és estrany que la renúncia del càrrec de qui n’ha estat president des de la independència, Nursultan Nazarbàiev, hagi causat inquietud en les cancelleries de mig món, perquè, a més, ha estat inesperada i per motius d’edat. El relleu ha estat en 24 hores pel president del Senat, Kasim-Zhomart Tokàyev, de 65 anys. Dirigirà el govern fins al final del mandat actual, previst per a l’any vinent. Més enllà, es manté oberta la incògnita sobre la successió.

En un discurs televisiu, Nazarbàiev, de 78 anys, va anunciar, dimarts passat: “He pres una decisió, i no fàcil per a mi: posar punt final a l’exercici de les meves facultats com a president.” El 1989, dos anys abans que la Unió Soviètica es desmembrés, Nazarbàiev va esdevenir primer secretari del Partit Comunista de l’aleshores república soviètica. El 1991, la independència no va suposar cap daltabaix significatiu en l’estructura interna del poder i Nazarbàiev s’ha mantingut com l’únic president, guanyant totes les eleccions. Les darreres, del 2015, va obtenir el 95% dels vots, malgrat el boicot de l’oposició. L’OSCE va consignar que els estàndards democràtics no s’hi havien complert.

De fet, organitzacions com ara Human Right Watch fa anys que denuncien la situació de la democràcia en aquest país de 18 milions de ciutadans. En el seu informe de l’any passat, Human Right no aprecia “cap millora significativa” quant a la “pobresa” en drets humans que imposa el govern. L’organització n’esmenta la prohibició de manifestacions que critiquin el govern i de la llibertat d’expressió en general, la detenció d’activistes i de periodistes independents, la restricció de les activitats sindicals i la impunitat per torturar. Malgrat això, Occident i Rússia miren amb més interès les ingents reserves de cru i urani que no pas els drets humans. Al llarg de tres dècades, Nazarbàiev ha sabut mantenir bones relacions alhora amb Rússia, la Xina i els EUA. El 2017, Trump el va rebre a la Casa Blanca i els drets humans ni es van esmentar. El mateix any, el Parlament Europeu va demanar-li que millorés els estàndards democràtics, al mateix temps que hi ratificava un tractat de cooperació. Igual que la Xina, el veí del sud-est, el govern de Nazarbàiev ha posat tot el focus en el creixement econòmic, resistint-se a l’obertura democràtica. Les inversions s’han dirigit al sector petrolier, el que, especialment la dècada passada, l’ha convertit en la locomotora econòmica de l’Àsia central.

Les acusacions de corrupció i de culte a la personalitat han plogut a Nazarbàiev, que el 2010 es va curar en salut en ser proclamat líder de la nació amb immunitat vitalícia. Començava a aplanar-se el camí cap a una transició del poder aparentment controlada. Els aliats com ara Putin reclamen que tot quedi lligat i ben lligat: “Agraïm a Nazarbàiev el treball conjunt. I expressem les nostres esperances que es garantirà la continuïtat.” De moment, Nazarbàiev manté la direcció del partit oficialista i del consell de seguretat nacional. La seva filla és la nova presidenta del Senat i el seu successor, Tokàiev, vol rebatejar la capital del país amb el nom de l’expresident, Nursultan.