L’esquerra indignada perd veu
Després d’haver irromput amb força fa cinc anys, les formacions antiausteritat de la UE integren el grup més minoritari de la nova eurocambra
El futur del govern de Syriza dependrà de les eleccions anticipades
“No és una nit alegre.” Amb aquestes paraules, Jean-Luc Mélenchon va reconèixer, el 26 de maig passat, la desfeta electoral del seu partit, la França Insubmisa. Si l’ultradretà Reagrupament Nacional i els verds van ser els dos grans vencedors de les eleccions europees en territori francès, aquesta formació populista d’esquerres va ser una de les grans derrotades: només va obtenir un 6% dels vots, després que, fa tan sols dos anys, Mélenchon quedés a les portes de la segona volta de les presidencials amb més del 19%.
Les dificultats de les forces antiausteritat no són un fet exclusiu de França. Després d’haver salvat els mobles en les eleccions espanyoles a l’abril, Podem va aconseguir uns resultats molt negatius en les autonòmiques i les municipals i va caure fins al 10% en les europees. La jornada electoral del 26 de maig també va ser agra per a l’esquerra radical grega. Amb el 23,8%, Syriza va quedar relegada a la segona posició, darrere dels conservadors de Nova Democràcia (33,2%). Encara més important va ser la patacada a Itàlia del populista Moviment 5 Estrelles –del 32% al 17%–, que comparteix amb aquestes altres forces el rebuig de l’austeritat i les elits.
De fet, sembla que hagi passat una eternitat des que, el 2014, aquests nous partits d’esquerres del sud del Vell Continent van irrompre amb força a Estrasburg. “El somni d’Europa ha estat sepultat molts cops, però sempre ha aconseguit despertar de nou”, proclamava llavors Pablo Iglesias, quan Podem i Syriza pretenien representar una nova esquerra davant la decadència de la socialdemocràcia i el retrocés dels verds. Cinc anys després, però, el grup de l’esquerra unitària europea (GUE) serà el més reduït a l’eurocambra, amb només 39 eurodiputats, després d’haver-ne perdut 13 en els últims comicis.
El declivi d’aquestes formacions s’explica, en part, per especificitats del context estatal. Per exemple, Podem carrega amb el llast de la divisió interna. O la imatge de la França Insumbisa s’ha vist afectada pel polèmic episodi –l’octubre passat– dels escorcolls policials a la seva seu.
El relleu ecologista
Amb tot, aquestes dificultats també es deuen al fet que “els anys més durs de la crisi ja són cosa del passat”, explica el politòleg Christophe Bouillaud. Segons aquest professor a Sciences Po Grenoble, aquesta millora de l’economia es veu reflectida en “una nova petita burgesia de joves urbanites que aposten pels verds”, o “en unes classes populars que continuen patint estretors, però que s’abstenen o voten ultradreta”. A més, aquestes formacions “no han aconseguit estructurar-se com a partits moviment connectats amb d’altres protestes socials” i, “en casos com el de Podem, han deixat d’encarnar una vertadera alternativa a la socialdemocràcia”, explica el politòleg Pablo Castaño, coautor del llibre De las calles a las urnas, publicat recentment per l’editorial Akal. El final del cicle de l’esquerra indignada podria veure’s certificat amb la derrota d’Alexis Tsipras en les eleccions generals a Grècia. Convocades de manera anticipada probablement per al 7 de juliol, dirimiran el futur de Syriza, l’única formació antiausteritat que ha presidit un govern europeu. Després d’haver cedit, l’estiu del 2015, davant de les pressions de la troica, el seu mandat ha estat marcat per l’aplicació de draconianes mesures d’austeritat, però també per l’aprovació d’algunes lleis socials per alleugerir la càrrega de la crisi sobre els més pobres. L’atur ha disminuït del 27% al 18% els últims cinc anys i el salari mínim ha pujat un 11%. Tanmateix, el govern de Tsipras ha aconseguit escassos avenços en matèria d’ecologia i feminisme.
“El futur de les esquerres és en el feminisme i la lluita contra el canvi climàtic”, afirma Castaño, investigador a la UAB. “Aquests partits sovint han assumit massa tard aquestes qüestions.” Això ha afavorit que l’espai de les forces sorgides dels crits de dignitat a les places es vegi reduït per la pressió d’uns partits verds que han fet de l’ecologisme i el feminisme la seva vitrina. I també de la ultradreta, que ha sabut canalitzar la indignació cap al ressentiment i la xenofòbia.
LES FRASES
Jadot, el verd de moda a França
Enric BonetL’ecologista Yannick Jadot s’ha convertit en el dirigent polític que genera una major simpatia entre els francesos. Així ho reflecteix un sondeig publicat aquesta setmana per l’institut Odoxa, que mostra com la seva popularitat ha augmentat vint punts durant l’últim mes. La figura del líder d’Europa Ecologia Els Verds (EELV) fa córrer rius de tinta a la premsa francesa, després d’haver estat la gran sorpresa en les eleccions europees. La candidatura dels verds va ser la tercera més votada el 26 de maig passat (13,5%), i la que va rebre un més gran suport entre els joves de menys de 34 anys. Un èxit afavorit pel seguiment més que notable que han tingut a França campanyes a favor del clima, com ara les mobilitzacions estudiantils o una petició per portar l’Estat francès davant dels tribunals per inacció climàtica. “Estem treballant per fer emergir una alternativa a Emmanuel Macron i Marine Le Pen”, va assegurar ahir el secretari estatal d’EELV, David Cormand.
