Política

Paraules fugisseres

Durant la campanya, Jaume Collboni i Manuel Valls van demonitzar Colau, a qui ara poden fer alcaldessa amb els seus vots

La candidata de BComú va retreure al socialista haver-se “agenollat” davant dels poders fàctics i haver perdut la línia d’esquerres

L’alcaldessa vol una resposta unitària a la sentència del judici, difícil si pacta amb el PSC

En campanya, Collboni i Valls han responsabilitzat Colau de tots els mals que pateix Barcelona

“Jo a Colau li he perdut la confiança política i personal després de la ruptura. Crec que va cometre un error històric perquè va malmetre una coalició d’esquerres que podia haver tingut recorregut doblegant-se a la lògica del procés independentista. Per tant, la meva confiança en Colau és zero i és difícil reconstruir-la.” “El balanç del mandat de la senyora Colau és tan desastrós que els ciutadans poden tenir la temptació de votar qualsevol candidatura per treure-se-la de sobre.” La primera frase és de Jaume Collboni, candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. La segona, de Manuel Valls, candidat de la plataforma promoguda per Ciutadans. Tot dos, amb els seus vots, poden donar dissabte vinent l’alcaldia de Barcelona a Ada Colau, la candidata a la reelecció per Barcelona en Comú. És una obvietat que durant la campanya electoral, un estat gairebé natural en la política catalana dels darrers anys, tothom apuja el to per marcar el perfil que, segons els estudiosos del seu partit, li donarà més rèdits electorals. I també és cert que el procés sobiranista ha fet saltar pels aires les aliances històriques que, en el cas de Barcelona i amb els resultats dels 26 de maig, haurien provocat un altre tripartit d’esquerres amb els comuns, ERC i el PSC. L’única diferència respecte als tripartits històrics a la ciutat de Barcelona seria el pes de cada formació en el futur govern.

Però, tot i això, sobta que encara no fa ni quinze dies, tant Collboni com Valls fugissin de Colau com de la pesta, la responsabilitzassin de tots els mans de Barcelona i que ara s’avinguin a donar-li els seus vots. I no és gaire diferent en el cas de l’alcaldessa actual. Si bé és cert que durant tota la campanya va assegurar que la seva aposta era guanyar i liderar un pacte d’esquerres, mai va acabar de definir si aquest pacte incloïa ERC i el PSC, ni si era només amb un dels dos. En l’entrevista electoral a aquest diari, i interrogada sobre si prioritzava un dels dos com a soci o si els volia tots dos, afirmava: “Qui s’han d’aclarir són ERC i el PSC. Jo he estat clara i diàfana, em vull entendre amb les forces progressistes. El PSC era un partit d’esquerres i catalanista, i quan torna a aquesta tradició ens entenem, i hem aprovat mesures molt importants estant junts en el govern. Ara, si s’alia amb el PP i Cs per intervenir l’autogovern, doncs s’allunya de nosaltres. Ara passa el mateix: si el senyor Collboni diu que vol pactar amb el senyor Valls per fer-me fora, fa impossible cap acord. Tant de bo que el PSC recordi que era un partit d’esquerres i catalanista, i es torni a plantejar governs progressistes. I també espero que ERC recordi que és d’esquerres i descarti pactar amb Artadi i vulgui pactar amb nosaltres.” Durant la campanya, Colau encara va ser més dura amb Collboni, a qui va acusar de dirigir el partit que, durant dècades, “s’havia agenollat davant dels poderosos” per promoure l’actual model Barcelona i de tornar-ho a fer si calia.

Colau va intentar treure rèdit a l’arribada de Valls, fer creure que les opcions eren entre ella, “l’esquerra transformadora” i “l’enviat de les elits”. Per això va promoure un cara a cara amb ell a La Sexta mentre defugia, fins al darrer dia de campanya, el que li demanava Maragall. Encara més: a mitja campanya en va demanar un a Elsa Artadi, la número 2 de Junts per Catalunya, “per debatre el model de ciutat”, amb la intenció de tornar a dur el focus cap a aquí i, de pas, desgastar Maragall. Ara, però, Colau pot ser alcaldessa gràcies als vots, justament, de Valls.

La sentència del judici del procés

En els propers mesos, el país, i, per tant, la seva capital, viurà un moment crucial: la sentència del judici del procés que es desenvolupa al Tribunal Suprem. Les bases de Barcelona en Comú van exigir el trencament del pacte amb el PSC quan aquest va donar suport al 155. Què passarà? Colau, en campanya, ha defensat que “l’independentisme, el sobiranisme, el progressisme, ha de donar una resposta unitària” i, fins i tot, va apostar per una reforma del Codi Penal que facilités la sortida de la judicialització actual. Tot això, però, és difícil de dur a terme amb Collboni de soci preferent.

La Diputació de Barcelona
El taulell d’escacs en què aquests dies es mouen els partits també inclou la poderosa Diputació de Barcelona, el segon pressupost del país. Els tres partits d’esquerres sumen majoria, però és de preveure la negativa del PSC a entendre’s amb ERC, i a l’inrevés. Tots dos van aconseguir 16 diputats provincials i han de sumar-ne 26. Els comuns en tenen cinc i Junts, 7. Cs,4; PP, 2, i Tot per Terrassa, 1. Un pacte encara més complicat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El govern farà un nou decret per convocar els comicis

barcelona

Eleccions el 30-M

barcelona

Brussel·les evita ajudar les minories lingüístiques

Brussel·les

L’executiu se sotmetrà a un control periòdic de la Diputació Permanent

barcelona

Pla urgent anti-Covid de Biden

Washington

Villarejo revela que el CNI va ser avisat del 17-A a la Rambla

madrid

Justícia nega prevaricació amb els presos polítics

barcelona

El partit de Merkel busca un líder per al gran any electoral

Berlín

El govern dels Països Baixos cau en bloc per l’escàndol de discriminació racial en ajudes

Brussel·les