Juncker diu adéu
La cursa per presidir la Comissió Europea senyala la fi d’una era marcada pel Brexit o la crisi dels refugiats
La crisi de Grècia, la crisi dels refugiats, el Brexit, els efectes a Europa de la victòria de Donald Trump o els escàndols Selmayrgate o LuxLeaks són només alguns dels problemes que la Comissió Europea liderada per Jean-Claude Juncker ha hagut de sortejar en els últims anys. Amb les eleccions europees a girar de la cantonada, el 26 de maig, Juncker s’acomiada del càrrec que ocupa des del 2014 i donarà pas en els pròxims mesos a un successor, que es decidirà a partir dels resultats dels comicis. “La Comissió Juncker ha estat apagant focs”, resumeix la directora per a Europa de Friends of Europe, Shada Islam, en una entrevista amb l’ACN.
Per a Juncker ha estat “difícil” marcar la direcció de la Unió Europea “tant com volia”, afegeix el director per a Europa de la fundació Robert Schuman, Eric Maurice.
“Volia ser una Comissió molt política però han passat moltes coses durant el seu mandat i ha hagut de reaccionar-hi”, assegura Maurice a l’ACN. En aquest context, populars, socialistes i liberals europeus aspiren a situar un dels seus com a substitut de Juncker, com la cara més visible de Brussel·les al capdavant de l’executiu comunitari.
Ho faran al costat d’altres partits que tot i que també tenen el seu ’Spitzenkandidat’ –el nom alemany amb què es designen els aspirants al càrrec- no tenen possibilitat reals de presidir la Comissió per manca de suports. Són els Verds, l’Aliança Lliure Europea –amb Oriol Junqueras com a candidat- o l’Esquerra Unitària.
El llegat de Juncker
Els experts coincideixen a destacar el poc marge de maniobra que ha tingut Juncker per fer polítiques a llarg termini des de la planta 13 de l’edifici del Berlaymont, on hi ha la seu principal de la Comissió a Brussel·les.
Shada Islam assenyala que el luxemburguès ha hagut de fer front, per exemple, al que ella anomena “l’ABC” de totes les crisis: l’’America first’ de Trump –que ha vist la UE com un enemic-, el Brexit –que ha consumit molt temps als negociadors- i la Xina (C de China, en anglès), que ha “posat a prova” la UE.
Amb tot, Juncker ha aconseguit mantenir els 27 “units” en el Brexit i també en la guerra comercial amb els EUA, una tasca que “no és fàcil”, segons aquesta experta de ’Friends of Europe’. Amb tot, diu, “segur que Juncker ha d’estar decebut de no haver pogut tirar endavant cap visió real sobre el futur de la UE”.
Per la seva banda, Maurice posa en valor la lluita contra l’evasió fiscal, en especial tenint en compte que Juncker va ser primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, i afegeix que ha estat “bo” en comerç o en el control de les inversions, per exemple. A més, segons el director per a Europa de la fundació Robert Schuman, la Comissió va tenir també un rol “important” quan va proposar la reubicació dels refugiats que arribaven a Grècia i Itàlia, si bé el sistema de quotes, en la seva globalitat, va acabar naufragant.
El Juncker menys oficial: del ‘Selmayrgate’ a la ciàtica
Més enllà de les crisis europees a les quals ha hagut de fer front, Juncker també ha hagut de gestionar durant el seu mandat crisis de caire personal i institucional, que li han caigut a sobre com una gerra d’aigua freda. Una de les primeres anècdotes data de l’inici del mandat, el 2015, quan va ser captat pels micròfons referint-se a Orbán, també del Partit Popular Europeu com ell, com a ‘dictador’. “Dictador”, se’l va escoltar dir en una cimera a Riga mentre saludava amb una palmada a la cara el primer ministre d’Hongria.
Durant l’últim tram al capdavant de la Comissió Europea -que no deixarà de forma oficial fins a la tardor- l’executiu comunitari ha vist trontollar la seva imatge arran del cas conegut com ‘SelmayrGate’. L’escàndol destapat pel reconegut periodista Jean Quatremer, del diari Libération, apuntava a manipulacions en el procés intern que va seguir la Comissió per situar Martin Selmayr com a mà dreta de Juncker el març del 2018.
Malgrat que fins i tot la Defensora del Poble Europeu ha conclòs que va haver-hi “mala administració” en el nomenament de l’alemany, no hi ha hagut dimissions en el si de l’executiu comunitari ni tampoc cap acceptació dels fets destapats per Quatremer.
Un dels darrers episodis que han “tacat” el mandat de Juncker ha estat el causat per la ciàtica que pateix el luxemburguès. Diverses imatges del president de la CE fent tentines en reunions institucionals i sent sostingut per altres persones han provocat que a les xarxes i fins i tot entre alguns periodistes s’hagi associat aquesta imatge a un problema de beguda.
Tanmateix, portaveus de la Comissió Europea van desmentir en el seu moment que tingués a veure amb l’alcohol i van atribuir la manca de coordinació física a crisis puntuals de ciàtica.
L’afer català
Amb Catalunya, Juncker ha mantingut una posició hermètica que s’ha mogut poc del “no comment”, tot i que la seva Comissió va quedar esquitxada per l’escàndol de la doble resposta a una pregunta parlamentària sobre les conseqüències de la independència. El text tenia un paràgraf extra en la versió en castellà, molt més contundent en referir-se a la independència, que en anglès, que era molt neutral. Tot i que els portaveus van atribuir la qüestió a un “error humà”, mai es va aclarir l’origen de la polèmica, i alguns polítics catalans van apuntar a la cap de gabinet espanyola de Juncker i als vincles del seu portaveu, Margaritis Schinas, amb el PP espanyol.
L’afer català ha tornat a Brussel·les com un bumerang en diverses ocasions però el missatge de la comissió Juncker difícilment ha variat. “Ha estat una posició difícil però crec que va haver-hi missatges entre línies en el moment del referèndum, a l’inici, sobre la necessitat del diàleg i la no-violència”, explica Maurice.
Juncker va tornar a tenir presència en la qüestió catalana després de l’1-O, i en especial durant la roda de premsa del dia 2, en què el portaveu de Comissió Europea va trobar-se amb moltes preguntes relacionades amb el referèndum, la independència i la violència policial.
Eric Maurice, que va seguir part d’aquesta etapa com a corresponsal del mitjà europeu EurActiv, Juncker tenia “un marge d’actuació molt estret”. “La UE és un club d’estats”, assenyala, remarcant que per a la CE les demandes a Catalunya són un afer “intern” i que per a Brussel·les és “complicat” involucrar-s’hi.
Preguntat per les acusacions de “dobles estàndards” que des d’alguns sectors s’han fet a la CE respecte a Catalunya, Maurice admet que “per descomptat hi ha acusacions” però que el fet que a Espanya no hi hagi hagut, per exemple, lleis noves limitant o modificant drets, com sí a Polònia, feia “molt difícil” a la CE dir que l’estat espanyol estava actuant “d’una forma nova o contra un grup concret”.
L’’Spitzenkandidat’: el camí per arribar a la Comissió Europea
A diferència de les eleccions a l’Estat, a Brussel·les el president de la nova Comissió Europea pot ser un dels principals candidats que ha fet campanya com a cap de llista d’un dels partits o algú que no.
Formalment els partits designen el seu ’Spitzenkandidat’ –candidat a presidir la CE- però aquest ha de comptar amb l’aval del Parlament Europeu un cop es constitueix la cambra i a més, ha de generar consens entre els estats de la UE, que han de donar-hi llum verda en el sí del Consell.
Maurice matisa que els líders europeus no són gaire partidaris d’aquest procés i de fet no volen que sigui automàtic. “Així que podem esperar que els líders intentin trobar algú altre que no sigui cap dels candidats”, vaticina.
En una línia similar, Shada Islam no està “segura” que l’Spitzenkandidat sigui el sistema que s’acabi aplicant però creu que almenys “fa Europa més emocionant”, ja que facilita la visualització de la cursa a través de debats i campanyes amb cares i veus.
Amb tot, la directora europea de Friends of Europe expressa que li “encantaria” que qui arribés a la presidència de la Comissió fos una dona. “Crec que enviaria un missatge fort i a més crec que es molt important. De les tres institucions –el Parlament Europeu, el Consell i la Comissió- m’agradaria que almenys una fos una dona”, afegeix. Actualment, totes estan presidides per homes.
Principals candidats i candidates
Els populars europeus tenen com a candidat a presidir la Comissió Europea el bavarès Manfred Weber, que va ser escollit en unes primàries del partit per una àmplia majoria. L’alemany s’ha fet un nom en els darrers anys com a eurodiputat i president del PPE a l’Eurocambra.
El candidat dels socialistes també és conegut a Brussel·les: l’holandès Frans Timmermans, vicepresident primer de la Comissió de Juncker els darrers anys, des d’on s’ha encarregat de les Relacions Interinstitucionals, Estat de Dret i Carta de Drets Fonamentals, iniciant processos contra Polònia o Hongria arran de les derives en drets fonamentals.
Els liberals (ALDE) han optat per una fórmula diferent i en lloc d’un únic candidat, presenten un ’equip Europa’, deixant pel tram final la persona que pugui convertir-se en president o presidenta de la Comissió.
A diferència de populars i socialistes, l’equip de candidats dels liberals l’integren cinc dones i dos homes. Entre els noms que més han sonat en els darrers mesos a Brussel·les hi ha el de la danesa Margrethe Vestager, comissària europea de Competència.
Vestager s’ha donat a conèixer per la duresa d’algunes decisions preses en la darrera legislatura en el seu àmbit, com ara multes milionàries a Google o el veto de la fusió dels gegants ferroviaris Alstom i Siemens.
Des dels Verds repeteixen la seva aposta per l’alemanya Ska Keller, cocandidata juntament amb Bas Eickhout. Per als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) el candidat és Jan Zahradil mentre que per l’Aliança Lliure Europea (ALE) ho és el republicà Oriol Junqueras. En les darreres eleccions, el 2014, ALE no va presentar cap ’Spitzenkandidat’ però enguany han optat per nomenar Junqueras, una decisió simbòlica i presa per unanimitat entre els membres del partit europeu, on s’integren ERC, els independentistes escocesos de l’SNP o els gal·lesos del Plaid.
Malgrat tot, pot ser que cap d’aquests candidats acabi presidint la Comissió. Eric Maurice apunta, per exemple, el nom de Michel Barnier (PPE)–el negociador comunitari pel Brexit- com una figura que podria generar el consens necessari entre els diferents estats. El francès ha obtingut en els darrers mesos reconeixements per la seva tasca al capdavant de les negociacions per la sortida del Regne Unit de la UE. “Està ben posicionat però hi haurà una negociació gran. Veurem qui obté el premi gros”, conclou.
