La por no té refugi

Ahmad, de 21 anys, tracta la clientela beirutí amb to afable. Serveix begudes darrere de la barra en un local lluminós i amb piano de fons, però dins seu no ho veu tot tan clar: “No m’agrada el que està passant al Líban”, assegura. Per a aquest jove de Raqqa, la ciutat al nord de Síria que Estat Islàmic (EI) va arribar a proclamar com a capital, la revolta libanesa és una preocupació: “No vull que els libanesos pateixin el que hem patit nosaltres.”

El sistema de repartiment de poder libanès i el règim controlat per Baixar al-Assad a Síria no són comparables. Però per molts refugiats sirians al Líban, les protestes que el país viu des de fa set setmanes els recorden a les que van viure a casa seva el 2011 abans d’haver d’exiliar-se. A la terra que deixaven enrere hi tindria lloc un conflicte que seria més que una guerra civil; a l’altra banda de les muntanyes, el Líban esdevindria l’estat amb més refugiats per ciutadà del món. Un milió i mig, juntament amb els palestins, en una població de cinc milions. Molts, però, no estan registrats com a tal.

Ahmad destaca l’inici pacífic de les protestes a Raqqa i que ningú podia esperar el que passaria després. Ghassan, jove sirià de Latakia i estudiant de la prestigiosa Universitat Americana de Beirut, creu que és la memòria d’aquest canvi sobtat el que amoïna els sirians que són al Líban: “Ens vam sorprendre molt quan tot va esclatar. Al començament de les protestes confiàvem veure canvis positius, però vam acabar pensant a marxar fins i tot del mon àrab. Crèiem que la guerra s’estendria a tota la regió.”

“A Síria hi havia una divisió entre defensors i opositors al govern; aquí, per sort, la majoria de manifestants estan en contra del govern”, indica Ghassan. Ell i els seus companys d’universitat sirians són afortunats, diu, ja que si fes falta fer-ho tenen “capacitat econòmica per marxar del país”. El 13 de novembre va témer que la violència arribés al Líban quan un soldat va assassinar d’un tret un manifestant que tallava una carretera a Khaldeh, a prop de l’aeroport de Beirut.

Wissam, sirià d’Homs i documentalista, viu a la província muntanyosa de la Bekaa. “Dono suport a les protestes –explica–, però és un error que els sirians hi participem. Confio que portin millores per al país i per als refugiats sirians, i no vull donar peu que algun partit polític contrari a nosaltres en manipuli el missatge.” Diu que els polítics libanesos han aplicat mesures “dràstiques” contra els refugiats. La deportació de 2.700 sirians entre el maig i l’agost d’aquest any en seria un exemple.

Salah, a qui atorguem un nom fictici per mantenir el seu anonimat, ve de Damasc i ha rebut una beca per estudiar literatura anglesa. Té 23 anys, està registrat com a refugiat i viu a la Bekaa, zona amb més concentració d’exiliats sirians. No confia que les protestes portin millores: “Comparteixo les seves demandes, però al nostre país cap revolta no ha acabat bé.” L’experiència recent a Síria, explica, fa que els refugiats tinguin una perspectiva de les protestes diferent a la dels libanesos.

Segons fonts de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), l’entitat ha observat que els refugiats sirians de la Bekaa han evitat sortir al carrer quan les manifestacions han estat en moments àlgids.

La gran preocupació dels refugiats sirians, hi afegeix Salah, és la falta de protecció: “Si hi ha un conflicte som els grans perdedors. Ens quedaríem atrapats al Líban sense que cap país ens accepti com a refugiats.” Ell considera que les protestes libaneses són més complexes que les de Síria l’any 2011 perquè hi ha més grups religiosos involucrats: “És cert que els libanesos ja han passat una guerra civil i que saben el que pot provocar-la. Això als sirians ens mancava –analitza Salah–. Però si de sobte la violència esclata, qui sap què pot passar?”