Catalanisme, nacionalisme i independentisme

La periodista Laura Rosel, a Catalunya nit, de Catalunya Ràdio, va entrevistar el president del Parlament, Roger Torrent, que va dir: “Jo no soc nacionalista, soc independentista.” A partir d’aquí, s’ha generat un gran debat sobre el significat del concepte nacionalista. Tampoc és una novetat, és un debat recurrent al llarg del temps. El canvi que va significar a ERC passar del lideratge de Pilar Rahola i Àngel Colom i Colom a Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Manuel Tresserras i Joan Puigcercós va ser una fita en aquest debat. Van tornar al catalanisme laic de Josep-Narcís Roca i Farreras. M’explico. Quan tenia 16 anys, l’any 1974, en una reunió entre gent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) i de la Federació Juvenil Comunista Italiana (FGCI), les joventuts del Partit Comunista Italià (PCI), em vaig definir com a nacionalista català i, en veure la cara d’espant que van fer, em vaig adonar que en l’àmbit europeu si et definies com a nacionalista corries el perill que et confonguessin amb un feixista. Una actitud similar va tenir el 13 d’agost del 2018 Carles Puigdemont, en unes declaracions a Der Spiegel: “Mai no parlem en termes de nacionalisme, sinó de sobirania. El que passa a Catalunya no és una tradicional lluita nacionalista per la independència. [...] El nacionalisme és un perill per a Europa.” Com a bon militant comunista, vaig decidir definir-me com a catalanista, en la línia de la definició clàssica del PSUC. No cal defugir tampoc el fet que bona part dels nacionalistes, al voltant de CiU durant molts anys, han gastat un terme, nacionalista, amb actituds essencialistes que feien caure d’esquena. La llarga crisi de l’espai post-CiU ho ha acabat de rematar.

Tampoc tenien raó, al meu parer, els que deien que el catalanisme començava amb la Lliga i Prat de la Riba i, si anaven més enrere, amb el vigatanisme. Encara a les Bases de Manresa, l’any 1892, Prat de la Riba no acceptava el sufragi universal per a Catalunya; volia una Catalunya estamental i antidemocràtica. A més, si bé Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana el 1906, Roca i Farreras va fer articles el febrer del 1886, vint anys abans, a L’Arch de Sant Martí, amb el títol “La nacionalitat catalana”. Ves per on! Roca titlla amb encert de poc patriota –com Josep Fontana molts anys després– Bonaventura Carles Aribau, per la dreta l’iniciador de la Renaixença.

Quasi sempre s’ha negat el catalanisme als republicans federals de Francesc Pi i Margall, que en el seu programa predicaven un estat català federat sinal·lagmàticament a Espanya o Ibèria. El terme sinal·lagmàtic significa ‘sense coaccions’, un pacte a partir de la lliure voluntat. I quins estats serien aquests? Segons Pi i Margall, es faria segons aquesta idea: tradició passada pel tamís de la raó. És a dir, voluntat popular i tradició: “Avui, després de segles d’haver-los perdut [els furs, les constitucions], amb quin sentiment no recorden encara que en tingueren!” De fet, si Pi i Margall en comptes d’uns pocs mesos hagués pogut governar quatre anys, a Catalunya hauríem tingut un estat català presidit segurament per Josep Anselm Clavé o Ildefons Cerdà. Hi va haver tres intents de proclamar-ho durant la I República. Els republicans van elaborar poc després un projecte de Constitució d’un estat català l’any 1883. Bé, una gent que volia una república catalana, un estat català i una Constitució per a Catalunya es diu que no eren catalanistes. Crec que és més difícil de justificar que no eren catalanistes que el contrari, com faig aquí.

L’any 1873 Josep-Narcís Roca i Farreras publica tres articles a La Renaixensa amb el títol “Catalanisme progressiu”. Ni més ni menys. També va encunyar el concepte patriotisme social i, per si fos poc, el de Països Catalans. A més, ell creia que la burgesia mai defensaria l’emancipació nacional, ja que preferia els “interessos materials”. És alhora el primer independentista contemporani, tal com ens el va rescatar, primer, Fèlix Cucurull i, per encàrrec d’ell, Toni Strubell. Roca i Farreras és, com tots els republicans federals, municipalista, federalista i, a més, independentista. Vol una república catalana independent, federada a Espanya o Ibèria i en una Europa socialista o comunista. Un personatge de plena actualitat.