Xile enterra el llegat de Pinochet

El carrer ha aconseguit doblegar la política xilena. Després de gairebé un mes de protestes, que han deixat un balanç de 22 morts i milers de ferits, el govern i l’oposició van arribar ahir a un acord per reformar la Constitució vigent, heretada de la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990). Les negociacions es van allargar fins ben entrada la matinada d’ahir i el resultat ha estat històric. El text de consens estableix que els ciutadans decidiran a l’abril si volen o no una nova carta magna i el mecanisme per aconseguir-ho. Si finalment guanya el sí (opció que té un 80% de suport), a l’octubre hi haurà eleccions per triar els encarregats de redactar el nou text.

El procés serà llarg, però el seu inici ha estat un esdeveniment per a Xile. Pinochet va ordenar redactar una Constitució que garantís, en el futur, la capacitat de vet de la dreta davant qualsevol intent de desmuntatge de l’entramat institucional del règim. Al mateix temps, va garantir el finançament de les forces armades amb part dels ingressos per les exportacions de coure i va crear la figura del “senador vitalici”, un càrrec atorgat a tots els expresidents, però que va ser pensat per al dictador. En l’àmbit econòmic, l’Estat va passar a tenir un paper subsidiari, amb responsabilitats limitades en qüestions clau com ara l’educació, la salut i la seguretat social. Durant els últims trenta anys, el text ha funcionat com una cotilla per a la democràcia que està pagant el cost de no haver reaccionat a temps.

Amb més de quaranta petites reformes, el text del 1980 es va desfer de part del seu llegat autoritari, com els senadors vitalicis i el pis de finançament obligatori de les forces armades. Però no va poder tocar el model econòmic ultraliberal, base del creixement de Xile i, al mateix temps, origen de les pitjors desigualtats. Això ha esclatat ara, quan un augment en el preu del bitllet del transport ha encès la metxa de les revoltes. El president Sebastián Piñera es va negar, al principi, a fer cap avenç sobre la Constitució, fins que la radicalització de la violència va posar en evidència que l’única sortida era una solució de fons. Ara els seus legisladors han acceptat que la nova Constitució es discuteixi des de zero, sense que s’usi com a base el text heretat de Pinochet.

“Som responsables de moltes de les injustícies, desigualtats i dels abusos que els xilens ens han assenyalat”, va dir la matinada d’ahir el president del Senat, Jaime Quintana, després d’hores de discussió amb representants de totes les forces parlamentàries. El líder polític va confiar que la convocatòria d’un referèndum serà “una sortida pacífica i democràtica a la crisi, que busca un nou contracte social a Xile”. El govern s’ha afegit a la tesi del deure complert. “Hem tingut dies difícils. Tots hem escoltat, tots hem après. Gràcies a tots els que ho han fet possible”, va dir més tard el ministre de l’Interior, Gonzalo Blumel, des del Palau de La Moneda.

Els xilens hauran de votar en el referèndum si la redacció d’una nova Constitució estarà en mans d’una convenció elegida a les urnes que funcioni de manera externa al Parlament o d’una convenció mixta composta amb un 50% de parlamentaris i un 50% de nous delegats. Un cop resolt el mètode, els ponents tindran entre nou mesos i un any per fer la feina. El temps dirà si el projecte satisfà les expectatives pacificadores de la classe política.

Les reivindicacions d’una nova Constitució van començar el 2011, quan desenes de milers d’estudiants van sortir als carrers per exigir al president Piñera, que estava complint el seu primer mandat, que donés més rellevància a l’educació pública. Les protestes van posar en evidència les dificultats per aconseguir el quòrum de tres cinquens que la dictadura va imposar per a qualsevol modificació parcial de la carta magna. Durant el segon mandat de Michelle Bachelet (2014-2018), es va presentar un projecte de reforma mitjançant assemblea constituent, però tot va quedar en no res amb l’arribada del nou govern de dreta. Fins ara, quan Piñera ha hagut de cedir a la pressió del carrer, tip dels retards de la classe política.