Política

José Montilla i Aguilera

Fer créixer la confiança

Nascut a Iznájar, Còrdova, el 15 de gener de 1955. La seva família va establir-se l’any 1971 a Sant Joan Despí. Va ser ministre d’Indústria, Turisme i Comerç del govern espanyol durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. Entre d’altres càrrecs, va ser alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona (2003-2004) i, entre els anys 2006 i 2010, president de la Generalitat.
Jugar amb les víctimes del virus per desacreditar un govern i obtenir així rèdits polítics o electorals no és acceptable
Hem de ser conscients que, al final, si el nostre PIB cau –i caurà de manera molt severa– vol dir que el conjunt del país és més pobre

És imprescindible una atmosfera de confiança per vèncer les conseqüències de la pandèmia. Una atmosfera de confiança és el millor antídot contra una de les seqüeles del virus: la por. D’emmalaltir, de perdre la feina, de no poder reprendre el negoci o la botiga, de no rebre finançament, d’invertir per manca de garanties de rendibilitat... Una por i un dolor que tenen les arrels en la pèrdua o la malaltia d’amics, familiars o companys i, també, en les incerteses del panorama econòmic.

Necessitem generar aquesta confiança. En nosaltres mateixos, que estem sent capaços, junts, d’aguantar un dur confinament que encara no s’ha acabat. En els professionals que han estat i estan en primera línia: sanitaris, cossos de seguretat, empleats públics i treballadors de sectors ben diversos que han ajudat a evitar el pitjor. Confiança, també, en el nostre teixit productiu, en la capacitat dels nostres emprenedors, petits i grans, de refer l’activitat. En molts casos, de reinventar-la. I, sobre tot, confiança en les nostres institucions i en la política.

D’aquesta crisi, no en sortim si no és juntament amb la política i les institucions democràtiques. Cal reconèixer que sovint la vida política no sap estar a l’altura d’aquesta necessitat de confiança. Jugar amb les víctimes del virus per desacreditar un govern i obtenir així rèdits polítics o electorals no és acceptable. Hi ha d’haver crítica a l’acció dels governs, però és necessari que sigui una crítica constructiva, no per fer més grans els greuges que tenim a la reserva, sinó per contrastar solucions o mesures en un escenari que tots hauríem de reconèixer que és ple d’incerteses científiques, sanitàries i econòmiques. El debat polític necessita més humilitat i menys arrogància. Més cooperació i menys agressivitat.

Fer créixer la confiança és demostrar capacitat d’arribar a acords, de cooperar des de la discrepància o des de les diferents responsabilitats de govern pròpies d’un estat compost com el nostre. El pacte és la primera pedra d’aquesta atmosfera de confiança.

Crec que és responsabilitat de tothom crear les condicions per assolir un acord per a la reconstrucció social i econòmica que impliqui forces polítiques, governs autonòmics i agents socials. Els reptes que tenim al davant són extraordinaris i els interrogants, enormes. Quines haurien de ser les prioritats per assegurar la represa del creixement? Quines per tal que aquest creixement sigui sostenible? Quins canvis hem de promoure en el nostre teixit productiu? Quines mesures adoptar en l’àmbit social per assegurar que ningú no queda al marge? I, no ens n’oblidem, quines mesures calen per evitar rebrots d’una pandèmia que és encara entre nosaltres?

Caldrà decidir com repartir els esforços i els costos de la recuperació. No es tracta només d’adoptar mesures per aturar el cop, com encertadament ja s’està fent. Després caldrà prendre decisions per reforçar el paper tractor de certs sectors de la producció i mesures d’estímul per recuperar activitat molt malmesa, com ara el turisme, l’hostaleria, les activitats culturals, el petit comerç... I caldrà finançar tot això. No hi ha dubte que hem de reclamar de la UE una actitud més valenta pel que fa a la mutualització dels esforços financers i unes polítiques més proactives per a la recuperació. Però hem de ser conscients que, al final, si el nostre PIB cau –i caurà de manera molt severa– vol dir que el conjunt del país és més pobre i que haurem de trobar els recursos fiscals per a finançar les mesures necessàries. Haurem de ser capaços de trobar-les de manera equitativa, no pas augmentant les desigualtats que són ja avui insuportables.

Aquestes són les decisions que caldrà prendre en el marc d’un pacte necessari. Caldran acords i cessions. Caldrà generositat i compromís. I, a porta tancada, molta franquesa per dir-se, els uns als altres, que els poders públics són limitats i no disposen d’una vareta màgica.

Guanyar la confiança del conjunt de la ciutadania, de les famílies, dels consumidors, dels empresaris, dels mercats és ara el repte. Depèn de tots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Vehí presenta una queixa a la Mesa del Congrés per la polèmica sobre les seves paraules referents a la monarquia

Madrid

El Congrés tomba l’intent de frenar la ‘taxa Google’ de PP, Vox i Cs

Madrid

El magistrat del Suprem que havia de redactar la ponència sobre el recurs de Torra demana apartar-se del cas

Madrid

Asens veu molt difícil pactar uns pressupostos amb Cs

Barcelona
en Directe

El Congrés aborda l’equiparació salarial dels cossos de seguretat estatals

Barcelona

Cs també demana que Montilla comparegui al Parlament per haver fitxat per Enagás

Barcelona
En directe

Ple del Parlament

Barcelona

Identificat l’autor dels insults homòfobs durant la manifestació de Vox del 23 de maig

Barcelona

Sánchez té majoria absoluta enmig del divorci ERC-JxCat

madrid