Quan la llibertat fa nosa

A Pedro Sánchez li feia nosa la pancarta. L’equip del president espanyol va intentar que el seu vehicle entrés ahir fins a l’interior del Palau de la Generalitat com si es tractés del pàrquing d’urgències de l’hospital de Sant Pau que va ocupar quan va anar a visitar policies ferits. No volia passar per l’arc de la porta del Palau i que se’l pogués fotografiar sota una pancarta penjada al balcó que diu “Llibertat d’opinió i d’expressió” en remembrança de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Van intentar aparcar a dins quan s’havia pactat prèviament que ho farien a fora, com es fa habitualment. L’entorn del president va recordar al de Sánchez que, si li feia tanta nosa aquella pancarta –que no és ni tan sols la del llaç groc que ha servit per perseguir judicialment el president Quim Torra–, podien haver triat l’altre escenari que se’ls havia ofert per celebrar la reunió, el Palau Nacional (Nacional, de Catalunya).

En qualsevol cas, a les dotze en punt va aparèixer una comitiva d’una desena de cotxes en una plaça de Sant Jaume buida, blindada per la policia, amb agents apostats als terrats tant de la Generalitat com de l’ajuntament, vigilant amb binocles el més enllà. Prèviament havien repassat, aquestes sí, les clavegueres de la plaça. Només en un racó, al capdavall del carrer Paradís, es va permetre la presència de manifestants, que brandaven una pancarta que treia el cap a la plaça per donar la benvinguda a la República Catalana. Els crits es colaven a l’interior del Palau com un fil musical a través dels altaveus de la sala de premsa, connectats al senyal de TV3, un fet que va esglaiar algun membre de la seguretat de Sánchez, que no sabia d’on sortien.

El president Torra va rebre a la porta el líder socialista, es van donar la mà i van recórrer una catifa vermella mentre passaven revista als Mossos vestits de gala. L’amfitrió va saludar també la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, i “el llauner de La Moncloa” o “el ministre 23”, com l’anomenen, Iván Redondo, el cap de gabinet de Sánchez, que va protagonitzar un dels moments de la jornada quan va inclinar el cap mentre donava la mà a Torra com si reverenciés un monarca. I la caverna es va encendre.

Posteriorment, els dos mandataris es van deturar davant de l’escultura Desconsol, de Josep Llimona, que Torra va fer instal·lar al pati dels Carruatges. En un petit despatx d’aquest pati es va dur a terme el recompte del referèndum de l’1-O, però allà no s’hi van aturar. Tot seguit van pujar l’escala noble per retratar-se fent una encaixada a la galeria gòtica i es van tancar a parlar, finalment, al saló de la Marededéu de Montserrat. A les taules hi havia 800 anys de cultura catalana. 44 llibres, Imago Cataloniae (que Torra va regalar a Sánchez en la primera reunió, a La Moncloa), El Palau (de la Música) i Paisatges de Catalunya. Torra li va lliurar ahir dos llibres: Inventing Human Rights, de Lynn Hunt, que ressegueix l’aparició dels drets humans i en què l’autora defensa com les novel·les de Samuel Richardson i Jean-Jacques Rousseau van portar les persones a veure’s els uns als altres com a éssers humans dignes d’empatia i respecte, i Llibertat i Sentit, de Lluís Solà, que parla del concepte de llibertat: “Per poder-te segrestar la llibertat t’han de segrestar l’ànima, l’esperit, la ment, la paraula.”

Sánchez no portava cap regal, més enllà de l’Agenda per al retrobament, que ni van discutir ni van llegir durant la reunió, segons va revelar més tard Torra a la roda de premsa. Retrobament és, per cert, el que van fer Catalunya i l’Alguer l’any 1960.

El contacte amb la premsa va generar un altre fregadís entre els equips dels dos presidents. La Generalitat tenia preparada l’atenció als mitjans a baix, al pati dels Carruatges, donat el nombre elevat de professionals del periodisme congregats per seguir la reunió, però dimecres a la nit van respondre que a baix no els agradava perquè tenien la sensació que se’ls relegava. No els va convèncer que anteriorment s’hi haguessin celebrat actes nobles ni que la capacitat per aplegar la gran quantitat de periodistes ho demanés. Volien que Sánchez comparegués a la galeria gòtica sí o sí. I així va ser. Primer, Sánchez i, al cap d’uns minuts, Torra. Per separat. L’espanyol va respondre a tres preguntes de la premsa de l’Estat i una de la internacional, sobre Veneçuela, moment en què va tenir un lapsus i va parlar de “desbloquejar la situació a Catalunya, perdó, a Veneçuela”. Es va evidenciar que Sánchez i el telèfon, en general, tenen una relació complexa: va negar del dret i del revés haver parlat per telèfon amb la vicepresidenta veneçolana, Delcy Rodríguez.

Finalment, va tornar per la porta per on havia sortit, per on es va entreveure el bust del president Macià. Així acabava la primera visita de Sánchez com a cap de govern a la Generalitat per reunir-se amb algú de qui es va riure en mítings vantant-se que no li agafava el telèfon –“m’ha sortit un amic nou que es diu senyor Torra i que em truca cada dia a La Moncloa”– i a qui es va arribar a referir com “el Le Pen espanyol”. Es tornaran a veure abans que acabi el mes, en l’inici de la taula de diàleg entre els dos governs.

A la tarda, Pedro Sánchez va escriure en català una piulada en la intimitat de Twitter, que semblava passada pel traductor automàtic: “El camí no serà fàcil ni ràpid. Portarà temps i esforç tancar les ferides tan profundes, però aquelles només són raons per començar quan abans millor. Inaugurem ja la legislatura del diàleg territorial. Ara. Posem-nos a treballar.” [sic].