Solució per a Catalunya

Catalunya, en espera d’una solució política

Correspon als tribunals fer complir la llei i no fer política. Però, com que la crisi catalana és eminentment política, què cal fer amb aquesta sentència judicial? La democràcia espanyola hauria d’aplicar la sentència seguint un estricte compliment de la llei o hauria de trobar una porta oberta que permeti tolerar solucions pacífiques per al futur? Entre el càstig que crea màrtirs i instiga la radicalització del virus nacionalista i un indult als condemnats capaç de curar les ferides i restablir el diàleg, s’obre una discussió crucial per al futur.

Es poden buscar mil i una justificacions per descartar un perdó. El govern espanyol ha dit que la llei és la llei i que, per tant, s’ha de complir. Les pors que el perdó sigui considerat un signe de debilitat són pertinents. Els nacionalistes radicals catalans continuaran amb la seva causa, tant si l’Estat és magnànim com si no ho és. Cert, però el pur càstig d’una causa política només pot comportar costos pitjors. Els condemnats es convertiran en màrtirs, condició fonamental per a qualsevol causa.

El civisme amb el qual es va gestionar la lluita independentista contrasta amb la gravetat amb què el poder de l’Estat la va tractar, malgrat que al final la condemna no fos per rebel·lió. Els catalans parlen de presos polítics i afirmen que la sentència és una prova que viuen sota la tutela d’un estat ocupant i repressiu.

Sabem què passa quan la política no troba solucions a casos d’aquesta gravetat: l’extremisme guanya poder i l’acció violenta es converteix en l’únic camí possible per a molts. Després de tots els errors en sèrie que ha comès, com negar-se a fer canvis en l’estat autonòmic i l’excessiva mobilització de mitjans per suprimir una protesta il·legal, però pacífica, Espanya ho tindria tot per guanyar si fos capaç de calmar el seu instint punitiu contra Catalunya i obrir el camí a una solució pacífica. Manuel Carvalho. (Público, Portugal. 15 oct.)

Catalunya ha creat un nou tipus d’activisme en línia. Tothom hi ha de parar atenció

Un grup independentista està aprofitant les xarxes socials i la tecnologia per orquestrar les masses que protesten. Ningú sap qui hi ha al darrere.

[...] Tsunami Democràtic té un altre punt que marca la diferència: una nova aplicació per coordinar l’activitat de protesta a tot Catalunya. Tsunami l’ha presentat com una eina organitzativa que promet maneres innovadores d’evadir la detecció de la policia i coordinar les accions.

L’aplicació utilitza tecnologies de geolocalització i d’amic a amic per garantir que només hi tinguin accés membres de confiança. Laurie Clarke (Wired, Estats Units. 19 oct.)

Els punts febles de la UE. De Turquia a Catalunya

Un dels principis de la Unió Europea és intentar mantenir la pau. Ho porta en el seu ADN fundacional. El problema és que, tot sovint, això sigui motiu de contradiccions. En el cas de l’atac de Turquia als kurds, per exemple, la Unió Europea ha estat molt prudent a l’hora de condemnar la invasió turca. Els turcs són clau per mantenir el flux de refugiats a l’Orient Mitjà sota control.

Catalunya n’és un altre exemple. Les llargues condemnes de presó als polítics catalans només serveixen per tirar més llenya al foc. La Unió Europea està paralitzada davant del govern espanyol. A causa del compromís de la UE d’assolir el màxim consens possible, no pot condemnar res ni intervenir a Catalunya com els catalans insisteixen que hauria de fer.

Catalunya i Turquia posen en evidència els punts febles de la Unió Europea. D’altra banda, haver d’assolir compromisos constament també té els seus avantatges. Egil Helgason. (DV, Islàndia. 16 oct.)

L’atròfia d’un estat constitucional antidemocràtic

L’estat de dret deixa molt marge per a la imaginació a Espanya. Això no significa que el país es pugui posar al mateix sac que Polònia i Hongria. En aquests països, hi ha una erosió de les institucions i el poder treballa estructuralment per aconseguir una erosió àmplia de les regles del joc. No és el cas d’Espanya, on la causa del descontentament es troba en un altre lloc: en l’estat de dret, que situa un desig (legítim) democràtic en un àmbit tabú i no s’arriba a donar resposta als seus opositors. A hores d’ara ja es pot afirmar que el secessionisme català continuarà sent un maldecap. Tal com va dir José Ortega y Gasset el 1921, Catalunya és com l’estat d’ànim d’un home condemnat a viure amb una dona que l’alimenta però que no li agrada. Maarten Colette (De Standaard, Bèlgica. 28 oct.)

El nacionalisme espanyol està confós

El nacionalisme anglès desfermat pel Brexit no és el mateix que el nacionalisme espanyol desencadenat per la crisi catalana. Encara no, almenys. El que marca el nacionalisme espanyol és fins a quin punt els aparells jurídics de l’Estat han de fer complir, sense pietat, els principis d’unitat espanyola. Hi ha un profund nacionalisme residual al cor de l’Estat espanyol que té les seves arrels en el període franquista i que mai ha estat purificat adequadament després de la dictadura. A Espanya, el nacionalisme estatal està confós. És per això que podem tenir polítics elegits enviats a la presó pel simple fet d’haver seguit els desitjos de l’electorat. I és per això que hem d’enviar un missatge fort: no podem tolerar els presos polítics en un estat nominalment democràtic, a la UE, al segle XXI. Ignasi Bernat i David Whyte (Open Democracy, Gran Bretanya. 14 oct.)